Dimecres, 20 d'octubre de 2021

Dafne, operadora de l’ICOM i campiona d’Espanya i Catalunya de karate WUKO

 

Dafne, operadora de l’ICOM i campiona d’Espanya i Catalunya de karate WUKO

DISCIPLINADA "Si no fos constant en l'esport, amb tot el que hi ha darrere i competitiva amb mi mateixa, no hauria arribat on soc ara" MOTIVADA "Per molt cansada que estigui, sempre se'm fa tard per anar-me'n del tatami"

Àngels Rodríguez / 07.07.21 - 07:09h

Dafne Cepeda González va entrar a Ferrocarril Metropolità de Barcelona l'estiu de l'any 2016 com a agent d'atenció al client i des del mes de juny d'enguany forma part de la plantilla d'operadors del Centre d'Informació, Comunicació i Atenció de Metro (ICOM) al CCM. 

La Dafne, que és cinturó negre 3ª DAN de shotokan, ha pujat a dalt de tot del podi diverses vegades. En la modalitat de katas, l'any 2017 va quedar campiona de Catalunya absoluta individual i per equips. El mateix any i en la modalitat de WUKO, (modalitat de karate tradicional que engloba shotokan i altres estils més tradicionals) va quedar campiona de Catalunya per equips i campiona d'Espanya individual i per equips. Els anys 2018 i 2019 va ser campiona d'Espanya per equips i individual i subcampiona de Catalunya el 2019. En la modalitat de combat l'any 2019 va fer podi al campionat de Catalunya i va quedar en tercera posició en el campionat d'Espanya de WUKO.

El shotokan és el primer estil de karate creat en l'era moderna, a través de la filosofia del bushido o de les normes dels guerrers samurais en mans de Gichin Funakoshi, reconegut com el pare del karate modern.

Felicitats, ets la número 1 d’Espanya i Catalunya en la modalitat de shotokan, tant en la modalitat individual com per equips. Com es converteix una en campiona?

Primer de tot, mil gràcies! Doncs la veritat: sobretot amb constància i amb ganes de voler-te superar a tu mateixa dia a dia. D'ençà que vaig començar de petita, el meu sensei (professor) sempre m'ha impartit classes de karate no només com un esport, sinó com un camí a la vida, com totes les arts marcials. I això és el que m'ha portat a aquesta etapa de no baixar del podi. Si no fos constant en l'esport i tot el que hi ha darrere i competitiva amb mi mateixa, no hauria arribat on soc ara. Tot el que m'han ensenyat al dojo (gimnàs), ho he pogut aplicar en la meva vida i m'ha ensenyat a viure-la i a aprendre com desenvolupar-me en el meu dia a dia.

Genera pressió, això de ser campiona?

Sí, en genera bastant, ha, ha, ha. Una vegada has ensenyat el millor de tu, ho vols seguir fent. I, òbviament, tothom millora d'una competició a una altra, així que com a campiona, no et pots relaxar, perquè vols seguir guanyant i no quedar-te enrere. A més, soc molt exigent amb mi mateixa i quan veig els vídeos dels meus katas o dels meus combats, sempre em quedo amb cara de “ufff, això ho hauria pogut fer millor”. Per això, quan arribo al dojo a entrenar-me, sempre estic al 100% per poder millorar els meus punts febles i poder arribar a la següent competició amb moviments o seqüències del kata molt més complet.

Anem als orígens. Quants anys portes descalça sobre un tatami?

Vaig començar amb 4 anys i mig. I ara en faré 28, així que porto tota la meva vida en un tatami. Vaig aprendre abans a defensar-me que a llegir,  ha, ha, ha. A més, va ser graciós, perquè el meu primer sensei era una dona. I de cop i volta, perquè es va quedar embarassada, va arribar el meu sensei (amb el qual porto tots aquests anys) i va ser un xoc. No m'ho esperava i no vaig parar de plorar en tota la classe. Però, a la segona classe, i veient que m'agafava per posar-se a fer la classe amb mi al coll, ja li vaig perdre la por a aquell home que va arribar sense que jo m'ho esperés i que parlava a crits en japonès. 

Què et va motivar per començar a practicar karate?

Els meus pares encara se sorprenen de com va ser. Perquè com cada nen o nena de 3-4 anyets, el primer que fan els pares és apuntar-te a piscina, a córrer i fer rodes al gimnàs o com a molt, a dansa o futbol. Jo em passava els dies plorant en aquelles activitats. O directament m'asseia i no ho feia perquè no m'agradava. Tot el que volia era anar a casa a veure pel·lícules del Jackie Chan. Era de l'única manera que em tenien entretinguda a casa. I un dia els vaig dir als meus pares: “ Vull fer karate”. Ells van començar a riure. Però després de veure que volia anar-hi cada dia (i només hi havia classe dos cops per setmana) i que em veien molt contenta, no van titubejar a l'hora de deixar-me practicar el que jo volgués. Així que es podria dir que el fet que els meus pares em posessin pel·lícules friquis o sèries d'anime del seu temps com Ranma 1/2 o Cinturó Negre em va obrir la ment per entrar en aquesta art marcial.

