GenTMB

Lluís, abans de res, ens podries explicar quant de temps portes a TMB, quines eren la teva formació i trajectòria professional abans d’arribar-hi?  

Formo part de l’equip de TMB des del juliol de l’any 2023. Després d’acabar els estudis bàsics, vaig optar per enfocar el meu camí acadèmic cap al disseny gràfic industrial i les construccions metàl·liques. La veritat és que des de ben petit, segons els meus pares, només parlava de dues coses: els vehicles pesants, com per exemple camions, grues i tractors, i sobretot les obres relacionades amb construccions d’edificis i estructures de gran envergadura. Encara avui, riem fent la sobretaula amb la família, quan la meva mare em comparava, de petit, amb els jubilats que passen hores mirant les obres i s’animen a donar alguns consells als operaris. 

Per desgràcia i com ja sabem tots i totes, va arribar l’època de la COVID i l’empresa per la qual treballava no va poder aguantar, així que vaig haver de reinventar-me. De la mateixa manera que vaig enfocar els meus estudis cap a un tema que m’agradava, vaig optar per fer el mateix aquesta vegada, així que sense pensar-ho i aprofitant que estava aturat vaig treure’m tots els carnets. 

Després de treballar a petites empreses dedicades al sector del transport, d’agafar experiència i veient que complia tots els requisits que sol·licitava TMB, vaig optar per presentar-me a la convocatòria del 2023 i aquí estic. 

Per poder situar-nos, la nit del 18 d’agost conduïes l’H12 per la Gran Via en direcció Verneda. Són la teva línia i horari habitual? Anaves amb molt de passatge, havia estat una jornada normal fins llavors...? 

No, l’H12 no és la meva línia habitual però sí una de les meves preferides. Certament, és una línia d’alta demanda, ja que literalment travessa tota Barcelona per la Gran Via, passant per punts molt icònics com les Arenas, Universitat i Passeig de Gràcia... 

Comptant amb el trànsit habitual i que estem amb l’època forta de turisme, no va ser un servei molt complicat, i vaig poder treballar tranquil·lament. 

El relat de com vas ajudar a la persona accidentada és esfereïdor, i no tothom tindria la presència d’ànim de ser capaç d’ajudar en una situació així. Havies ajudat abans en algun accident? Et sabies capaç de mantenir tan bé els nervis o et va sorprendre a tu mateix? 

Per desgràcia, en el nostre treball i estant tantes hores en circulació, veiem molts tipus d’incidències i accidents a la vegada que n’evitem molts més, però sent sincer és la primera vegada que em trobo amb una situació tan difícil.  

En aquells moments no penses en res, ni tens nervis ni pressió, només actues i intentes ajudar amb tot el que puguis, fins que arribi l’assistència mèdica. Sí que és cert que fins que no ha passat tot i et baixa l’adrenalina, no ets conscient de l’ocorregut, però continuo pensant que aquest tipus d’actuacions i reaccions formen part del nostre instint, i que qualsevol altra persona, en la mateixa situació, hagués actuat igual o millor. 

Com vas adonar-te del que havia succeït i com recordes aquells primers moments (tinc entès que no vas dubtar a deixar el bus aparcat i córrer a ajudar)? 

Just aquell dia, i per motius d’obres, la línia anava desviada a l’altura de Glòries, i vaig haver d’agafar l’avinguda Meridiana i baixar pel carrer Bilbao, per poder arribar a la Gran Via i entrar a la línia. Va ser just en aquell gir, quan em vaig adonar que al fons, a la cruïlla de Gran Via amb el carrer Espronceda, hi havia el que semblava una bossa d’escombraries a terra, d’aquelles grans que utilitzen els restaurants i que per l’hora que era i la situació en la qual estava, vaig pensar que hauria caigut d’algun camió d’escombraries. No va ser fins que vaig estar a pocs metres del lloc de l’accident, que em vaig adonar que es tractava d’un home que es trobava de bocaterrosa al mig de la calçada i una moto a terra, a la vorera. En aquell moment, l’únic que vaig pensar va ser en posar el fre de mà, sortir de l’habitacle, veure l’estat del motorista i ràpidament em vaig adonar que la situació era molt greu. 

