GenTMB

Gorka, aprofitant que ets escriptor, presenta’t tu mateix.

Tinc 48 anys i vaig néixer al País Basc, però fa més de 40 que visc a Barcelona. Casat, amb un fill i una filla adolescents i dos gats que sempre ens mantenen distrets. Intento anar sempre a peu o en bici per la ciutat  i mai vaig en metro o en tren sense un llibre. Soc fan de Star Trek i de pel·lícules de ciència ficció. Em fascina el món de la criminologia, especialment tot el que està relacionat amb els psicòpates i les psicopaties. M’encanta escriure... 

Em considero una persona multipotencial simultani, un terme que vaig descobrir fa poc, sempre disposat a aprendre, a enfrontar-me a nous reptes i a fer coses molt diferents. Alguns practiquen meditació, d’altres ioga o esport... El que millor em funciona per desconnectar i relaxar-me és escriure. La meva dona sempre diu que no entén com puc concentrar-me amb els nens fent soroll, els gats a sobre i la tele encesa!  Em nego a asseure'm en el sofà i veure passar les sèries i la vida.

I quina és teva trajectòria en l’àmbit acadèmic i professional?

Treballo al Telefèric de Montjuïc des del 2007 i actualment exerceixo el rol de coordinador, encarregat de l'explotació. El que més m'agrada de la feina és que fem tasques molt diferents: gestió d’equips, personal, resolució d’incidències (les tècniques de primera intervenció les atenem nosaltres), elaboració de quadrants, atenció de reclamacions, formació... Sense oblidar que ens visiten persones de tot arreu, el que ens obliga a fer-nos entendre en l’idioma que calgui. Ni que sigui el dels gestos.

Treballar a la muntanya de Montjuïc és un privilegi. Abans, vaig estar en hotels i restaurants, en una agència de viatges especialitzada en viatges a Egipte, vaig ser mystery shopper (fan un informe de l’experiència de compra per encàrrec) i, durant 10 anys, vaig ser socorrista. També mariner de rescat al servei militar, en un altre segle. 

En l’actualitat, puntualment combines la feina a TMB amb treballs relacionats, per exemple, amb la teva formació com a pèrit cal·ligraf, oi?  

Sí. Treballant a TMB, vaig poder estudiar, per vocació, criminologia i investigació privada. Tinc amics i contactes que m'oferien treballs puntuals que sempre derivava a altres detectius, fins que vaig decidir col·legiar-me. He col·laborat en la localització de persones i en l'autoria d'anònims, així com en la cerca d'informació a la deep web (la Internet profunda, sovint utilitzada per perfils criminals). I poc més et puc explicar! 

Això sí, he tingut l'oportunitat de conèixer gent molt interessant que dona per escriure molts llibres. També he col·laborat com a assessor de seguretat per a una ONG que portava voluntaris al Marroc. En el tema de pèrit cal·lígraf, m'ha anat molt bé la formació  per aplicar-la a temes relacionats amb bitllets falsos a la meva feina, implementant processos de seguretat per detectar-los més ràpidament, facilitant així la tasca als companys i companyes de caixa, que ja s'ho curren molt. 

Quan va començar la fal·lera per escriure? 

Potser a l'institut. Vaig patir el que es coneixia com a fracàs escolar; potser era un xic mandrós, potser tinc dislèxia, diu la meva psicòloga. A la classe de llengua castellana, el treball final de curs era escriure una novel·la de cinquanta pàgines. Havíem de fer-ho durant tot el curs, però jo ho vaig fer en una nit. Després vaig començar a presentar-me a concursos, vaig guanyar algun concurs de ràdio de microrelats... I el primer que recordo amb més afecte va ser un de TMB en què vaig quedar finalista, al 2011, em van incloure en un llibre de contes de TMB. Em va fer molta il·lusió saber que a algú li havia agradat el meu relat. Després vaig continuar escrivint per pura passió: practicar, escriure i practicar, aprendre i llegir molt. Una recomanació per a aquells que vulguin endinsar-se en el món de l'escriptura: llegir. 

Finalment, el primer premi va ser el 2012, i després n'he guanyat diversos més a TMB. També he guanyat diversos concursos de relats nacionals fora de l'empresa, incloent-hi dos de fotografia en categories generals; aquests sí que no m'ho esperava! He de dir que en molts altres als quals m'he presentat no he guanyat res. Però de tot se n'aprèn. Darrere de cada relat guanyador hi ha molt esforç i perseverança. Darrere de cada petita victòria hi ha molts fracassos dels quals he après.  

Ja són quatre les novel·les que has publicat, ens pots fer cinc cèntims de cadascuna d’elles?

