Marisa Lesaca, la primera veu que va estrenar Ràdio Metro
PIONERA “Va ser molt emocionant fer la primera emissió, em tremolava tot el cos, però la veu, ferma” ENTUSIASTA “El més important és la il·lusió, la responsabilitat i la passió per la feina encomanada”
Marisa Lesaca Olivares va entrar a treballar a Ferrocarril Metropolità de Barcelona el 10 d'agost de l'any 1979 com a mossa d'estació i després com a expenedora de bitllets. L'any 1986 va passar al departament de màrqueting, a La Botiga del Metro —precursora dels actuals Punts TMB— a l'estació Universitat, on es venien productes de marxandatge de Metro i Bus i s'informava el client de tot allò relacionat amb el servei.
El febrer del 1988 va passar a formar part del primer equip de professionals del Centre de Difusió d'Informació a l'Usuari (CDIU) de Metro de Barcelona, més conegut internament com a Ràdio Metro. La Marisa va fer la primera emissió de totes les que s'han fet al llarg d'aquests 30 anys i que es continuen fent.
Al llarg d'aquest 30 anys, la Marisa s'ha guanyat el reconeixement professional en una emissora consolidada i amb tradició com és Ràdio Metro.
—Crec que deus ser una de les veus més conegudes de la ciutat, almenys per als que agafem el transport públic, segur.
—Fa anys, quan era locutora, se'm sentia i se m'escoltava, espero, he, he, he, bastant. Ara les protagonistes són les 24 veus de l'equip, que són prou conegudes. Tot i això, de tant en tant faig alguna locució, perquè l'addicció al micròfon és prou forta.
—Ara fa 30 anys que vas fer la primera emissió del CDIU, quina emoció! Com et vas sentir?
—Va ser molt emocionant. Em tremolava tot el cos, però la veu, ferma. Saber que t’escoltaven a les estacions d'enllaç i per la ràdio molta més gent, i sobretot la família, que era a prop de la ràdio per saber qui seria el primer o primera. I em va tocar a mi! La veritat, recordant aquell moment, em vaig sentir molt afortunada!
—I la vas fer des de la primera emissora de Ràdio Metro, que estava a Sagrada Família, i la formació a Ràdio Barcelona, una emissora que ja no existeix.
—Doncs sí, la primera emissió la vam fer des de Ràdio Metro al Centre Tècnic de Control (CTC) de Sagrada Família, i a Ràdio Barcelona vam fer la formació de locució, que crec que van ser uns tres mesos.
"La feina al llarg d’aquest anys ha anat evolucionant i tenim més responsabilitats i també més eines per dur-la a terme. Ara la veu del metro arriba a totes les estacions"
—Es va muntar el primer CTC de Metro que es va inaugurar a l’estació de Sagrada Família, on hi havia l'antic Centre de Control de Metro, CCM, i d'allà a l'edifici de Sagrera, amb el nou CCM. Sí que us heu mogut. Explica'ns l'evolució de l'emissora i la feina en aquests 30 anys.
—Doncs sí, primer a Sagrada Família, on teníem un estudi d’emissió i producció, que era molt petit i estava dins la sala del Centre Tècnic de Control, antic Centre de Control de Metro, CCM. Després a Sagrera, al CCM, on teníem un estudi més gran, i fa uns anys on som ara, també a la sala del CCM, però amb un estudi de producció, la part de megafonia i també la part d'interfonia, on atenem les trucades dels intèrfons d'Informació i d'Emergències. La feina al llarg d'aquests anys ha anat evolucionant i tenim més responsabilitats i també mes eines per dur-les a terme. Pensem que la veu del metro arriba a totes les estacions. Tot i això, sempre recordarem aquella il·lusió dels inicis, quan tot era manual i si no teníem eines, doncs improvisàvem.
—Quantes connexions fèieu al dia?
—Fèiem des de les 6 a les 22h. Una connexió cada mitja hora connectant amb l'Informatiu de Ràdio Tràfic per donar l'última hora de l'estat del servei al Metro. També fèiem una connexió al matí i una altra a la tarda, que era més informal, parlant amb el locutor de Ràdio Tràfic. Una mena d’agenda lúdica. Que era Carnestoltes? Doncs informàvem sobre com s'hi podia arribar amb transport públic i es creava una informació molt propera. Si fem comptes, doncs 34 connexions diàries.
—I en quin idioma/es les fèieu?
—Sempre en català.
—Abans ens posàveu música d'ambient a les andanes i ara no. Què ha passat, no ens agradava la música que ens posàveu?
—Teníem contractat fil musical i posàvem el canal de música ambiental, que era un tipus de musica que més o menys agradava a tothom.
—Per cert, qui triava la música?
—Als inicis no teníem fil musical i fèiem servir cintes de casset que portàvem de casa, poc després Ràdio Tràfic ens proporcionava les cintes.
"Érem 6 companys, 5 nois i jo, i era tanta la il·lusió i la responsabilitat que les idees sorgien a diari"
—Tornant als inicis, quins records tens d’aquells primers dies?
—Ufffff....molts i variats. Érem 6 companys, 5 nois i jo, i era tanta la il·lusió i la responsabilitat que les idees sorgien a diari. Que no ens descuidéssim cap connexió radiofònica, donar la volta a les cintes de música, crear missatges, fer un llibre d'estil i, sobretot, saber que quan obríem el micròfon teníem la ciutadania que viatjava en metro o escoltava la ràdio pendents del que dèiem. Quina responsabilitat! Tot era nou! i sempre vam comptar amb el recolzament del cap del servei de llavors, el Sr. Josep M. Torres Arnau, i de la direcció.