Va ser un accident molt greu d’un motorista. Com et va ajudar per reaccionar tan bé el fet de tenir recent el curs de renovació del CAP on s’aborden aquest tipus de situacions? 

Per desgràcia si, va ser un accident molt greu. Com a moter, i mentre baixava de l’autobús, volia pensar que es tractava del “típic” accident de moto i que em trobaria amb l’home malmès, ferit d’arrossegar l’asfalt i algun cop i tall superficial... Però no, la realitat va ser molt més crua del que volia pensar. Tan aviat em vaig posar de genolls per veure l’estat real de l’home, aquest va començar a col·lapsar i va patir un atac on no parava de tremolar i de tenir espasmes a tot el cos. Va ser just en un d’aquests espasmes on va deixar entreveure la ferida que tenia a la cara i és que es tractava d’una ferida tan gran a l’altura de les celles i el nas sagnava molt dificultant que respirés correctament. Veient la situació i només pensant a tapar la ferida vaig agafar el paper que portem dins de l’habitacle per a quan tenim algun incident i vaig poder fer un tap a la cara que immediatament va fer que parés de sagnar, però l’home encara seguia en xoc. 

Per sort, fa escassament un mes i mig, mitjançant l’empresa, vaig fer el curs de renovació del CAP, curs on a part del temari bàsic, realitzem de manera teòrica pràctica, com dur a terme actuacions de salvament i assistència en diferents casos, com ara parades cardíaques, torniquets, posicions de seguretat i assistència en casos d’accidents greus. 

Va ser llavors, recordant la formació i amb l’ajuda de la gent que anava arribant, vam posar l’home en posició de seguretat impedint que s’agreugessin les seves ferides, fins que va arribar l’ambulància. Poc després va arribar una persona que es va identificar com a metge i dos infermers, que es van fer càrrec de la situació. Em van demanar que els ajudés a treure la camisa i afluixar els pantalons, per veure si tenia més ferides que no es poguessin veure a simple vista a la vegada que avançàvem feina per als tècnics sanitaris. 

Imagino que amb el pas dels dies hauran anat canviant els sentiments i les reflexions sobre el que vas viure. Com et sents per haver viscut una situació tan dramàtica i, alhora, haver pogut prestar tanta ajuda? 

Amb el pas dels dies i després d’estar reflexionant i repetint l’ocorregut mentalment, et tornes més crític. És cert que tens sentiments contraposats, ja que per una part i amb la calma d’estar fora d’una situació així, penses en el que hauries pogut fer millor o com haguessis millorat l’actuació, a la vegada que penses que per sort aquesta persona ha pogut sortir-se’n. 

T’han felicitat els teus comandaments directes i també el director de la cotxera de Zona Franca, on treballes. Com t’han fet sentir aquests reconeixements? 

Si, he rebut felicitacions, però la veritat és que després de tot l’ocorregut, inclòs en la mateixa nit, més que felicitacions, el que de veritat valores és el suport de tots els companys/es de l’empresa els quals d’una manera directa o indirecta van tindre el coneixement del que va passar. Al final personal de conducció, mecànics/ques, maniobres, tècnics/ques, comandaments, Caps Operatius... tots som companys, companys els que saludes i veus més en el dia a dia, que al teus amics o familiars. Tots remem cap a la mateixa direcció i tenir el suport i suport de tots els que estan al peu del canó, és d’agrair. 

Per acabar, m’agradaria fer una reflexió: no som conscients que en un moment, en uns segons, ens pot canviar totalment la vida, de tal manera que ens condicioni per sempre, així que hem d’aprofitar cada petit moment i donar gràcies que, amb el nostre treball, arribem sans i estalvi a casa. 

Moltes gràcies per la teva intervenció i les teves paraules.