I a practicar-ho seriosament i començar a competir?

Des dels 6-7 anyets que sortia a competir. No guanyava gran cosa. Però els meus pares i el meu sensei sempre eren allà per dir-me que un altre cop seria i motivant-me. Sincerament,  jo no entenia gaire bé que era allò de guanyar o no a aquella edat. Però veia nenes de la meva edat amb copes o medalles i jo en volia una. Així que, encara prenent-m'ho com un joc, m'hi vaig començar a posar una mica més seriosament. 

Cap als anys 2000, vaig guanyar la meva primera competició. I el meu sensei els va dir als meus pares que seria molt enriquidor per mi, seguir competint. De manera que vaig seguir anant a competicions cada cop més grans o amb gent d'altres comunitats autònomes i a fer-me un nom dins del panorama català. Crec que va ser quan anava a l'institut que vaig adonar-me que el que jo feia era una pràctica més seriosa i que estava posant molt d'esforç en el que feia. I que volia seguir fent-ho a aquest nivell, per veure on podia arribar.

Què sents quan ets al tatami?

Competint, primer de tot, tens l'adrenalina al 200%. Tens com a mínim cinc àrbitres mirant, la teva rival, els coachs, la grada plena de gent, i tu tens el cap al tatami i en el kata que has de fer. Que no se t’oblidi res i que la teva interpretació d'aquests moviments arribi als jutges.

Mentre estàs fent-ho, és com si una altra Dafne aparegués. Estàs massa concentrada. Però quan ho acabes, tens com una sensació de “ja està fet”, però, a la vegada, de "buf, en vull fer més! Que passi de ronda i en pugui fer un altre, si us plau! Tinc massa coses a demostrar!”.

Però quan m'entreno, és com el meu “espai de confort”. Ningú em pot pertorbar. Allà hi ha molts dels meus amics de tota la vida amb els quals he crescut o persones que conec des que era petita i tots tenim el mateix propòsit: gaudir d’una art marcial. Sembla mentida que practicar aquest esport sigui com una droga, perquè per molt cansada que estigui, sempre se'm fa tard per anar-me'n del tatami. Imagina't el que és, que de petita, si feia alguna malifeta a casa, em podien castigar amb el que fos. Però res com un “avui no vas a karate”.

Quan va ser la teva primera gran victòria i quina va ser?

Encara que cap als 2000 va ser la meva primera victòria, va ser en un campionat molt petit i jo tenia una edat en què no era conscient del que estava passant. Però recordo que cap al 2014 va ser la primera vegada que vaig pujar al podi de categories absolutes i en guanyar enfrontaments de kata, de manera molt més “sobrada” de puntuació que les noies a les quals m'enfrontava. És quan em vaig començar a creure que no era dolenta en el que estava fent i que tot l'esforç d'aquells anys tenia la seva recompensa. És també quan vaig començar a anar a campionats internacionals, opens o quan va arribar l'oportunitat de competir per la meva universitat en els Campionats d'Espanya. I ja, quan la gent pensava que havia arribat al meu límit, va arribar el 2017 i la meva victòria al Campionat d'Espanya WUKO. A més a més, la recordo amb molt d'afecte, no només per ser la primera vegada que ho aconseguia, sinó per tots els nervis que vaig passar els dies anteriors (4 dies abans em vaig treure el colze de lloc entrenant), per arribar a la final amb la meva millor amiga i per veure la meva mare cridant i saltant a la grada, perquè ells van veure la pantalla amb el resultat segons abans que nosaltres que acabàvem de competir.

Davant d'un campionat d'Espanya o de Catalunya, com t'entrenes? Fas un entrenament diferent del de qualsevol altra competició?

Sempre estic funcionant al gimnàs o fent altres activitats que m'ajudin en els meus entrenaments de karate, com practicar lluita lliure o anar a competicions com a àrbitre regional, però sí que és cert que, més o menys un mes abans de competicions importants, sobretot cuido molt més l'alimentació. Perquè, sobretot en les competicions de kumite (combat), haig d'arribar a un pes determinat per competir; si no, en quedo fora abans de trepitjar el tatami. A més, he d'anar al gimnàs a fer condicionament o multiplicar els entrenaments per dos. Tinc la sort de poder anar a qualsevol hora al gimnàs (obren quasi 24h) o que els meus companys de lluita lliure em deixin el seu tatami qualsevol dia o hora que ho necessiti per entrenar-me si no puc anar al dojo a Montmeló. 