—He llegit a l’article del Gustau Lamadrid ”Ràdio Metro, 30 anys informant i acompanyant els viatgers” que fèieu les connexions amb l’emissora Ràdio Tràfic per donar la situació del servei de metro que ja m'has comentat abans i que vau ser els precursors del Centre d'Informació TransMet. No heu parat d'anar creant i innovant. Quina serà la propera?
—Sí, entràvem directament a l'emissió de Ràdio Tràfic sempre que teníem qualsevol incidència en el Servei. Precursors de TransMet? Doncs sí. La informació a la ràdio era immediata i es feia alhora que informaves a les estacions, perquè a l'estar ubicats al CCM, tant bon punt es produïa la incidència s’oferia la informació.
—S'ha de dir també que el TransMet té una altra de les veus força conegudes de Barcelona, que és la de la Rosa Avis. Dues dones de TMB, dues veus famoses de Barcelona. Creem escola?
—Sí, la companya Rosa Avis és força coneguda. A l'ICOM, Informació i Comunicació, som 17 dones i 8 homes. Tots diem el mateix, però cadascú hi posa el seu toc personal, sigui la veu, l'entonació, etc. Crear escola? Doncs potser sí.
—Quantes persones formàveu el primer equip i qui éreu?
—Érem 6 locutors. En Marcel·lí Jansà, company i gran amic, que després va ser el primer coordinador del CDIU i ara està jubilat. Jesús Montesinos, gran amic que va morir el 2012, i 3 companys més que van canviar de departament l'any 1992, i jo mateixa. Els nostres responsables eren Josep M. Torres, cap del servei i impulsor directe de Ràdio Metro, i José Antonio Patiño per part de màrqueting. Més tard, vam tenir com a responsable directe Joana Franch, Emilio Ciércoles i ara Albert Organista.
—I ara, quantes persones formeu l'equip i què feu?
—Som 24 OPICAC, sí, sí, operadors d'informació i comunicació al client al CCM. Més fàcil? Locutors. L'Albert Organista com a responsable de l'ICOM. M'explico millor, informació i comunicació. I jo com a coordinadora. Costa acostumar-se als canvis de nom.
"Sempre recordarem aquella il·lusió dels inicis quan tot era manual i si no teníem eines, doncs improvisàvem"
—Tens alguna falca antiga?
—No en tinc, però te n'explico alguna. La primera campanya de No fumar al Metro.
“Eppp ¡¡¡¡ ( silenci )... No fumis al metro. Fes-ho per tu i pels altres. Al metro està prohibit fumar“.
Era força curiós veure per les càmeres algú que estava fumant i al sentir-nos llençava la cigarreta.
—Segur que tens infinitat d'anècdotes i segur també que donen per fer un llibre, però explica'ns-en alguna de divertida.
—Donen per a un llibre i una enciclopèdia, i millor per fascicles per donar més emoció.
En aquest departament hem tingut dies bons, dies molt dolents i moments d'allò mes divertit.
Poseu vos en situació. 1992, Olimpíades a Barcelona. Hi havia molt de passatge i alguns que anaven acompanyats, amb l'aglomeració, perdien al seu acompanyant. Trucada telefònica des de l’estació Espanya L1. Un noi, que havia perdut la seva companya. Li preguntem les dades de la noia i ens diu: “Solo sé que se llama Noelia”. Evidentment no la vam buscar per megafonia. Potser podríem haver posat la cançó Noelia del Nino Bravo, que deia “hace tiempo que vivo sin ella y solo sé que se llama Noelia".
Continuant amb les Olimpíades, he de dir dir que vam fer una cinta en 9 idiomes (català, castellà, anglès, francès, japonès, rus, portuguès, italià i grec ) donant la benvinguda a la nostra ciutat i informant de l'horari del metro. Del nou idiomes només en parlàvem 2, català i castellà. Com ens ho vam fer? Doncs anant, fora d'hores de feina, el Marcel·lí i jo als consolats: gravàvem el missatge i després ho fèiem amb la nostra veu. El Marcel·lí parlant en rus! I jo en grec! Doncs ningú es va queixar. On no hi havia recursos, hi posàvem il·lusió.
L'Eric, el meu fill, als inicis de Ràdio Metro tenia 8 anys. Em va preguntar: "Mama, què fas al metro?" Jo: "Doncs parlar, informar per la ràdio". Eric: "I et paguen per parlar? Amb el que a tu t’agrada parlar?". Santa innocència! Passats 30 anys ja no m’ho diu.
Trucada d'Interfonia
Als inicis de permetre viatjar amb gossos, vam rebre la següent trucada.
"Informació de Metro, digui’m".
"Miri, senyoreta, que els gossos viatgin al metro em sembla bé. Però acabo de veure un gos assegut al seient dins del metro. Els gossos paguen bitllet?".
" ???? Mmmm, senyora, els gossos poden viatjar amb metro sempre que portin morrió i corretja. Però de moment no paguen bitllet".
—Per acabar, tanca el micròfon que no ens senti ningú. És més fàcil fer aquesta feina ara que abans?
—Micro tancat. Xxxxxt!!! Doncs ara que no ens sent ningú i en secret, et diré que de fàcil no ho era abans i no ho és ara. Si tens ganes i il·lusió, tot és aprenentatge i actitud. Ara el departament ha crescut, som més i tenim més recursos, però des del meu punt de vista el més important és la il·lusió, la responsabilitat i la passió per la feina encomanada, i així, la veu del metro sempre endavant!