GenTMB

Creador de divertits i enginyosos monòlegs, José Antonio Álvarez Domínguez va entrar a l’empresa el 25 de març de 2010 com a conductor de línia. Ha estudiat comunicació digital, però és conductor de bus del CON de Ponent i monologuista per vocació en el seu temps lliure.

─Si comencessis l’entrevista fent un monòleg, sobre què versaria?
─Sobre qualsevol tema, però normalment són sobre temes d’actualitat. En aquest cas avui seria sobre el papa de Roma.

─Treballant en una gran empresa segur que sorgeixen temes. Si haguessis de fer un monòleg sobre l’empresa, de què parlaries?
─Ja en vaig fer un. Seria de coses curioses que passen al bus. El bus genera diàriament històries molt divertides, com per exemple la d’una senyora que en pujar al bus em va dir: "Perdoni, aquest bus és el que va a la Clínica del Croissant?”. La senyora volia anar a la Corachan.

Un tema que dóna molt de joc al bus és l’aire condicionat, un altre és el nostre uniforme, que resulta que és igual que el dels supermercats Condis i la gent et pregunta què s’ha de fer per entrar a treballar al supermercat.

"L’autobús és una escola per aprendre a riure i estar content"

─Conduir l’autobús inspira?
─Sí, i tant que inspira. Mira, l’autobús és una escola per aprendre a riure i estar content i per no enfadar-se.

─No t’enfades mai al bus?
─No, jo no m’enfado mai. El dia a dia a BCN conduint un autobús és increïble.

─De què parles als teus monòlegs?
─Toco molts temes, però al final acabo amb els temes tòpics com ara la guerra de sexes. Mantenir l’interès de la gent durant una hora és força difícil. Si parles d’històries de l’autobús has de fer 4 ó 5 gags, perquè si no la gent es cansa. El públic que tinc és molt divers, majoritàriament parelles, i parlar de la batalla de sexes és fàcil, mantens l’interès del públic i aconsegueixes que s’involucrin en l’escenari.

─Ets dels que hi treus punta a tot?
─Sí, hi trec punta a tot.

─Suposo que amb els temps que estem vivint no deu ser gaire difícil descobrir temes nous per tractar. Com sorgeixen les idees per fer els monòlegs?
─De les maneres més inversemblants. Veient un anunci a la televisió, escoltant una conversa d’adolescents ─donen molt de joc, els joves─ o tenint una conversa, etc.

─Hi ha algun tema intocable per tu?
─Bé, de moment porto poc temps fent monòlegs. He fet unes 14 actuacions de 8 monòlegs que he creat, però el tema que encara no he tocat és la crisi, ja que és un tema que està tocant tothom. Ja el tocaré, però no de moment.

─Com s’arriba a ser monologuista?
─No ho sé, va ser una casualitat. Els professionals que es dediquen a això comencen per fer teatre, són actors o estudiants de teatre. Si tens una bona dicció pots fer monòlegs. Jo no he estudiat ni teatre ni he fet interpretació. He estudiat PNL ─programació neurolingüística─ i un dia l’amiga d’un amic comú que té un pub al carrer Aribau em va dir que volia que els fes uns cursos de risoteràpia. Jo li vaig dir que d’això no tenia ni idea, però que si li era igual, li feia un monòleg. Li va fer gràcia la proposta i així vaig començar.

─I com va anar aquest primer contacte amb el públic i el monòleg?
─Fatal. La gent se'n va riure més de mi que del monòleg. Jo no tenia ni idea de què era això d’estar davant del públic i vaig sortir sense paper, sense guió, a fer-ho de memòria, i és clar, em vaig quedar en blanc i vaig començar a suar. Un desastre.

─I què vas fer?
─Dir-li a la gent que m’havia quedat en blanc i que m’anava a repassar el guió, que mentrestant aprofitessin per fumar o demanar-se una copa. Vaig tornar a sortir i va funcionar. La gent va riure molt.

─Improvises molt?
─Cada vegada menys. Si surts del guió i després hi vols tornar és molt difícil. S’ha de saber fer i tenir moltes taules. Si no saps tornar-hi, el públic no t’ho perdona, no té paciència ni tampoc té comprensió.

"He fet unes 14 actuacions de 8 monòlegs"

─Com entens l’humor?
─Com una filosofia de vida. Mira, el que és dolent no té límits, és víric. L’humor és més difícil, si expliques un acudit que algú ja sap, t’ho diu i es talla tot.

─Quant vas aprendre a riure de tu mateix?
─Era petit, feia EGB, segurament 12 ó 13 anys. Comences a tenir els primers contactes amb les noies i et mors de vergonya, són els primers filtrejos, els primers grans a la cara, i perquè ningú s’adonés d’aquests detalls vaig començar a riure’m de mi mateix. Els adolescents són cruels amb els seus.

─S’aprèn a ser graciós o això de la gràcia ve de naixement?
─Jo crec que s’hi neix. Ser graciós és també una manera per connectar.

─La crisi econòmica, l’atur disparat, la corrupció, la desconfiança cap als polítics... és més fàcil o més difícil fer riure que abans?
─És més difícil. Les persones som masoquistes i ens agrada parlar de les coses dolentes, de com de malament està tot i que això meu és pitjor que el que tu em puguis haver explicat.

─Què és el que més t’agrada d’aquesta professió? I el que menys?
─El que més quan la gent riu dels meus acudits, imitacions o monòlegs. L’aplaudiment espontani. El que menys, la poca paciència que té el públic amb l’humor.

─Estàs actuant en alguna sala?
─Sí. Actuo una vegada al mes en un pub del carrer Aribau, 86. També estic actuant al Café Olé a l’Hospitalet i el divendres 15 de març vaig fer una actuació al restaurant New ZEPI, el que hi ha davant de les oficines de Zona Franca.

─Per acabar, explica’ns alguna anècdota o curiositat.
─Una vegada uns guiris a la L-46 em van preguntar com podien arribar a Jerez de la Frontera. Una de molt bona és: “Perdoni, la propera parada quina és?” Després de la teva resposta et pregunten: “N’hi ha alguna abans?”. La línia 24, coneguda com el turístic dels pobres, em va tocar fer-la un dia. No l’havia fet mai i com que no coneixia gaire el recorregut vaig dir: "Algú em pot anar indicant?" I la resposta va ser “What?” Va coincidir que tots eren guiris. Un dia gloriós.