Quin és el sacrifici més gran que has fet pel karate? A quines coses has renunciat per arribar tan amunt?

Crec que el sacrifici més gran que he viscut amb el karate ha sigut el no tenir una adolescència com els meus companys d'institut i universitat. Jo em passava els caps de setmana o els divendres entrenant o competint. I fins tot treballant, perquè les proteccions, els karategis o les inscripcions d'alguns campionats els haig de posar de la meva butxaca. Ara sí que és cert que tinc un parell d'espònsors que m'ajuden amb material i els estic molt agraïda. Així que això de sortir de festa o anar-me'n de vacances més d'una setmana poques vegades ho he viscut. També m'ha tocat treballar dies amb doble torn (abans d'entrar a TMB) per tal que em deixessin el matí o el dia lliure per competir. O no poder-me posar sabates altes (amb tacó) per les diverses lesions de genoll o al peu que he tingut. Tota la vida amb vambes, em toca, ha, ha, ha. Ara haig de dir que ho tinc molt més fàcil. La meva parella també s'entrena cada dia i em motiva moltíssim poder anar-hi amb algú o veure que no soc l'única que se sacrifica per arribar a unes metes del seu esport.

A part del karate, practiques algun altre esport?

També practico lluita lliure, més coneguda com pressing catch a Espanya. Es complementen molt bé entre elles i tant una disciplina com l'altra, m'han ajudat a estar en un nivell físic i competitiu molt alt. Amb aquest esport també he aconseguit ser campiona a Irlanda i m'ha ajudat molt a poder viatjar per tot el món per seguir entrenant-me en tots dos esports. 

Quants dies i quantes hores a la setmana t'entrenes?

Al gimnàs per fer condicionament, hi vaig 5 cops per setmana, ho tinc més flexible perquè puc anar-hi a qualsevol hora i m'hi estic un hora aproximadament cada dia que hi vaig. En lluita lliure m'entreno 1 o 2 cops per setmana i són unes 3 o 4 hores cada entrenament. En el cas del karate, quan no hi ha competicions, són com a mínim 2 o 3 entrenaments a la setmana i unes 2/3 hores cada sessió. Quan hi ha competició, estic al dojo cada dia de la setmana de 2 a 3 hores, o en un mateix dia, hi estic al matí i a la tarda un total de 5 a 6 hores, sempre que no treballi.

Quins són els pròxims objectius? Fins on vols arribar en aquest esport?

Abans de la pandèmia, estava en un nivell molt bo, tant físicament com d'oportunitats que estaven per arribar. Amb la lluita lliure tenia previst anar a lluitar als EUA i al Japó i ja estava fent contactes per entrenar el karate allà també en la meva estada. I qui sap, fins i tot fer campionats!

Ara el meu objectiu és tornar a estar en aquest nivell (ja que l'any passat vaig passar per una operació al peu després d'un mal cop en l'última competició prepandèmia), començar a competir de nou i arribar a entrenar i competir fora d'Espanya.  

M'encantaria competir als europeus de WUKO o a les Premier League de karate (aquestes han servit aquests últims anys per classificar els competidors per a les Olimpíades d'aquest any) i poder veure'm competint amb noies que segueixo per les xarxes socials i que són un referent en aquest esport, com la Sandra Sánchez. 

Treballes d'operadora d'informació, comunicació i atenció al client al CCM. Com es compagina la vida laboral amb la social i esportiva?

La veritat és que molt bé. Soc una persona molt activa i que sempre faig la broma que no dormo. I estant de torn, de 04.45 a 12.45 hores, em permet entrenar-me tant com puc i poder fer la meva vida a part de l'esport sense cap problema. I dormint! Ha, ha, ha. A més, els caps de setmana que pugui necessitar, soc la primera que trec dies d’on faci falta o canvio torns per poder-ho fer i seguir fent la meva feina i no molestar amb aquests canvis els meus companys. En altres situacions han sigut molt macos i no m'han posat problemes. Així que en això, estic tranquil·la amb l'equip en què estic. Com diria la meva parella, soc com un workhorse / cavall de batalla i si haig de pencar per aconseguir els meus objectius i seguir rendint a la feina, ho faré. Això sí, deixeu-me després un dia a casa dormint i menjant Nutella per recuperar-me, ha, ha, ha.

Finalment, parles japonès?

Una miqueta, més o menys com un nen/a japonès de 4-5 anys, he, he. Les classes les fem una part en japonès, de manera que hi ha coses com els colors, les direccions, les parts del cos, les hores, números o frases curtes en què em puc manegar bé. I m’encantaria aprendre molt més d'aquesta llengua! 

Compartir:

Informació relacionada

Seccions
Institucions
TMB
Conceptes
Anys

GenTMBapp

Club GENTMB

Club GenTMB