La primera, Los asesinatos del complejo Brava (2019) la vaig publicar amb l'editorial Parnass. És una novel·la noir, un thriller policíac d'un detectiu novell en un complex turístic en construcció. Ara estic treballant en la seva reedició i corregint els errors de la inexperiència.

La segona va ser Cronowoman (2020), una novel·la autopublicada de ciència ficció d'una superheroïna a Barcelona que pot enviar-se missatges en el temps. Ha tingut molt bona acollida; la vaig escriure en pocs mesos, durant la pandèmia, perquè el meu fill em tenia cansat amb Marvel i vaig pensar: "Per què no una superheroïna de Barcelona?". 

La tercera és una novel·la curta de misteri en la qual un empleat d'una empresa de transports es troba un dit i es proposa trobar-ne el propietari. És una barreja de novel·la de misteri, humor i una mica de reivindicació sindical. Protocolos excepcionales. Estación Fantasma (2022). Autopublicada.

La quarta, Anatomía de una detective imperfecta. Instantes de una existencia extraordinària, va néixer de la casualitat: cada vegada que no sé què escriure o no tinc inspiració, escric, invento, improviso per veure a on arribo. D’aquí sorgeixen els relats curts que envio a concursos, que acabo esborrant o que terminen en un calaix (o en una carpeta recòndita del meu ordinador). Així va néixer un compendi de relats curts, de ciència ficció, en què un personatge, una detectiu, se'm va revelar i vaig poder crear una petita història. I no m'ho esperava gens, perquè va resultar molt ràpid ensamblar-los i fer una història... Està tenint molt bona acollida entre el meu petit grup de fans. Una lectora em va dir que li agradava perquè la feia pensar; un altre em va comentar que em passava amb els temes filosòfics transcendents de l’ésser humà, la immortalitat i la Intel·ligència Artificial (IA). Mai plou a gust de tothom. 

La ciència ficció, la novel·la negra, fins i tot elements inspirats en les teves feines, inclosa la que fas a TMB, hi apareixen. Per què aquestes temàtiques?

La ciència ficció i la novel·la negra m'atrauen profundament perquè em permeten explorar temes complexos i rellevants, tant del present com del futur. La ciència ficció em dona l'oportunitat de reflexionar sobre el món que ens envolta, les seves possibles evolucions i les conseqüències dels nostres actes. És un gènere que pot plantejar preguntes sobre la humanitat, la tecnologia i el nostre lloc a l'univers, i això em fascina.

D'altra banda, la novel·la negra em permet explorar la natura humana i les seves profunditats més fosques. El crim, la corrupció i les lluites morals són temes que ressonen amb la nostra realitat i, com a escriptor, m'agrada analitzar com els personatges “normals” es poden veure atrapats en situacions extremes. La ficció negra també és un reflex del món en què vivim, i a través d'ella puc abordar qüestions socials i ètiques que em preocupen. I per molt que escrigui i intenti ser original, veus les notícies i, per desgràcia, en moltes ocasions la realitat supera a la ficció. A més, a l’hora d’escriure sobre criminologia i tècniques d’investigació, em resulta més fàcil aplicar els meus coneixements a les meves novel·les. 

Secrets de la feina d'escriure

Publiques amb el pseudònim de Dimas Tamurejo. També té una història al darrere aquest nom?

Va ser la meva editora qui es va insistir que m'endinsés en l'addictiu món de les xarxes socials per promocionar les meves novel·les. Així va néixer la idea d'escriure amb un pseudònim. Sempre he volgut separar el treball d'escriptor o de narrador d'històries del de la meva professió i la meva vida privada, i no volia donar la tabarra als meus amics i companys amb la promoció. Qui vulgui seguir a Gorka no ha de seguir a Dimas si no vol, i viceversa. Dimas és el nom del meu avi per part de mare i Tamurejo és el nom del poble del meu pare.

També has publicat un llibre de no ficció. Ens en pots parlar una mica?

¿Por qué no se cuela la gente en el metro? (2015) és potser el meu preferit. Va ser el treball de fi de curs de la meva carrera en Criminologia, que vaig convertir en un petit assaig. Aquest breu estudi criminològic es basa en la teoria del control de Travis Hirschi (1935-2017), un sociòleg i criminòleg nord-americà. La teoria del control afirma que entendre la desviació (el delicte) no és complicat: és un mitjà per aconseguir un fi. Hirschi plantejaba una qüestió interessant: "No et preguntis per què algú roba; pregunta't per què, davant d'una igualtat de condicions, una persona comet un delicte i una altra no." Canviant la pregunta, podem entendre millor els motius que fan que un individu compleixi les normes al metro. Vaig traslladar aquesta teoria al meu lloc de treball a TMB. 

