GenTMB

Són un col·lectiu de 18 monitors que fan la majoria d'hores de formació tècnica i del CAP a la resta de conductors. L'experiència els permet traslladar els coneixements i peculiaritats dels col·lectius de diversitat funcional amb alguna mena de discapacitat física i així poder fer partíceps dels seus coneixements, indirectament, la resta de companys. Hem entrevistat tres dels monitors perquè ens expliquin la seva experiència: l'Albert Prats Bru (APB), el José Joaquín López (JJL) i l'Antoni Muñoz Jiménez (AMJ).

─Com heu viscut l'experiència de l'usuari que ha de pujar a l'autobús amb cadira de rodes?

─APB: Ha estat una experiència molt enriquidora, ja que ens ha ajudat a posar-nos en el lloc d'aquests usuaris que cada dia ens trobem a la feina, els quals vénen amb cadires manuals o elèctriques. Una vegada les hem provat, comprovem les dificultats que poden trobar.

─JJL: L'experiència ha estat molt positiva. M'he adonat de què és pujar al bus en cadira de rodes.

─AMJ: Diria que a la societat en què vivim ens hem acostumat a veure diverses situacions i circumstàncies d'una manera insensible, ja que notícies i realitats que escoltem o fins i tot veiem de prop tenen un impacte inicial, més o menys sensible, però poc reflexiu. Ja sigui per l'estrès o perquè cadascú anem a la nostra, ens costa moltíssim ser empàtics amb les persones que viuen altres realitats diferents del que ens envolta rutinàriament... Dit això, ens calen experiències com la que hem tingut l'oportunitat de viure, per veure in situ tot el que comporta, quant a mobilitat i autonomia, dependre d'una cadira de rodes per fer el 90% de les activitats necessàries en el desenvolupament normal d'un dia qualsevol.

─S'ha modificat el vostre punt de vista després de l'experiència de viure en primera persona el que significa desplaçar-se amb l'autobús en una cadira de rodes?

─APB: Sí, ara som més conscients de la dificultat que suposa pujar i baixar de la rampa i que el grau de dificultat es multiplica per molt si es tracta de fer-ho sense suportar la rampa en una vorera sinó directament a la calçada. El pendent que resulta fa necessària una gran destresa i força que potser l'usuari no té en aquell moment.

─JJL: Sí, força. Ara sé com es pateix, abans m'ho imaginava.

─AMJ: És impossible no modificar el nostre punt de vista quan vius en primera persona que qualsevol obstacle, per petit que sigui, és tot un món a superar, i que ens aboca a l'ajuda d'una altra persona per salvar-lo... En la nostra feina tenim la sort de col·laborar per facilitar aquest desplaçament amb només una mica de voluntat, ja sigui a l'hora d'estar atents al lloc on ens hem d'aturar perquè puguin pujar sense haver de fer maniobres perilloses, fer servir els dispositius del vehicle perquè el pendent de la rampa sigui al més accessible possible, etc. 

─Quina ha estat la complicació més gran amb què us heu trobat a l'hora de pujar i baixar?

─APB: Que ens faltava destresa i ho fèiem sense vorera, llavors la rampa quedava amb un grau alt de pendent. També es va complicar perquè fèiem servir una rampa d'un vehicle més antic que acabava en una tapeta que ens frenava les rodes, i això hi afegia complexitat.

─JJL: Les rampes no són tan planes com haurien de ser, i la plataforma hauria de ser més sòlida.

─AMJ: D'entrada, lògicament la perícia o tècnica amb les cadires era prácticament nul·la, amb la dificultat que això comporta en el domini de qualsevol vehicle (cadira), de manera que una rampa amb una inclinació mínima i sense cap mena de pràctica era senzillament impossible de superar... Quan puges intentes fer tota la força que pots amb els braços, agafes una mica d'impuls i veus que no hi ha manera. I quan baixes la por de caure et produeix una sensació que mai ho hauries dit, quan des de fora veus que aquestes persones ho fan amb certa facilitat.

─Ha estat més fàcil o més difícil que no us pensàveu?

─APB: Força més difícil.

─JJL: Moltíssim més difícil.

─AMJ: De totes totes molt més difícil, ja que diàriament trobem persones amb cadires que pràcticament no necessiten ningú i que pugen o baixen de l'autobús com un més si no fos pel procés de treure i recollir la rampa; en canvi, qualsevol de nosaltres necessitaria mig matí per pujar i l'altre mig per baixar.

─Creieu que formacions monogràfiques d'aquesta mena són útils per poder traslladar després l'experiència a la resta de conductors i millorar la conducció per facilitar l'accessibilitat?

