GenTMB

El José Antonio López Rodríguez és comandament d'explotació de bus del CON de Zona Franca i al mes de maig va decidir sortir amb la seva moto, una BMW R 1200 gs Adventure cap a Ulan Bator, capital de Mongòlia, un viatge de més de 20.000 quilòmetres.

—Un viatge una mica llarg per fer-lo en moto, no?

—Crec que les distàncies són relatives. Tot depèn del temps de què disposis, del mitjà de transport que tinguis i la il·lusió per fer-ho. En el meu cas tenia 60 dies, una gran moto i tota la il·lusió del món. 

—Per què tries la moto i no un altre mitjà de transport?

—És la meva gran passió. Porto quasi tota la vida damunt de la moto i no podia ser d'una altra manera. 

—Com i quan et sorgeix la idea d’una aventura d’aquestes característiques i per què Mongòlia?

—En realitat la meva intenció era recórrer Sudamèrica d'aquí a un parell d'anys, però per culpa, o més ben dit, gràcies a un company comandament d'explotació, faig aquest viatge. Cap al novembre del 2016, mentre fèiem un exercici en un curs de formació al qual assistíem, ell va fer una presentació sobre el Kazakhstan, amb el qual l'uneixen forts lligams. Després de dir que fins a la capital hi havia 7.000 km, es va girar i mirant-me em va dir: Jose, aquest seria un bon viatge per tu". Aquella mateixa tarda vaig començar a abuscar informació i en setmanes posteriors vaig anar descobrint que Mongolia, que és a prop del Kazakhstan, era un repte i destinació per a tota mena d'aventurers. Jo volia viure una aventura així i formar part d'aquest món dels qui jo anomeno "gent sense dos dits de front".

—Com t’has preparat per fer un viatge que és una aventura? Quina ruta has fet?

—En qüestió de preparació física certament no vaig fer res d'especial. Pel que fa a tècnica en moto, em vaig plantejar fer un curs off-road, perquè no tenia experiència en aquesta modalitat, però ho vaig descartar, sóc una persona autodidacta i així ho aniria aprenent sobre la marxa. A la moto també hi vaig fer una important preparació, sobretot pel que fa a les proteccions i la revisió mecànica en profunditat.

La qüestió burocràtica era la que requeria més atenció. Visats, assegurances, etc. Una data mal posada, un cognom mal escrit, això suposaria tenir problemes a la frontera i no poder continuar el viatge.

Quant a la ruta, en principi la idea era travessar Iran, Turkmenistan i Uzbekistan fins al Kazakhstan, però per poder passar la moto per l'Iran et demanen un document que es diu CPD (Carnet de Passages en Douane), un document car i difícil d'expedir per obtenir el qual a més has de demanar un aval bancari pel valor de la moto. Massa complicació, de manera que vaig optar per anar més al nord. La ruta quedaria així: des de Barcelona, ferri a Civitavecchia per travessar Itàlia fins a Bari, on un altre ferri em va portar fins a Igumenitsa, a Grècia. A partir d'aquí la ruta travessa Grècia, Turquia pel nord enganxat al mar Neg Geòrgia i arriba fins al sud de Rússia. Pujant cap al nord vorejant el mar Caspi vaig arribar a la frontera amb el Kazakhstan. Un cop allà vaig anar en direcció sud fins a Aral, i despres vaig girar a l'est fins a Almati i posteriorment vaig enfilar cap al nord per tornar a entrar a Rússia per Semei (encara que ho pot semblar si mirem el mapa, el Kazakhstan i Mongòlia no són fronterers. L'entrada a Mongòlia la vaig fer per la banda nord-oest, a Tachanta, baixant fins a Altai per creuar a l'est fins a Ulan Bator. Per tornar vaig anar al nord fins a Altanbulag a la frontera mongolo-russa i d'aquí fins a Ulan Udé, que és a l'est del llac Baikal. Travessant tot Rússia vaig arribar a Moscou per passar la frontera cap a Letònia. A continuació Lituània, Polònica, República Txeca, Àustria, Itàlia, França i un altre cop a Espanya. En total, 23.000 km.

—Déu n'hi do, quants països has creuat?

—Si no he errat els comptes, són catorze països comptant que Itàlia la vaig creuar a l'anada i a la tornada, però jo dic que són divuit, perquè travessar Rússia hauria de comptar per quatre. És el país més gran del món!

“La clau és la il·lusió que tinguis per fer les coses”

—Has tingut algun problema en alguna frontera?