Com et planteges un projecte d’escriptura? Ets escriptor de ‘mapa’ o de ‘brúixola’?

Em decanto més per la brúixola (deixar-se portar per l’escriptura) que pel mapa (plantejar-ho tot al detall abans de seure davant l’ordinador). Tinc molt clares unes pautes: el personatge ha de seguir el viatge de l'heroi (és un terme encunyat per l' Joseph Campbell, antropòleg, per a definir el model bàsic de molts relats èpics de tot el món, de tots els temps i de tots els suports (llibres, cinema, sèries...). Ho veiem al Neo de Matrix, però també als Ulisses d’Homer i de James Joyce.

En les meves històries, hi ha personatges que fan el que volen, com si tinguessin vida pròpia, com en la meva darrera novel·la. Sé que el personatge ha d'evolucionar i canviar, tant per a bé com per a mal. Tinc clar on comença i com acabarà, però, per enmig, generalment soc brúixola: vaig escrivint i arribo a camins insospitats, i és molt divertit.

Et pren molt temps la gestió d’un nou projecte?

Depèn de la novel·la el procés, des que començo fins que es publica, pot tardar més d'un any: ja sigui perquè l'envio a algun concurs o a editorials, o perquè l'auto publico. El mínim sol ser un any. Acostumo a tenir diversos projectes oberts; tinc diverses novel·les amb pocs capítols escrits, altres a mitges i desenes de relats esperant el concurs oportú.

Generalment escric sense pensar en les faltes ni en els errors. Em plantejo que el nombre de pàgines per capítol sigui més o menys igual, que el lector sempre es quedi amb ganes de més, sense enganyar-lo. Ara, amb el temps, intento també que es pugui emportar un zasca, o que el faci pensar. I sempre intento que el personatge evolucioni. Els lectors sempre esperen un parell de girs de guió, una sorpresa. L'escriptor és com un mag que posa totes les pistes davant i dona l'oportunitat de descobrir qui és l'assassí.

Després comença la relectura, la correcció, si cal, amb professionals, i després l'envio a concursos i editorials. S'ha d'esperar... tres, quatre, sis mesos i mentrestant, per si no hi ha sort, preparar la maquetació, la correcció i la portada per auto publicar.

També va bé tenir lectors zero que t'expressin la seva opinió, no deixar-se portar per les crítiques destructives. I els lectors zero han de ser sincers: la teva mare no val!

Ens pots parlar una mica més a fons de la novel.la que ha motivat aquesta entrevista? A quin tipus de lector creus que pot agradar-li?

M'agrada molt com serà el futur a nivell social, com seran les feines, quins tipus de problemes tindran, com seran les discussions sindicals, la bretxa entre rics i pobres, i els avenços mèdics... Serem immortals? de tenir un robot que treballi per mi? Hauré d'assegurar-lo? Menjarem? Anirem al lavabo? I les relacions socials?

Anatomía de una detective imperfecta és un compendi de relats curts en els quals una detectiva actua com a punt de connexió per mostrar un futur imperfecte en el qual la IA porta l'administració pública, la gent és immortal i les paradoxes temporals tenen la seva pròpia legislació. Vaig haver de descartar molts relats perquè el lector no es perdés.

Aquests relats estan destinats a lectors molt frikis que els agradi pensar, que els faci reflexionar sobre coses que potser no havien caigut, sempre amb humor. També per a aquells que no vulguin llegir una novel·la completa o que, si no els interessa un capítol, puguin saltar a un altre sense necessitat de seguir el fil. Ara està en ebook a Amazon i pròximament en paper; estic treballant en la maquetació.

On poden trobar els companys i companyes més informació sobre tu i els teus propers llibres?

Em podeu seguir a Instagram, a la meva pàgina d'autor d'Amazon i a la meva pàgina web. També al meu blog de seguretat.

Ja tens algun nou projecte en ment?

Actualment estic treballant en la reedició de la meva primera novel·la Els assassinats del Complex Brava, i d'altra banda estic en procés d'escriure (perquè els meus lectors són molt pesats i això m'encanta) la segona part. 

També estic experimentant a l’hora d’escriure sense gènere, en gènere neutre o no revelant fins al final el gènere de la protagonista o del protagonista. És molt complicat perquè el castellà és força masclista; totes les llengües tendeixen a discriminar les dones, per això intento que els meus personatges principals siguin dones.

Tinc diversos projectes en un calaix i sempre estic pensant en relats que escriure per presentar-me a algun concurs. Però qui sap, potser demà em llevaré i començaré a escriure sobre una intrèpida periodista que descobreix que el seu entrevistat és un psicòpata. 

Però, és clar, l’argument seria totalment fictici?

Mai se sap...