GenTMB

Àlies: Mickey Mouse

 

Començar de nou. Repetir la mateixa història o una de similar. No, no havia triat una feina fàcil. Més que una feina, era un estil de vida. Estimava el perill. Adorava el risc. Sens dubte, era lleial. Massa i tot, pensava moltes vegades. Ara tampoc no els podia fallar, si no, què pensarien d’ell? Aquests pensaments eren un repic de campanes en el seu cervell. Són les cinc de la matinada i es troba enmig d’una persecució: dos homes l’empaitaven per la Meridiana. El seu objectiu és entrar a l’estació del metro de La Sagrera, si no, està perdut. La nit se li ha complicat, se sentia cansat i vell, però el que el movia a continuar era el principi de supervivència i la Raquel. L’havia de trobar, ella l’esperava, segur...

 

S’havien conegut un any enrere, a Istanbul, en una nit calorosa d’estiu, en un antre atrotinat, revestit per l’encant de l’exòtic, prop de la plaça Taksim. Es miraren, les paraules foren un foc creuat sobre el risc, la traïció i sobre els passats respectius. Ell l’escodrinyà amb la mirada cercant secrets amagats darrere d’aquells ulls felins. Els seus camins en aquella ocasió estaven destinats a separar-se. Ben diferent fou la segona trobada, que acabà en una nit de cossos vençuts per jocs de carícies i gemecs. Des d’aquell moment no se la va poder treure del cap. No havia conegut mai una dona tan extremament intel·ligent, sagaç, audaç i sensual alhora. Ell es resistí a enamorar-se'n, però, finalment claudicà.

 

Esquivar els tres homes va durar poc, els tornava a sentir com l’encalçaven pel vestíbul d’accés a la línia 9. S’havia de protegir, però alhora pensava en la Raquel. La trobaria emmordassada, segurament, amb la cara contusionada per unes quantes bufetades i cops, amb el vestit esquinçat i tacat de sang i suor. Aquests pensaments el turmentaven. I ara? Ara, només desitjava trobar-la amb vida, la resta... el que no li havia sabut dir, ara no importava. Abans d’arribar a l’andana de la L9, havia de trobar l’accés a una sala tècnica. Es trobava en un atzucac? Seguia instruccions clares i precises de la Central, no podia errar, així que la seva intuïció el va conduir cap a una porta tossudament tancada. Deu ser aquesta la porta?, va pensar. Cada mil·lèsima de segon era decisiva. Sentia les passes dels seus assetjadors cada vegada més a prop. No podia fallar als de dalt i a la Raquel, tampoc. El cor li bategava com una locomotora de vapor. Un tret al pany i va rebentar la porta. L’escena li va resultar familiar: es va encarar a dos individus malcarats que tenien la Raquel lligada en una cadira, ben atordida. Els va agafar per sorpresa i no van reaccionar a temps. Un gir sobtat i va acabar amb els dos perseguidors que tenia just al llindar de la porta. I, sí, només li restava deslligar la seva preciosa Raquel i fer el que desitjava fer-li des de feia setmanes...

---

Talleu, és bona! –exclamà una veu greu i contundent. Heu estat extraordinaris! Quina credibilitat, magnífic, un treball magnífic... Enhorabona a tots dos, continuà exclamant la veu, que es va perdre pel passadís remugant: I quina abraçada, renoi, quina abraçada! De pel·lícula!! 

 

 

Alias: Marialluïsa Montllor

 

La tensió es nota a l’ambient. Llàstima que la ventilació funcioni correctament: sempre queda més poètic dir que, en aquells vuit caps, sengles vuit gotes de suor se’ls havien format al front.

 

Hom no sabria dir si el temps passa més a poc a poc o més ràpid. Et sents com si l’esperit s’hagués separat del cos i no notes si tens gana, set, si et fa mal l’esquena o si portes massa hores dret o amb la vista massa fixada als monitors.

 

Vuit caps que són setze mans que són trenta monitors que ens mostren la informació que més interessa, però sent conscients que aquesta priorització no et deixa veure tantes altres imatges.

 

Trenta monitors que són dotze telèfons i dues ràdios. L’activitat és frenètica, tothom parla, però, a la vegada, tothom està pendent de qualsevol cosa que faci que tot canviï.

 

Dotze telèfons que són una trentena més de persones mobilitzades, amatents a qualsevol anormalitat, a punt per córrer, cridar, saltar, complir ordres o fer allò que l’instint els indiqui necessari.

 

Dues ràdios que són dues-centes persones alerta, avisades, a punt per canviar el curs del seu dia en un instant.

 

I aquests vuit caps, setze mans, trenta monitors, dotze telèfons, dues ràdios i dues-centes trenta persones funcionen sincronitzats de tal manera, que sembla que tot siguin dents d’un mateix engranatge.

 

Així funciona el Centre de Control de Metro, més conegut com a CCM. Així és l’activitat un dimecres qualsevol. Els cossos de seguretat ens han avisat d’una persona amb intencions de treure’s la vida a una estació concreta i, en qüestió de segons, sense aixecar la veu però movent l’engranatge a una velocitat frenètica, es posa en marxa el pla d’actuació per intentar salvar aquesta persona.