—A veure... problemes ben bé, no, però passar una frontera sempre et genera incertesa. Vaig fer bé els deures burocràtics en la preparació del viatge i a totes les fronteres els papers eren correctes, tret del passaport, que era del 2009 i a la foto em veia molt diferent de la meva imatge actual. Això creava confusió entre els funcionaris, que no acabaven de veure clar que fos jo, el de la foto, però quan els ensenyava altra documentació amb una foto més actual, al final em deixaven passar. Una altra cosa és la lentitud a l'hora de passar cada frontera. Tot és molt lent, sobretot les fronteres russes. La primeravegada que vaig entrar a Rússia em van ficar en un despatx amb un militar durant una hora i mitja i em van sotmetre a un interrogatori molt molt exhaustiu. A més, a la duana vaig haver de fer una importació temporal de la moto per poder entrar, cosa que encara hi va afegir dificultat. Vaig trigar gairebé cinc hores a creuar aquella frontera. A la resta de fronteres, els tràmits normals: escorcolls, et passen el gos de les drogues, control de passaport i vehicle. La veritat és que fins que no vius aquestes situacions frontereres no t'adones de la sort que tenim a Europa de poder passar els països que vulguem  sense cap problema.

—Quants segells tens al passaport?

—A veure... entrada i sortida de Turquia, Geòrgia, Kazakhstan i Mongòlia, més tres entrades i sortides de Rússia, en total 14 segells.

—Quina moto tens?

—La moto és una BMW R 1200 GS Adventure de l'any 2014. És una moto tipus trail molt polivalent. La vaig comprar el juny del 2016 de segona mà amb 8.000 km i avui ja té 70.000 km i no m'ha donat cap problema. Afectuosament va ser batejada com la “Jaca Paca”. Ja sé que és ridícul humanitzar vehicles, però hem fet molts viatges junts i al final es crea un vincle molt fort.

—Des de quan tens moto?

—Des dels 18 anys que vaig tenir el primer scooter de 50cc han passat per les meves mans una Honda Scoopy 75cc, Honda Dominator 600cc, tres generacions d'Honda VFR 750cc i ara la BMW 1200 cc. Només vaig estar sense moto un petit període de temps entre el 2000 i el 2006.

—Ha estat el teu primer viatge d’aquesta envergadura?

—No. Fa tres anys vaig fer un altre dels grans viatges per als moters, el Cap Nord (és el punt més al nord d'Europa, a Noruega). No vaig optar per pujar recte, ho vaig complicar unamica. Vaig anar cap a l'est fins a Romania i després vaig pujar pels països bàltics i Finlàndia. Al final vaig fe un viatge de 23 dies, 13.500 km, travessant 18 països.

—És fàcil fer un viatge així sense tenir cap experiència?

—El Cap Nord és un viatge fàcil. Tot per Europa, sense complicacions. Es podria dir que ets a casa. Res a veure amb el que he fet per Àsia. Al final la clau és la il·lusió que tinguis per fer les coses.

—I com ha estat? Repetiràs?

—L’experiència ha estat increïble. Això és com un verí, una vegada el tens dintre ja no pots parar.

—Quin serà el proper viatge o repte?

—Uf! Hi ha coses en ment, massa. En principi la idea, com he dit abans, era fer Sud-amèrica d'aquí a un parell d'anys. Ara, vist com ha anat tot, no descarto fer la volta al món. Bé, més que una volta al món, circumval·lar la Terra. Fer una volta al món en condicions pot ser cosa d'anys. Circumval·lar està més a l'abast. Una dada, des d'Ulan Udé fins a Vladivostok, que és a l'oest de Rússia, hi ha 4.000 km. Travessar des de Vancouver, al Canadà, fins al Quebec pel nord dels EUA són 7.000 km més. La suma són 11.000 km. Què vull dir i què vaig arribar a plantejar-me quan vaig arribar a Mongòlia? Arribat un punt, tenia menys km si tirava endavant que si feia mitja volta. L'únic problema és el trasllat de la moto des de Rússia fins al Canadà, però vaja, hi ha temps per preparar-ho...  

“La policia ha estat el pitjor del viatge. Els suborns estan a l'ordre del dia, sobretot a Rússia i el Kazakhstan”

—Segur que en un viatge tan llarg, en moto i sol, has viscut alguna situació difícil o curiosa, explica’ns-ho.

