GenTMB

“Amb il·lusions i amb por”, “conscient d’haver tingut una gran sort”, “amb il·lusió, molts nervis i moltes ganes d’aprendre”, “amb molta energia”, “amb inquietud”... Així descriuen alguns dels treballadors que han participat en aquest reportatge quines van ser les seves sensacions en iniciar el període com a aprenents a l’empresa Transports de Barcelona, la tardor del 1980. 

Són Xavier Bautista, Javier Maluenda, José Manuel Rodríguez, Ramón Reche, Virgilio Moya, Antonio Vázquez, Fernando Gómez, Javier Martínez, Miguel Ángel Fernández, Jordi Álvarez, Antonio Martínez, Paulino Martínez, Ángel Lisardo i Alberto Martín (molts d'ells apareixen a la fotografia de dalt, en el mateix ordre que els hem citat aquí). La majoria continua treballant a TMB, tot i que la jubilació ja no és una meta llunyana.

Amb ells es tanca una etapa que va començar als 70 amb la creació de l’Escola d’Aprenents de Bus, un projecte pensat per formar fills de membres del personal de Transports de Barcelona que, després, es poguessin incorporar a treballar.

Unes proves d’accés molt concorregudes

Moltes famílies veien com una gran oportunitat que els seus fills poguessin combinar estudis i feina i acabar ingressant en la mateixa empresa on ja hi eren el pare o la mare. No era l’únic cas d’escoles d’aprenents d’empresa, també estava molt cobejada l’escola de SEAT, però allà es podien fer les proves encara que no es tinguessin familiars a dins.

L’Antonio Martínez recorda que als exàmens d’accés de la seva promoció es van presentar “unes 500 o 600 persones, i vam ser 18 les que vam entrar com a aprenents”. En Jordi Álvarez diu que encara era més disputada la possibilitat de realitzar el servei militar a l’empresa. “A les proves per a la mili es presentaven fins a 5.000 persones”, explica.

Qui entrava a l’Escola acostumava a ser conscient d’haver tingut sort però, en molts casos, també els acompanyava un sentiment de responsabilitat i il·lusió “per haver complert les expectatives la família”, explica l’Antonio. En Jordi també recorda el moment en què el seu pare, quan ell encara estudiava l’antic BUP, li va preguntar si volia començar a treballar, avisant-lo que s’obria la convocatòria per a Bus i es podia presentar. Així ho va fer i ara, entre sorprès i satisfet, comenta que mai va planejar quedar-se tants anys a l’empresa.

Un altre company, Virgilio Moya, rememora que no s’ho va pensar gaire quan el pare li va parlar de les oposicions a aprenents: “Jo tenia clar que volia estudiar una enginyeria, però també desitjava començar a treballar per comptar amb una independència econòmica”. Un pare que, com recorda el seu fill, “va treballar a Urbas, que va ser absorbida per TB, així que era un dels coneguts com a ‘coreans’, per la ‘guerra’ que van donar per passar d’una empresa a l’altra”.

Una FP Dual molt abans de l’FP Dual

Aquesta darrera promoció ja no va rebre la part de formació a l’Escola de TMB. En aquell moment, ja s’havia decidit que la part teòrica l’adquirissin cursant Formació Professional en un institut. Aquelles 30 hores setmanals de formació fora de l’empresa es completaven amb les 15 de formació pràctica al ja desaparegut Taller de Levante: cinc hores per jornada repartides entre els dilluns, dimecres i divendres.

S'assolien així les 45 hores de la jornada laboral d’aquell moment, en una etapa on a l’aprenentatge teòric se li sumava un aprenentatge pràctic en empresa, cobrant un sou des del primer moment. Però aquest model es va acabar abandonant.

En un article amb motiu del 20 aniversari de la promoció que protagonitza aquest reportatge, l’Alberto Martín, el Javier Martínez i el Ramón Reche donaven algunes de les raons que ho van propiciar: l’oferta educativa externa a les empreses havia augmentat molt; hi havia certa sensació que l’aprenentatge en empresa havia quedat “obsolet”; moltes companyies ho van començar a veure més com una càrrega (sobretot, econòmica, en haver d’afrontar salaris i cotitzacions) que com un benefici; i, en el cas de TMB, també es va deixar de rebre una subvenció municipal que finançava el programa.

El model s’ha recuperat fa uns anys a Catalunya, però ha estat vigent durant molt de temps a d’altres països, com Alemanya. De fet, avui dia, cada nou curs s’incorporen als tallers un grup de nois i noies que estudien un grau de FP Dual i fan les pràctiques a TMB.

En el cas de Bus, aquests nous ‘aprenents’ van tornar-hi a partir de l’any 2017 amb el mateix esperit que dècades enrere: preparar estudiants per tenir professionals amb coneixements d’àmbits de treball cada vegada més especialitzats. 