 

De cop i volta, els trens entren amb precaució a l’estació, les andanes estan plenes d’agents i seguretat buscant activitats anormals, tothom coneix la descripció d’aquesta persona, així com la seva vestimenta, i dues-centes trenta-vuit ànimes lluiten per conservar-ne una altra.

Passen els minuts i no sabries dir si han passat segons o han estat hores, la gent que està sobre el terreny ja ha vessat més que unes quantes gotes de suor i, malgrat l’espera, l’atenció continua sent total i absoluta.

 

Més tard, passa el millor que podria haver passat: el cos de seguretat indica que aquesta persona es troba amb la seva germana, sana i estàlvia, i l’engranatge torna a la seva velocitat nominal. Els vuit caps estan pendents de controlar la circulació, les estacions i les emergències; els monitors mostren altres imatges; els telèfons i ràdios sonen per les anomalies quotidianes; les dues-centes trenta persones sobre el terreny tornen a la seva ruta o ocupació prèvia, satisfets d’haver-ho posat tot de la nostra part per evitar aquesta tragèdia anunciada.

 

Àlies: Saint-Damien

 

Sobtadament, una claror enlluernadora em va retornar al planeta Terra. Era una llum? Eren els fars del metro? A la vegada, una brisa que provenia del túnel se m'arrapava a la cara. Era energia? Estava arribant l’últim metro?

 

En un tancar i obrir d’ulls, una porta es va obrir automàticament. A dins hi havia un gran espai molt ben il·luminat. Tan bon punt vaig entrar-hi, em van desaparèixer tots els pensament, com si tingués la ment en blanc i m'envaís una sensació de seguretat. La intuïció em deia que el viatge seria llarg, com un camí per la vida passant per totes les estacions, i vaig seure.

 

A la meva dreta hi seia una mare acompanyada de dues criatures. Era una mare com la meva: atenta, responsable, dedicada als nens, a fer-los bones persones, ben educades, i amb un bon futur. Tanco els ulls i encara la puc veure acompanyada dels meus germans. Aviat em retrobaré amb tu, mare, i et faré una forta abraçada.

 

Unes estacions més enllà, la mare i els nens sortien, i entrava una senyora, una àvia de més de vuitanta anys que lluïa un pentinat ben clenxinat. Em recordava la meva àvia Maria, ella sempre tan elegant i ben vestida. Sempre donava lliçons d’empatia i generositat. El Karma, em deia, si tu dones, la vida et dona. Et trobo a faltar, iaiona.

 

En una estació molt transitada va entrar una noieta que vestia uns texans blaus ben foradats i una brusa de colors. Va seure davant meu. A la falda hi lluïa una bossa i una carpeta de la Universitat de Barcelona. Em recordava la mare dels meus fills, que mai no es va perdre una sola classe d’Economia, i jo, gràcies a ella i als seus apunts, vaig aprovar tots els cursos. Era una dona somiadora, volava de nit, i tornava sempre amb un bon consell. Me l’he estimada sempre com el primer dia, i només durant els seus darrers dies de vida me la vaig estimar com mai ho havia fet.

 

L’entrada i la sortida de gent era constant. Avis, adults i nens. Tots tan iguals. Només quan aprenem a ser especials és quan perdem la por de ser diferents. En un tres i no res el viatge es va acabar.

 

En un tres i no res el viatge es va acabar. Un feliç viatge que m’havia permès reviure uns records que estaven amagats dins meu. Ja fa molts anys que no crec en les casualitats.

 

Tot és causal, em deien els meus guies, i avui, per fi, ens coneixerem.

 

 

No fa gaire vaig trobar a dalt de l'armari de casa de l'àvia una capsa metàl·lica. Era de color daurat, i tenia molta brillantor, amb un toc de color plata quan et quedes una estona mirant-la i que li donava un toc màgic, quasi d'un altre món.

 

Perdoneu-me, no em presento i ja estic xerrant, tinc poca traça a vegades. Soc la Laura i tinc ja quinze anys. I és que tot això per a mi és com un joc, un joc de misteri, d'esperança i també de molta il·lusió. Ja sé que som la generació de les tablets, dels mòbils d'última generació i de molt xivarri al cap, però tot i això aquesta capsa i el seu contingut m'han fet reflexionar molt...

 

Ara la Laura s'estira a  terra i té a les seves mans la capsa. La mira fixament i somriu. Encara no l'ha obert. Pensa per un moment què hi ficarà  a la història, o al Facebook, o a l'Instagram, o potser al seu blog personal, què ja té actualitzat però que amb la capsa de l'àvia potser li dona més joc... més història, més de la seva vida i la seva disbauxa. Potser sí, o potser no.

 

Ella s'ho pensa i finalment la seva solució és optar per obrir la capsa. La seva àvia no li diria res, segur que sí. Mira a dintre i torna a somriure:

 

Una foto de la seva mare abraçant l'àvia, amb una data a peu de foto. És el mes de març del 2019. Un temps que recorda dels llibres de col·legi i del que li expliquen la mare i el pare. La seva àvia li somriu a la foto, però ja no hi és.

