GenTMB

M. Dolores González Roda és conductora de bus del CON de Triangle des de l'any 2001 i acaba de publicar el primer llibre sobre la seva experiència professional conduint un tràiler. La M. Dolores va ser una de les  primeres dones a la Península Ibérica que es va posar darrere del volant d'un tràiler, i ara ho explica en el primer volum, Rompiendo patrones. Elige triunfar y no te rindas jamás, d'una trilogia que està preparant.

—Alça! L'any 1996 vas ser una de les primeres conductores de tràiler al país, ets tota una guerrera de l’asfalt. Imagino que vas obrir la porta a moltes dones conductores de tràilers.

—Sí, crec que sí, que vam obrir el camí a les dones, perquè a partir d'aquí es va començar a veure dones que conduïen camions, autobusos i també tràilers, tot i que eren menys.

"Poc a poc em vaig anar guanyant tots els companys de professió i em vaig convertir en la reina de Perpinyà"

—En un món totalment masculí, ser la primera dona que conduïa un tràiler no crec que et resultés gaire fàcil.

—Ja ho pots ben dir, no era gaire fàcil. Quan pujava a Perpinyà, alguns homes es colaven a les agències, em miraven amb mala cara i fins i tot algun em citava a les àrees de servei —com si fos una prostituta, dient que era per a l'única cosa que servíem les dones—, però jo no em vaig desanimar mai, al contrari, això em servia per tirar endavant i demostrar que valem per a alguna cosa més que per estar-nos a la cuina. A poc a poc em vaig anar guanyant tots els companys de professió i em vaig convertir en la reina de Perpinyà. Després tothom em volia ajudar. He de dir que els caps i els encarregats de les agències, així com els meus companys d'empresa, em van tractar sempre amb respecte i amb igualtat, i els estic molt agraïda.

—Quan vas decidir ser camionera i què et va portar a prendre aquesta decisió?

—Des de ben jove que sempre m'havia atret molt conduir vehicles grans, i de fet em vaig apuntar a l'autoescola amb 17 anys, amb 18 vaig pujar a examen i vaig aprovar a la primera. Esclar, després vaig haver de passar per desafiaments per poder-me treure la resta de carnets. Estava casada, tenia fills, i no comptava amb el suport del meu exmarit ni del meu entorn, tot i que sí amb el suport dels meus pares.

—Quin tipus de transport feies, nacional o internacional?

—Internacional, però la meva ruta era de Mercabarna a Perpinyà i el sud de França.

—Quins records tens, d'aquells temps?

—En tinc molt bons records. En quatre anys em va passar de tot i vaig aprendre moltíssim. Estic agraïda al meu excap per donar-me l'oportunitat de conduir un dels seus tràilers, i als meus companys per tot el que em van ensenyar i pel suport que em van donar.

—I uns anys més tard, el 2001, vas entrar a treballar com a conductora de bus a TMB. Suposo que és un canvi molt radical. Com et sents professionalment al volant d'un bus?

—La veritat és que m'agrada molt la meva feina i m'hi sento identificada, m'ho agafo molt bé i dono el millor de mi. De vegades també tenim un mal dia i no estem al 100 per cent, però en general, i com que m'agrada, m'ho agafo amb filosofia.

—M'imagino que per tu l'examen pràctic de conduir el bus va ser bufar i fer ampolles, oi?

—Ha, ha, ha, la veritat és que sí. De fet, el meu instructor ens va portar uns quants a buscar un autobús a la casa Man i de tornada el vaig portar jo sola, mentre que la resta de companys anaven a l'altre autobús tots junts.

—Què li recomanes a qualsevol dona que vulgui ser camionera, una professió encara molt masculina?

—Li diria que no pari d'intentar-ho fins que ho aconsegueixi. Ara, afortunadament, això ha canviat molt i és més fàcil que contractin dones.

"Ja s'han venut 112 llibres en un mes i mig"

—Parlant del teu llibre, com va la venda d'aquest primer volum?

—La veritat és que va molt bé. Ja s'han venut 112 llibres en un mes i mig, molts companys m'han donat suport en aquesta aventura comprant el meu llibre. També es ven a Amazon i per les xarxes socials, i jo particularment també el venc.

—Acabes de publicar el teu primer llibre explicant l'experiència professional d'una dona al volant d’un tràiler. Com sorgeix el teu interès per l'escriptura?

—Bé, quan vaig començar a treballar amb el tràiler se'm va acudir la idea d'escriure un llibre per explicar la meva experiència i demostrar que les dones valem per a aquesta feina igual que els homes, però un altre cop em vaig trobar sense suport i m'intentaven desanimar, fins que me'n vaig cansar i vaig dir: Loli, si has pogut conduir un tràiler, per què no has de poder escriure un llibre? I aquí el tenim, una mica més tard del que m'hauria agradat, però ara també tinc més experiències per explicar, per tant, estic contenta i feliç d'haver-lo escrit i que tingui èxit.

—Escrivies, en els teus viatges al camió?

—Sí, tenia temps mentre esperava per descarregar, i a més m'agrada molt llegir. Els companys que no em coneixen gaire diuen: sí, la noia que sempre va amb un llibre a la mà, i aleshores de seguida em situen.

—Quins autors t'agrada llegir?

—M'encanta llegir  Wayne W. Dyer, Paulo Coelho, T. Harv Eker, Deepak Chopra, Dale Carnegie, Anthony Robbins, entre molts més.

—Les hores de solitud conduint un bus donen per escriure un llibre, una novel·la…

—Sí, de fet ara estic acabant una trilogia, però el meu quart llibre serà d'anècdotes simpàtiques que ens passen cada dia en la nostra feina, i tinc el suport de molts companys als quals els demano que me n'expliquin per plasmar-les en un llibre, que m'agradaria titular Un viaje en autobús.

—Quin és per tu el moment idoni del dia per escriure?

—Bé, ho tinc una mica complicat. Cuido de la meva mare de 82 anys, que en fa set que té Alzheimer, i soc jo sola per cuidar-la. Mentre treballo la deixo al centre de dia i quan acabo la jornada laboral la recullo. Només puc escriure quan la poso a dormir, i no sempre, perquè es lleva constantment i de vegades m'he de posar a dormir amb ella perquè s'adormi, és com un bebè, però aconsegueixo tirar-ho tot endavant amb entusiasme, energia i il·lusió.

—Un somni.

—Ser una bona escriptora i deixar un bon llegat.