GenTMB

La instal•lació de màquines de venda automàtica de bitllets a bord dels autobusos té una relació directa amb la desaparició de la figura del cobrador. En la xarxa de superfície, primer de tramvies i troleibusos i posteriorment d’autobusos, les funcions de venda i control del billetatge estaven tradicionalment a càrrec del col•lectiu de cobradors, els quals venien de forma manual els bitllets, primer adreçant-se directament al passatge (cobradors itinerants) i més tard, ja en els autobusos, des d’un lloc fix. Aquesta figura va desaparèixer definitivament cap al 1980.

Tot i que el 1967 s’havien realitzat proves amb microbusos i autobusos sense cobradors, l’any 1972 les funcions del cobrador van començar a ser assumides per l’agent únic, nom que rebia el conductor que també havia d’atendre la venda i el control dels bitllets.

Les primeres proves

Anteriorment a aquestes proves inicials es van instal•lar en alguns vehicles unes màquines expenedores de bitllets que eren manipulades pels mateixos cobradors i que simplificaven la seva tasca en comptabilitzar les operacions i fer les liquidacions. Va ser un primer assaig, tot i que la tendència era cap a l’automatització, per evitar que ni tan sols el conductor hagués de donar el bitllet. Així, el 1970 es va posar una màquina en proves en els autobusos que no va prosperar: consistia en un sistema de torniquet que es desbloquejava en introduir-hi una moneda d’un duro (5 pessetes).

No va ser fins al 1973, ara fa 40 anys, que es van començar a instal•lar a la part davantera d’algunes línies de bus de Barcelona unes màquines expenedores de bitllets. Aquest sistema, que ja formava part de la implantació de l’agent únic, va suposar que es modifiqués l’accés del passatge a l’autobús, que fins aquell moment es feia per darrere. Per indicar que l’autobús disposava del servei de venda automàtica es van pintar unes franges grogues a l’exterior del vehicle.

Cap a un sistema obert

Les màquines bitlleteres es van anant modificant per resoldre diferents problemes que s’anaven presentant, dels quals el més important era la possibilitat de dispensar canvi. Tot i les nombroses provatures, les vibracions i els moviments dels cotxes semblaven contraindicats amb la precisió del mecanisme dels aparells que permetien la devolució de monedes. Un altre inconvenient important era l’espai que ocupaven i que dificultava l’accés a l’interior del vehicle.

Malgrat les dificultats, el 1978 el sistema automàtic de control i venda de bitllets s’havia estès per bona part de la flota amb màquines bitlleteres amb torniquets, i més tard, amb l’aparició de les targetes multiviatge, amb màquines cancel•ladores que eren més pràctiques i no donaven els problemes de les dispensadores.

Aquesta situació es va perllongar fins al 1984, quan finalment es va optar per un sistema de control obert en el qual l’usuari podia adquirir el bitllet al conductor o bé cancel•lar la seva targeta de viatge, que és el que està vigent en l’actualitat.