 

Hi ha una targeta de transport, una T-16, i una antiga T-10, amb un cor retolat amb bolígraf i unes paraules: "T'estimo, àvia". A la Laura li agrada la foto, i també aquestes antiguitats. Fins i tot la sorprèn un mòbil amb pantalla, amb la poma al darrere. L'agafa amb molta cura, és de la mare, val més que no caigui i que tot sigui un drama si es trenca.

 

Ho torna a posar tot a la capsa i la torna a col·locar al seu lloc, a l'armari.La mare li truca ja per telèfon, bé, ara ja no és un mòbil dels d'abans, en diuen realitat augmentada, tot molt pràctic, d'acord amb els temps:

 

—Laura, a dinar, que has d'agafar el metro de les quatre en punt!

 

Era bonica, la mare amb l'àvia, i jove. Ara jo soc la jove, però el temps i la saviesa em faran ser com l'àvia. Penso en això mentre la connexió del meu interfaç neuronal compra el bitllet del metro i em reserva plaça al vagó corresponent.

Com passa el temps.

 

Quines ganes que tindria de fer-li un petó i moltes abraçades a l'àvia.

 

Però ja no hi és

 

Fa molt de temps.

 

Com passa el temps.

 

Àlies: Ivanhoe

 

Te llamas Andrés, eres un policía de prestigio en Barcelona, has metido en la cárcel a cientos de delincuentes, la mayoría de ellos muy peligrosos. Te llaman el Lobo en la comisaría, eres astuto, rápido y eficaz a la hora de detener a tus "presas". Tu presencia impone respeto. Tienes mujer y un hijo adolescente. Hace tiempo que un caso te tiene en vilo, se hacen llamar los Tres Cerditos, son tres escurridizos grafiteros que siempre dejan la misma firma, un cerdito dibujado. Llevas tiempo deseando atraparles. Actúan sobre todo en el metro de Barcelona y cercanías de Renfe, provocando desordenes públicos y gastos elevados en las arcas del Ayuntamiento, por eso urge dar con ellos. No conoces sus caras, las cámaras siempre los han captado con capucha, cubriéndoles el pelo y mascarilla cubriéndoles nariz y boca. En dos ocasiones estuviste apunto de cogerles, pero se habían marchado segundos antes de llegar, no habrá una tercera vez.

 

Te llamas Carlos, tienes veinte años y estás estudiando la carrera de artes gráficas. Eres un chaval inquieto, lo que más te gusta es quedar con tus amigos, sobre todo con Oriol y Paula, los consideras como esos hermanos que nunca has tenido, aunque te gustaría que Paula fuera algo más que eso.

 

Te llamas Oriol, veinte años cumpliste hoy, eres rebelde, haces grafitis desde los nueve años, es tu pasión, les pegaste tu afición a tus dos mejores amigos del colegio, desde entonces siempre sois inseparables. También os gusta el rock, cuando no pintáis, ensayáis en el garaje de Paula.

 

Te llamas Paula, diecinueve años, estudias para abogada, ahora no respetas las normas ni lo harás a corto plazo. Te preparas para esta noche, para celebrar el cumpleaños de Oriol, y lo celebrareis de la manera que os gusta a los tres, pintando trenes, esta vez la estación escogida será Torras i Bages.

 

—Inspector Lobo, perdone, nos ha llegado un chivatazo anónimo, de un miembro de una banda de grafiteros rival. Los Tres Cerditos actuaran esta noche en una estación cerca del centro comercial La Maquinista —dijo el policía al lado de la puerta del despacho de Andrés.

 

—Iré con un coche patrulla hasta la estación de Torras i Bages, que es donde están los depósitos de retirada de trenes más próximos. Quiero otro coche patrulla en la estación de Bon Pastor, y otro más en la de Sant Andreu. Estad preparados para mi llamada, esta vez no se nos escaparán —dijo Andrés, decidido, al tiempo que se ponía la chaqueta.

 

A los Tres Cerditos no les costó mezclarse entre la gente que salía del metro, y llegar hasta el apartadero sin ser vistos por el personal de la estación. Había dos trenes retirados allí, cuando estaban acabando de pintar uno de ellos, oyeron una voz a sus espaldas. —¡No os mováis, policía! —les gritó Andrés sacando la pistola y apuntándolos con ella. Los tres chicos quedaron petrificados, sólo uno de ellos se atrevió a hablar. —Baja la pistola, no hay necesidad, papa, no nos escaparemos —dijo Carlos, poniéndose en pie, ante el asombro del inspector. Andrés no podía creerlo, su único hijo era uno de los Tres Cerditos. Pasada la confusión, Andrés bajó el arma. —Marchaos, ya hablaremos en casa seriamente, Carlos, pero prométeme que este vandalismo que hacéis se terminó —dijo muy serio—, informaré a la central que habéis escapado.

 

Nunca más se supo de los Tres Cerditos. Actualmente, dos años después, hay una banda de rock catalán con el mismo nombre, que está empezando a tener gran éxito en toda Cataluña, la forman Oriol, Carlos y Paula.