—Moltes. La policia ha estat el pitjor del viatge. És curiós que et faci por qui t'ha de protegir, però en aquests països les coses funcionen d'una altra manera. Els suborns estan a l'ordre del dia, sobretot a Rússia i el Kazakhstan. De fet en aquest últim país vaig passar la situació més difícil. Em va parar la policia per haver-me saltat una ratlla contínua, fins aquí tot correcte. Vaig intentar explicar que anava perdut, però l'agent no em va fer cap cas, em va demanar la documentació i gairebé sense mirar-se-la, perquè tant li feia, em va començar a explicar amb gestos i de molt mala manera una cosa que no aconseguia entendre. Fins que va arribar un moment que, després de comprovar que ningú l'observava, va emetre un xiulet i va fer amb els dits índex i polze el signe que volia diners. Aleshores ho vaig veure clar. Va treure el mòbil i va escriure la quantitat, 30.000 tengues (uns 90 euros). Jo duia aquests diners, però repartits en diferents butxaques, així que vaig treure la cartera, on portava uns 10.000 tengues i l'hi vaig oferir fent el gest que no disposava de més diners. Ell insistia que en volia més, però jo no vaig cedir. Aleshores em va instar a donar-li els diners d'una manera que la resta de la gent no ho veiés, i just quan li estava donant els diners, la càmera que duia al casc i que ho estava gravant tot va emetre un so (cada mitja hora de gravació la càmera crea un arxiu nou i fa un xiulet) que el va alertar i amb cara de molt pocs amics em va demanar la càmera.

En aquest moment reconec que vaig començar a tenir molta, molta por. Ja em veia en una presó kazakha. El company que hi havia al cotxe va sortir per agafar la càmera i revisar-la a fons mentre jo intentava explicar que la càmera estava apagada i que el xiulet era perquè la bateria estava esgotada. Les cames em tremolaven tant que gairebé no podia ni aguantar la moto, i això que en cap moment vaig arribar a baixar-ne. La sort? La càmera porta una opció que fa que exteriorment no tingui la pantalla encesa ni cap led visible, de manera que sembla que estigui apagada, però realment està gravant. Després de revisar-la a consciència i d'insistir que estava apagada, me la van entregar sense estar-ne gaire convençuts i em van deixar marxar. Vaig sortir d'allà com si m'empaitessin i no vaig parar fins que vaig ser ben lluny de la ciutat. Per sort, va ser una anècdota més del viatge.

—Com a professional de la conducció i que treballes en una empresa de transport públic, quines mesures de seguretat en la conducció en moto destacaries dels diferents països que has creuat? Podem copiar alguna cosa? Som nosaltres bons conductors?

—Bàsicament per aquests països asiàtics no hi ha motos com les que tenim per aquí. Fan servir unes motos xineses de 150 cc que més aviat serveixen per pasturar. Han de recórrer llargues distàncies pel desert i les estepes amb el bestiar i fan servir aquelles motos, però van sense casc ni cap equipació i en la majoria dels casos és el vehicle familiar. No és gens estrany veure famílies de 4 membres dalt de la moto. A Rússia la cosa ja està més normalitzada i es veuen més motos, de tota manera no arriben ni de lluny als bons nivells de conducció que tenim aquí.

—Quin país t’ha cridat més l’atenció?

—Mongòlia. És fascinant. La sensació de solitud que tens allà és aclaparadora. Pots passar dies sense veure ningú. De mida és com unes quatre vegades Espanya, amb la població de la ciutat de Barcelona. A més, gairebé no hi ha carreteres ni senyals. És molt normal perdre's, cosa que em va passar un parell de vegades, una al desert de Gobi.

—I en tema de conducció?

—A Rússia em pensava que hi veuria molts més accidents tenint en compte els vídeos que corren per internet, però la veritat és que em va sorprendre força. És cert que quan surts d'Europa la conducció és més perillosa i has d'estar més atent. Les primeres vegades que vaig veure que els que venien de cara avanbçant no s'apartaven em vaig espantar, però la quarta vegada ja t'hi acostumes, t'apartes al voral i passem els tres vehicles junts. Al final fins i tot ho trobava pràctic!

—Quin consell dones a tothom que vulgui iniciar una aventura com aquesta?

—S'ha de tenir il·lusió, la resta és secundari. En cotxe, en bicicleta... viure l'aventura es pot fer de moltes maneres. Pel que fa als dies, si no temps tant de temps hi ha l'opció d'enviar la moto en avió fins a Mongòlia fer només el camí de tornada o a l'inrevés, això no són més de 25 dies. Sempre hi ha una solució. Tampoc cal anar-se'n a l'Àsia, una aventura la pots viure a qualsevol lloc.

Recomano viatjar sol. És la millor manera d'interactuar amb la gent de cada país. A més, aquesta sensació d'estar sol et fa sentir més fort i t'acabes adonant que de vegades ens preocupem per problemes del dia a dia que no tenen cap importància, i en canvi et trobes a 10.000 km de casa i ets capaç de gestionar qualsevol situació. Animo tothom a viure aquest tipus d'aventures.

Des de l'oportunitat que em doneu, vull agrair de tot cor als meus caps i companys la seva implicació, ajuda, ànims i seguiment en aquesta petita aventura.