Llimant i ajustant

Parlar amb la promoció del 1980 és mirar a un món que en bona part ja no existeix. Als darrers temps, al manteniment d’autobusos s’hi ha incorporat vocabulari relacionat amb components electrònics i sistemes digitals. A més de nous combustibles, nous sistemes organitzatius... Com assenyala Miguel Ángel Fernández, “menys la galleda i el pal de fregar per netejar el taller, la resta ha canviat gairebé tot!”.

Mirant al passat, en Virgilio es veu diversos mesos seguits “llimant per fer ajustos mecànics”. També de la secció d’Ajustos se’n recorda el Miguel Ángel. Concretament, del dia “que vam anar tots junts a una botiga que ens havien recomanat, amb la missió de comprar un peu de rei i una esquadra, dues eines que necessitàvem per a les pràctiques; vam riure molt mentre esperàvem el nostre torn”.

Aquells aprenents (igual que la resta de treballadors del taller) no feien servir guants a la feina, hi havia un altre concepte de la prevenció de riscos laborals en la societat del moment. També van viure l’aparició dels primers telèfons portàtils (que no smartphones) i van aprendre molt tot i que, a temporades, els costés adaptar-se a algunes tasques repetitives.

Records compartits

En general, el pas per l’Escola d’Aprenents (la ‘guardería’, com se l’anomenava perquè hi eren ‘els nens’) els ha deixat bon sabor de boca i material per a moltes sobretaules. Tant és així, que encara celebren un sopar anual (l’any passat, el dels 45 anys d’amistat) on es retroben i parlen del present i del passat. Segurament, allà sí expliquen les anècdotes que algú ha preferit no detallar en l’entrevista “perquè estarien entre Cuéntame i Torrente”.

Tot i que rememoren un ambient propi de la transició (amb “algunes feines obsoletes i moltes ganes de canvi”; “tosc i masclista”, afegeix un dels entrevistats), la majoria assegura que hi havia “molta estima cap a nosaltres, els ‘nens’ a qui havien de cuidar i fer aprendre un ofici, per part de la majoria de treballadors del taller”. 

Surt algun nom, com el d’un monitor (“el senyor Colmenero”) o el del cap de la secció d’aprenents (“el senyor Toledano”). L’Alberto Martín descriu la relació entre tots dos com a cordial, malgrat que un era del Madrid i un altre del Barça... “Els dilluns al matí resultava impagable veure amb quina passió defensava cadascú la seva visió de la jornada futbolística del diumenge, mentre nosaltres els escoltàvem tot llimant”. Parlant d’aquesta eina de feina, algú recorda que se’ls coneixia com “la quinta de la llima”.

En Javier Maluenda rescata un record associat a la joventut dels aprenents: els va tocar entrar en una època on va trigar força temps a haver-hi noves incorporacions a la plantilla. Així que, recent aterrats, “vam haver de formar part de les meses electorals per ser els més joves de la companyia i, les següents eleccions, com que no hi havia recanvi, vam haver de repetir”.

Difícil resistir la temptació d’esmentar els malnoms afectuosos que algú ha posat sobre la taula. Això sí, sense fer l’encreuament de nom figurat i nom real: Ramone, Rocker, Vespa, Sonri, Carda, Jagger, Lógico, Hifi, Pitagorín, Picapinos... Ja ho diu en Virgilio, “érem molt joves, allà es concentrava molta energia i testosterona, moltes ganes de jugar”.

Més de quatre dècades després... balanç?

El servei militar sovint interrompia la continuïtat laboral a TMB però, una vegada acabat, era quan els estudiants s’incorporaven com a treballadors, ja sense l’afegit d’aprenents. A partir d’aquí, els seus camins (dins de TMB molt majoritàriament) han anat divergint. Alguns han continuat lligats al manteniment, d’altres han passat a l’àmbit logístic, directiu, de recursos humans... Això sí, gairebé ningú se salta el sopar anual on es reuneixen i, segons ens diuen, posen falta si algú no justifica molt bé la seva absència. 

Per tancar aquest reconeixement a un sistema d’aprenentatge i al darrer grup de persones que el va protagonitzar, incloem el balanç que n’han fet tres d’ells. 

• Antonio Martínez: “Com si parléssim de futbol: tancaré aquesta etapa laboral amb un sentiment de pertinença. Jo de nen ja acompanyava a les cotxeres el meu pare, un 8417. Així que primer em vaig sentir part de Bus i, en passar a Informàtica l’any 1987, el sentiment es va traslladar a tot TMB, i amb orgull, perquè érem una empresa referent nacional i internacional i les coses es feien molt bé”.
• Miguel Ángel Fernández: “Sento que he tingut el privilegi de fer la meva vida laboral en aquesta empresa, que m’ha permès desenvolupar-me professionalment i com a persona i conèixer gran part de l’organització que mou TMB des de molts punts de vista”.
• Virgilio Moya: “Em quedo amb què tot allò que soc i tot allò que tinc ha arribat treballant a TMB”.

Felicitats, promoció del 80 (també coneguts coms els primers 10.600)!