La Mercè parla de com era el metro quan va entrar-hi a treballar / Foto: Pep Herrero
La Mercè parla de com era el metro quan va entrar-hi a treballar / Foto: Pep Herrero

Vivències de la Mercè Vicens Serrano, treballadora centenària del metro de Barcelona

La Mercè, una dona afable, menuda i extravertida, ens rep al costat de dos dels seus fills. Forma part d’una saga familiar fortament lligada al metro, i junts fem un viatge per endinsar-nos als orígens del metro, i de la seva gent.    

Albert Piqué / 30.12.25 - 10:50h

Mercè, quan i on vas néixer?

Vaig néixer a Torroella de Montgrí, a l’Empordà, al gener de l’any 1925, just un mes després d’haver-se inaugurat la primera línia de metro a Barcelona.  

Quins records guardes de la teva infantesa?

Vaig ser una nena molt feliç. El papà era director de la Caixa a Torroella i vivíem còmodes. Anava a una escola de monges a Figueres, estàvem internes;  jugava amb les meves amigues i, sobretot, rèiem molt. En tinc molt bon record de la meva infantesa.

Quin va ser el teu primer contacte amb el Metro de Barcelona?  

Quan va arribar el moment de treballar el meu tiet, en Josep Maria Vicens, que era el director administratiu de metro, em va proposar entrar-hi a treballar. Jo era molt joveneta, tenia quinze anys.

Quina feina hi feies?

Treballava com a administrativa a les oficines de la Ronda Sant Pau, i poc a poc vaig anar canviant de posició fins a arribar a ser la secretària del director de metro i de Presidència. Per la meva feina, jo no havia de portar uniforme, però, tot i això, jo vaig decidir portar-lo, ja que no em volia diferenciar de les meves companyes o de les altres noies que treballaven a les estacions.

I com era treballar al metro en aquella època?

Fantàstic! Érem com una gran família. Entre les companyes ens cobríem quan una feia una malifeta. Per exemple, si alguna arribava tard, ens ho arreglàvem perquè no es notés i així no la renyessin. Hi havia molta companyonia, i la direcció gestionava l’empresa amb molt paternalisme.

He sentit a parlar de la saga Vicens i dels Fornos; què me’n pots explicar? 

Doncs a més del tiet i jo mateixa, més endavant va entrar a treballar el Lluís Maria Vicens, el meu cosí, i actualment hi treballa la filla del meu cosí, la Mònica Vicens. Va ser a metro on vaig conèixer el que després va ser el meu marit i pare dels meus fills, en Joan Fornos, així que a poc a poc la família Fornos Vicens va començar a tenir molta presència a l’empresa, també hi treballava el seu germà, en Paco Fornos. Més tard, el meu fill, Jordi Fornos, va optar per fer el servei militar al metro, i ja s’hi va quedar a treballar i hi ha fet tota la seva vida professional; de fet, després de quaranta-sis anys, s’acaba de jubilar.

Explica’ns com va anar el vostre flirteig?

La Mercè amb dos dels seus fills / Foto: Pep Herrero

Treballàvem junts a les oficines però en departaments diferents, i vam començar amb un joc de mirades còmplices. Més endavant, amb l’ajuda d’un ordenança, ens enviàvem cartes per la valija interna. Pel que en aquell moment era el meu nòvio, no va ser fàcil; ell tenia la pressió d’estar amb la neboda del Sr. Vicens, i no li va ser fàcil.  

Què hi feia ell al metro?

Ell també era un administratiu i estava molt ben considerat. A base d’esforç va anar creixent professionalment i va arribar a ser cap de moviment, el que avui seria director d’explotació. 

Malgrat casar-te i fins i tot tenir el primer fill, vas continuar treballant al metro.

Així és, no va ser fins que vaig quedar embarassada d’en Josep Maria, el segon fill, a l’any 1951, que vaig deixar de treballar.

Com compaginaves família i feina? 

Com tantes dones han fet al llarg dels anys. Treia temps d’on fos, ja que m’agradava molt la meva feina i, sobretot, treballar a metro. També vaig comptar amb el suport de la meva mare, que va ser fonamental per formar la gran família Fornos Vicens. En total vam tenir 4 fills. 

Com es vivia a casa “El Metro”?

Com t’he dit abans, metro era la nostra segona família. A les converses de casa, el dia a dia de l’empresa, de la feina del pare o del tiet, hi eren molt presents. 

Explica’ns com era l’empresa a la teva època.

Ens cuidàvem els uns als altres. Si un tenia un problema els altres ens hi bolcàvem per donar-li un cop de mà. I si passaves un mal moment econòmic el Sr. Fanés, el director general, et deixava diners. Era com un pare. Recordo, que quan algú criticava el metro, ens feia molt de mal.

Vas conèixer el Circulo social del metro?

Sí, i de fet participava molt activament. Sempre m’ha agradat fer teatre, i cada cop que sorgia l'oportunitat, no la deixava passar. Recordo molt especialment “La Passió”, que va arribar a tenir tant de nivell, que fins i tot els d’Esparreguera i d’Olesa van arribar a estar preocupats per la repercussió de la nostra actuació. També quan vam representar “El Tenorio”; hi havia una escena on el Don Juan m’havia d’agafar en braços i per la censura de l’època, durant els assajos el porter de Santa Eulàlia, que era un home petitó així com jo, feia el meu paper.    

Hi ha algun moment històric mentre treballaves a metro que recordis especialment?

La Mercè amb un dels llibres editats amb motiu del Centenari

 

N’hi ha tants!! Potser el més entranyable va ser quan metro va regalar una làmpada a la Basílica de Montserrat, i tota la família de metro vam pujar al Monestir a fer-ne entrega. 

Quina vinculació va tenir el metro amb Montserrat?

La patrona del metro és la Mare de Déu de Montserrat, i és per això que durant molts anys el dia 27 d’abril el celebràvem amb moltes activitats, tant al Círculo social com a les escoles del metro.

Com et vas sentir quan el teu fill, en Jordi Fornos va entrar a treballar al metro?

Molt contenta i orgullosa! Estic segura que la seva decisió va ser fruit del que havia viscut a casa. L’estima per l’empresa era màxima, i l’ambient de metro era molt present a casa.

El teu fill gran també ha tingut una relació molt estreta amb el metro. Explica’ns!

En Joan és dissenyador gràfic i va ser el responsable del primer mapa de metro en color. El meu marit va tenir la idea de donar un color a cada línia i en Joan la va plasmar, juntament amb els mapes indicatius que hi ha a cada estació. També va ser el meu fill gran, qui a través de la seva empresa de disseny, l’Estudi Morillas, va dissenyar l’actual logotip de TMB, TB i Metro.

Quin consell donaries a les noves generacions de TMB?

Que estiguin atentes a la seva feina, que s’esforcin i donin el millor d’ells mateixos perquè treballar a metro, ajudant a moure la ciutat, és tot un orgull.

Com t’imagines el Metro d’aquí a vint-i-cinc anys?

No em puc fer la idea, però m'imagino que haurà avançat molt, tot i que he sentit que darrerament els metros no porten conductors, i això no m'agrada gaire.

Què t’agradaria que quedés escrit/gravat d’aquesta conversa?

Jo soc molt del metro, no sé com dir-t'ho. Sempre ho he portat a dins. Dono gràcies a tot el que el metro ha aportat a la meva vida i a la de la meva família.

 

Informació relacionada

Seccions
Institucions
Servei
Anys

GenTMBapp

Club GENTMB

Club GenTMB