GenTMB

A l’actual taller de Vilapicina, situat al passeig de Fabra i Puig, hi havia una escola. No era una escola qualsevol. Era l’Escola d’Aprenents de Metro de Barcelona, un projecte breu, però intens que va marcar la vida d’un grup de joves. Van ser només tres promocions de 8 alumnes: dues l’any 1979 (a l’abril i novembre) i una l’any 1980. Després, l’escola va tancar.

Allà, ja no queda res del que hi havia 46 anys enrere, però quan l'equip de GenTMB vam reunir quatre antics alumnes de l’Escola d’Aprenents al mateix lloc, el temps va començar a retrocedir. Efusives abraçades. Somriures nerviosos. Paraules nostàlgiques. I alegria, molta alegria es respirava en aquell ambient sorollós de taller i ferro quan l’Alonso (Supervisor 4080), Bueno (REL 4078), Badenas (AAC 4051) i Castro (AAC 4081) van tornar a rememorar aquells dies inoblidables que van viure plegats quan tots quatre formaven part de l’antiga escola. 

Els inicis d’un projecte breu

El conveni de 1978 va obrir la porta a crear una escola perquè els familiars joves dels treballadors i treballadores de Metro es convertissin en aprenents d’un ofici, amb la idea de formar a professionals que després s’incorporessin. Aquesta idea, ja funcionava a bus i va ser a partir d’aquell moment que es va replicar a Metro. Les coses, però, no van funcionar de la mateixa manera i el projecte no va convèncer. De fet, quan els alumnes van complir la majoria d’edat van marxar de l’escola i gràcies a una recollida de signatures, tots ells van tornar ja com a treballadors de Metro. No es va fer cap promoció més.

A l’Escola d’Aprenents de Metro, s’estudiava electricitat, mecànica i electrònica, però també va haver-hi aprenents d’administració, fusteria i delineació. Els alumnes van accedir a través d’un examen (on només podien presentar-se fills/es del personal) i que es va fer a unes oficines de la ronda de Sant Pau de Barcelona. “El meu pare va venir a casa i em va dir que hi havia un examen per entrar d’aprenent a Metro i que m’havia de presentar”, explicava Alonso mentre la resta de companys afirmava amb el cap, rememorant el mateix modus operandi d’aquells dies amb les seves respectives famílies. 

Un cop dins, els alumnes començaven la seva formació a les 16h de la tarda i acabaven a les 21h del vespre. Tots ho compaginaven amb les classes teòriques de l’institut al matí i a la tarda ampliaven la formació amb pràctica a Metro. “Arribàvem i ens posàvem la nostra granota blava, teníem la nostra caixa d’eines i fèiem el que ens deien, però no teníem assignatures”, afirmava Castro. Badena, també recorda que “estàvem a l’aula i demanàvem sempre baixar al taller per aprendre. No teníem professors, només un monitor que era el responsable de material mòbil de torn i que ens deia: feu aquest circuit, aquest martell...” 

Per totes aquelles hores, els aprenents cobraven un sou que creixia amb l’edat: 3.925 pessetes per 15 dies l’any 1979 i que augmentava quan els joves feien 16 anys i posteriorment, 17. “Encara tinc la nòmina de l’any 79, amb les 3.925 pessetes, que havíem d’anar a cobrar a Santa Eulàlia”, destacava Alonso orgullós.

“La meva vida és Metro. I ara que arribo al final, vull que la nostra història no quedi oblidada.” Badena

L’ambient a l’Escola d’Aprenents “era molt bo, tot i que també vam tenir de tot”, explicava Bueno. “Sí que és cert que al final teníem 15 anys i moltes vegades estàvem sols a l’aula perquè els responsables eren a una altra sala i aprofitàvem per jugar entre nosaltres”. Fets, que a vegades comportaven càstigs, “ens enviaven a fer de delineants o a netejar les vies del tren”, tal com recorda Alonso. Tot i això, l’ambient era bo i tots els aprenents estaven situats a la mateixa classe. “Crec que segurament es podria haver invertit molt més en nosaltres per tal d’haver pogut profunditzar més en les matèries i poder-nos haver tret el màxim de suc possible”, recorda Bueno, destacant també que la formació que hi havia llavors era molt diferent de l’actual. 

Poder la disciplina no era el tret més característic de l’Escola i moltes vegades, inclús s’autogestionaven les llargues estones a classe perquè no disposaven d’una persona amb ells a totes hores. Tot i això, hi havia algunes personalitats que tots els antics aprenents recorden amb bons ulls. “Allà venien persones a ensenyar-nos com Castans, que era molt bona persona, Rodríguez (que va ser professor de l’Escola de Metro quan estava a Mercat Nou) Verdeny, Rosell, Codina... van ser els primers formadors”. “Tenim molt bon record de tots perquè encara que no hi havia un interès real, ells venien, saludaven i ens explicaven coses, ens aconseguien material i eren les persones que es dedicaven en aquella època a crear manuals de tot tipus”, recorden els quatre antics aprenents. 

Aquella etapa, va acabar quan tots ells van complir la majoria d’edat i van passar a treballar a l’explotació, la majoria de mossos d’estació. Per les famílies dels adolescents que estaven a l’Escola d’Aprenents era un motiu d’orgull. Badena recordava que al seu tiet “li queien llàgrimes dels ulls quan vaig dir que havia entrat” i Castro rememorava com els seus familiars estaven “contents i orgullosos de veure com nosaltres continuàvem treballant a Metro”. A l’època dels anys vuitanta, amb un context social al carrer molt complicat, estar a Metro esdevenia una bona oportunitat sobretot per a la gent més jove. 

Tots ells encara no ho sabien, però en aquell moment van començar una història que ha perdurat en el temps fins avui. Una etapa de 46 anys ininterromputs donant servei a Metro i ple de vivències i experiències (el servei dels anys vuitanta, la mili a Metro...) que repassarem en el segon capítol que podreu llegir pròximament al portal de la GenTMB.