─APB: Es miri com es miri és una experiència molt positiva que segur que donarà peu a reflexions i explicacions en algun moment de les diferents formacions amb els companys, tot i que trobaria de gran interès fer una formació pràctica com la que hem gaudit nosaltres a la resta dels companys perquè també ells tinguin l'empatia necessària de cara a aquests usuaris del nostre transport.

─JJL: Sí, sense cap mena de dubte, crec que són formacions pràctiques per posar-se a la pell de l'altre.

─AMJ: Nosaltres, com a formadors interns, tenim l'oportunitat de fer arribar pràcticament a tots els companys aquestes vivències i intentar sensibilitzar-los del que hem sentit i del que hauríem de fer per facilitar al màxim allò que des de fora sembla una cosa, però que la realitat ─aquella que en molts casos ja no es podrà canviar mai més─, és molt diferent. Això sí, amb la normalitat amb què ho faríem amb la gent gran, la persona que va amb crosses, etc.

─Les aportacions de l'Ignasi Soriano, el terapeuta ocupacional de l'Hospital de Neurorehabilitació de l'Institut Guttmann que s'ha encarregat desinteressadament de la formació teoricopràctica, us han permès aprendre estratègies de millora a l'hora de desplaçar-vos?

─APB: És un formador que comunica molt bé, i tenint el contacte diari amb la gent que necessita una cadira de rodes i sent ell mateix el que els ensenya com anar per la ciutat i pujar als nostres autobusos ens ha fet gaudir d'una formació de qualitat i plena d'anècdotes.

─JJL: Sí, han estat uns consells molt valuosos des del punt de vista de les persones que s'hi troben.

─AMJ: I tant que sí. La tasca de l'Ignasi, i sobretot el compromís que transmet, et fa pensar que aquesta societat encara disposa de gent amb uns valors increïbles envers els altres i que amb els seus coneixements poden ajudar a fer entre tots una accessibilitat per a la nostra feina que permeti acabar la jornada amb una sensació d'haver estat capaç d'aportar el nostre granet a la integració de tothom, sigui quina sigui la seva realitat, en allò tan bàsic i que forma part de la nostra feina com és una accesibilitat fàcil i còmoda.

─I a l'hora de conduir?

─APB: A l'hora de conduir l'autobús, encara que trobi un vehicle en doble fila o aguna altra cosa que no ens permeti abaixar la rampa dins la parada, per empatia amb l'usuari, ho seguiré fent sobre la vorera més propera perquè el grau de pendent quedi baix, i això farà molt més senzill per al client accedir o sortir de l'autobús.

─AMJ: Un cop has tingut l'experiència de seure en una cadira de rodes i sentir aquella inseguretat, por de caure, etc., que et produeix qualsevol moviment brusc, t'adones que extremar la cura en la teva manera de conduir és el mínim que pots fer amb aquests usuaris perquè el seu desplaçament sigui còmode, se sentin segurs i pugin amb nosaltres amb la tranquil·litat que hi ha algú que els té presents des del moment que inicien el recorregut fins que arriben al seu destí. 

─Per concloure, valoreu positivament l'experiència i creieu que serà útil per a les properes formacions que impartiu?

─APB: Valoro molt positivament l'experiència i crec que serà molt útil per poder comunicar el que hem après als companys, ja sigui en una formació especifica on poguéssim fer la part pràctica, que seria ideal, o en qualsevol moment, dins d'una altra formació.

─JJL: Superpositivament. Com a formador ha estat una de les millors classes teòriques i pràctiques que he rebut, i crec que serà una de les que utilitzaré més en les formacions.

─AMJ: Sense cap mena de dubte, i a tots els nivells, és una experiència molt positiva, ja que et permet viure, per una estona, aquelles sensacions "reals" en primera persona que t'ajuden a aconseguir aquella empatia i solidaritat envers aquests usuaris, que no han escollit formar part d'aquest grup de la nostra societat. No se sap mai si nosaltres algun dia ens hi trobarem, i ells l'únic que ens demanen és que tinguem una especial atenció a l'hora de fer la nostra feina... Com que potser a hores d'ara deu ser complicat oferir aquesta experiència a tot el col·lectiu de conductors, hem d'intentar traslladar en les nostres formacions tot allò que hem pogut aprendre quant a estratègies i sensacions que ens ha produït aquesta formació privilegiada. A més, tenim l'oportunitat de comentar aquestes vivències fora de les formacions a qualsevol company, usuaris, etc., ja que tots convivim i conformem la nostra societat.