GenTMB

El metro de Barcelona no dóna tant de si com ho puguin fer els de Londres, Nova York o París, posem per cas, xarxes molt més extenses, plenes de túnels d’interconnexió i d’antigues estacions abandonades. Però alguna cosa tenim que ha permès muntar una bonica llegenda. Als historiadors, però, els pertoca la ingrata tasca de desmuntar algun d’aquests contes.

Corria el 1911 quan l’Ajuntament de la ciutat, en una complicada i poc clara tramitació, inicià la construcció d’uns túnels al carrer A de la Reforma, la futura Via Laietana, llavors en plena fase d’obertura i urbanització. Les obres no semblaven respondre a cap acord municipal ni quedava clar, per a gairebé ningú, amb quina finalitat es duien a terme. Davant la pressió de l’opinió pública i de la minoria republicana a l’Ajuntament, aquest ordenà la paralització dels treballs. Però, a fi d’evitar deixar el carrer de nou empantanegat i per mantenir llocs de treball (segons es deia a la sessió del 7 de desembre d’aquell mateix any), es decidí tirar endavant l’obra des de l’inici del carrer fins a la plaça de l’Àngel.

Obres en tres trams

Simultàniament s’aprovà el projecte constructiu, que dividia les obres en tres trams: del port a la plaça de l’Àngel, des d’aquest punt fins al carrer de Sant Pere Més Baix, i la resta fins a arribar a la plaça d’Urquinaona. El febrer del 1912 el consistori es replantejà de nou el tema, atès que no quedava clar quin aprofitament es faria dels túnels. En una reunió de la Comissió de Reforma, l’Ajuntament i el Banco Hispano Colonial, que finançava les obres, acordaren el 5 de maig següent acabar el primer tram i estudiar a fons l’aprofitament de la resta de túnels a mig fer.

A mitjan 1913 la primera secció era acabada i urbanitzat el carrer, on ja s’havien edificat les primeres cases. L’abril del 1914 es reprengueren els treballs a les seccions segona i tercera. Una estació s’acabà de construir sota la plaça de l’Àngel i s’iniciaren els treballs d’una altra, que es preveia en un punt neuràlgic de la Reforma: la cruïlla de la Via Laietana amb la Gran Via C, l’actual avinguda de la Catedral. Problemes de diversa índole provocaren que l’Ajuntament acordés limitar les obres a l’altura del carrer del Pont de la Parra, poc després de la segona estació, uns treballs que quedaren acabats a mitjan 1917. A la resta del traçat previst, el forat de les obres fou terraplenat i es pogué obrir el carrer en tota la seva longitud. 

Dos túnels i dues estacions sense acabar

Sota un tram de la Via Laietana, doncs, quedaven dos túnels i dues estacions, ambdues sense acabar. La segona, l’avui coneguda com a Banc, s’havia construït molt curta, amb poc més de 20 metres de longitud, i es veu clarament sense enllestir: ocupa només la meitat de la cruïlla, quan sembla lògic que ho fes en tota la seva extensió, i el costat muntanya, sense cap accés exterior, arriba aproximadament al punt on l’Ajuntament decidí aturar les obres.

Res més succeí fins que la companyia Gran Metropolitano de Barcelona s’interessà pels túnels de la Via Laietana per fer-hi passar la seva línia 2 (avui línia 4), que bifurcava a l’estació Aragó (avui Passeig de Gràcia) per anar cap a l’estació de França. El projecte d’aquesta línia plantejava la construcció d’una estació a la plaça Urquinaona –per enllaçar amb la prevista a la línia del Transversal (avui línia 1), una segona a la plaça de l’Àngel (Jaume I) i una altra vora el port, dita Portal de Mar–. Després d’arribar a un acord econòmic amb l’Ajuntament, la companyia comprà túnels i estacions, amplià la de la plaça de l’Àngel –considerada massa petita– i no intervingué en l’altra sota l’avinguda de la Catedral perquè quedava massa a la vora de les dues més properes. Inaugurat el metro des d’Aragó fins a Jaume I el 1926, els combois passaven de llarg per aquella fosca estació sense acabar que havia quedat a la meitat del túnel i que s’aprofità per deixar-hi material de via.

El Banc d’Espanya a Barcelona, fins llavors situat a la rambla de Santa Mònica, havia decidit traslladar-se a un nou i emblemàtic edifici situat al costat muntanya de la cruïlla de la Via Laietana amb la incipient avinguda de la Catedral i que s’inaugurà el 1933. Ves per on, a l’altra banda de l’encreuament, hi havia una estació de metro sense ús.

Un nom inventat

La llegenda comença. Anys després d’instal·lar-se la sucursal bancària, algú de la companyia del Gran Metro decidí batejar la inútil estació amb el nom de Banc, per allò de posar-li un nom en relació amb el lloc. Algú altre, aliè a la companyia del subterrani, relacionà l’estació –ara ja Banc– amb l’edifici de la institució bancària i, prodigi de la imaginació, s’inventà un túnel des de l’estació fins als soterranis del Banc d’Espanya que servia perquè la companyia del Gran Metro traslladés la recaptació. Algunes altres floritures s’afegirien a la llegenda bàsica. Ara només calia que l’invent prengués carta de naturalesa barcelonina, cosa que només era qüestió de temps.

Anem enllestint. Primer: quan es construí l’estació, entre 1915 i 1917, allà no hi havia el Banc d’Espanya; tardaria 18 anys a fer-hi cap. Per tant, l’estació no fou construïda amb la finalitat de traslladar diners enlloc. Seria una estació i prou. Segon: la disposició de l’estació ocupa la part costat mar de la cruïlla, com mostra el plànol adjunt. Això vol dir que és a la part oposada d’on hi havia el banc (ara Caixa de Catalunya). Tercer: les escales d’accés a les andanes –sense actual sortida al carrer– són al costat mar i el costat oposat de l’estació (de cara al banc) no té accessos ni escales. El túnel per dur els diners al que fou el Banc d’Espanya, doncs, no existeix.

Que em perdonin els que estimen les llegendes, perquè un dels bonics mites de la nostra xarxa de metro és el de l’estació fantasma Banc, des d’on el Gran Metro duia la recaptació diària a la caixa forta. La llàstima és que és absolutament falsa.

*Aquest article d'Albert Gonzàlez, dividit en dues parts, va aparèixer originalment el 2010 als números 101 i 102 de l'edició en paper d'Hora Punta, que es poden consultar en pdf a l'hemeroteca.