GenTMB

El proper dia 27 de juliol coneixerem els guanyadors de l’edició d’enguany. El jurat, però, ja ens ha donat a conèixer els cinc finalistes de la categoria especial per a treballadors. Conductors Solidaris de Catalunya, Origami, Dimas Tamurejo, Ivanhoe i Baraka són els cinc pseudònims amb què s'han presentat al concurs.

A la revista GenTMB els publicarem tots cinc en els propers dies, en articles separats i per ordre alfabètic del sobrenom. De moment us presentem un breu tast de cadascun dels finalistes. 

El seient preferit, de Conductors Solidaris de Catalunya

Hola a tothom!!!!, 

Soc el seient d'un bus de TMB. Des que em van fabricar i van carrossar el meu vehicle, el número de calca és el 2424, i tots dos junts ( el bus i jo) realitzem servei a la línia 24 Pl.Catalunya /Carmel. 

Bé, doncs us vull explicar que soc el seient preferit del meu autobús. He viscut moltíssimes aventures entre trajecte i trajecte. 

Perdut, de Origami

- No tens calor? 

La seva mirada va seguir la meva, va fer un gest simpàtic amb el nas i va somriure. 

-No. 

Em va sorprendre. 

Era l'estiu. Sempre havia pensat que les noies estaven desitjant que arribés l'estiu per a posar-se sandàlies i lluir els peus amb les ungles pintades de tots els colors. 

Ella no. 

“Quiero besarte y no puedo”, de Dimas Tamurejo

Escribí esa frase sobre la celulosa blanca de la mascarilla quirúrgica antes de salir del trabajo. Con un rotulador negro de los gordos. Letra grande, bien clarita. Para que se pudiera leer al otro lado de la ventana del metro. No se me ocurrió otra forma más tonta para declararme. Naturalmente mi plan fracasó estrepitosamente. Me pasé todo el camino de regreso a casa con la cara pegada en el cristal del vagón. Me vieron todos los trabajadores esenciales de varios metros de la línea verde que circulaban en dirección contraria. Y la gente que esperaba en los andenes también. Y mis compañeros de viaje. Todos excepto la persona que estaba buscando. 

El amor en tiempos de confinamiento, de Ivanhoe

¿Así que quieres que te cuente la historia de cómo conocí a tu abuela, Pablito?-preguntó el abuelo, sorprendido ante la insistencia de su nieto -. Vale, pero sólo una vez más, luego tendrás que terminar tus deberes antes de que llegue tu mamá. 

Nuestra historia de amor, en pleno confinamiento, comienza así-tomó aire el anciano antes de proseguir-: corría el mes de Marzo del año dos mil veinte, hacía sólo seis meses que estaba en mi piso nuevo. Por aquel entonces nos obligaban, por así decirlo, a estar encerrados en nuestras casas y salir a la calle sólo para lo necesario, hacer la compra, ir al médico, o en mi caso y en el de tu abuela, seguir acudiendo a trabajar. 

Retrobaments, de Baraka

Portava sense trobar-me-la al metro des del dijous 12 de març. Per la carpeta que sempre duia a sobre, sabia que estudiava a l’Autònoma. Així que, per a ella, com per a la resta d’alumnes, el curs normal havia arribat a la seva fi. Jo trigaria poc més en començar a desenvolupar la meva feina des de casa. 

El confinament m’agradava, i a voltes em sentia culpable. Tot i que patia per la gent que traspassava sola als hospitals, no podia evitar que em plagués la idea de restar a la meva campana de vidre. Amb 20 anys, em van llegir les mans. 

Molta sort per a tots els finalistes.