GenTMB

La Mònica Castaño sentia una clara vocació cap a la docència i les feines relacionades amb tenir cura de les persones. Per això va fer un grau en Educació Infantil i més tard va estudiar Educació Social a la universitat. Però la seva mare, que treballava a TMB, la va convèncer de presentar-se a les proves d'agent d’atenció al client. 

Uns anys més tard, després de formar-se en el camp de la gestió de projectes i de passar per diferents llocs de feina a TMB, ha esdevingut cap de Projectes de la Xarxa Bus. Creu que el fet de ser dona (i jove) en un entorn masculinitzat pot haver estat un handicap, però també que el seu estil de lideratge, diferent al tradicional anys enrere, i la formació humanística li han jugat a favor. 

Mònica, per a qui no et conegui personalment, explica’ns alguns cosa de tu. 

Tinc 31 anys, visc amb el meu pare, tinc un germà 4 anys més petit i un gos que es diu Nervión. Em defineixo com una persona molt alegre i empàtica, m’agrada molt compartir temps amb les meves amigues i fer diferents activitats: esportives, tallers artístics o viatjar. El bàsquet sempre ha estat molt present en la meva vida, vaig començar com a jugadora i després vaig ser durant més de 10 anys àrbitre de la federació catalana. Practico pàdel des de fa uns dos anys. Vaig començar amb el club de pàdel TMB Femení i actualment competeixo federada, i també a lligues nacionals amb un equip del Vallés Occidental. 

Com ha estat el camí per arribar a TMB i al teu lloc de feina actual a l’empresa? 

La meva formació és humanística, tot i que he acabat treballant en un sector tècnic. Vaig començar estudiant Educació perquè tenia vocació de mestra, em vaig adonar que necessitava obrir una mica més les oportunitats laborals, també perquè soc una mica ‘cul inquiet’, i finalment vaig cursar el Grau d’Educadora Social a la UAB. 

Prèviament, havia estudiat un Grau Superior en Educació Infantil i vaig estar treballant a una llar d’infants. Al 2015, es va presentar la oportunitat d’entrar com a agent d’atenció al client i vaig compaginar els estudis, l’arbitratge i el treballar a TMB. En acabar els estudis a la universitat, vaig estar treballant al sector social en un centre de menors, amb persones amb problemes amb drogodependències i fins i tot vaig realitzar una estada a l’Índia. 

Quan vaig tornar de l’estada, es va presentar l’oportunitat de progressar dins de l’organització i vaig començar una nova etapa, però breu, al CIAC (Centre d’Informació i Atenció al Ciutadà) i al poc temps vaig passar a coordinar projectes d’Accessibilitat. Allà em vaig adonar que la meva nova ‘vocació’ eren els projectes i vaig realitzar el màster per poder ocupar la posició que tinc actualment, Cap de Projectes de la Xarxa Bus. 

Sentiment de vinculació

A TMB no és infreqüent que una família, com és el cas de la teva, estigui lligada a l’empresa des de fa anys. Creus que aquest fet marca d’alguna forma la teva vinculació a la companyia i manera de treballar? 

Quan estava a punt d’entrar a la universitat, la meva mare em va proposar presentar-me a les proves per accedir a TMB. En un principi no estava gaire convençuda perquè jo tenia molt clar la meva vocació cap a la docència, però al final vaig acceptar i li estic molt agraïda, perquè va ser una gran inversió de futur. Formar part d’aquesta organització és un privilegi. Estem a una empresa capdavantera del sector del transport públic que aposta pel talent i en la qual és possible desenvolupar una bona carrera professional. 

Fa poc, vaig animar el meu germà a formar part de TMB. Ell també treballava en el sector del transport públic i, com va fer la meva mare amb mi, el vaig animar a donar el pas. Aquesta última incorporació del meu germà encara va reafirmar més el meu compromís amb l’organització. Per a mi, TMB no només és feina. Miro enrere i me n'adono que he crescut dins d'ella tant a nivell laboral com personal. Crec ser una persona apassionada per allò que faig, i espero poder seguir molts anys oferint la meva millor versió a TMB. 

De què s’encarrega la Cap de Projectes de la xarxa de Bus? 

La meva feina consisteix en analitzar una necessitat que ens arriba des d’algun dels departaments de bus i definir-la com a projecte amb tot el que comporta: definir els objectius a aconseguir, formalitzar els equips de treball, realitzar el seguiment de les fases del projecte i, finalment, implementar la solució; ja sigui un nou programa informàtic, una nova versió d'algun programa existent o implementar una millora operacional a bus. 

Digues tres qualitats teves que creguis que aporten valor a la direcció de projectes.

Ostres... és difícil només quedar-me amb tres perquè en la direcció de projectes es viuen situacions bastants complexes que t’obliguen a superar-te i a afrontar situacions sobrevingudes. Però, si haig d’escollir, diria que soc una persona organitzada, tinc visió estratègica i capacitat de resolució proactiva. 

En una escala de l’1 al 10, quina importància creus que té per a un cap d’equip la gestió del component humà? I en el teu cas?

Els equips que gestiono no sempre són els mateixos, segons el projecte poden variar, però gairebé sempre estan formats per la part tècnica i la part operativa de bus. Sí que sempre es caracteritzen per tenir diferents punts de vista i la meva feina és aproximar les seves realitats per aconseguir un objectiu comú. No diria que un 10, però gairebé... La gestió del component humà és essencial per al bon funcionament d’un equip. Quan les persones se senten escoltades i valorades, el rendiment millora i els projectes avancen amb més solidesa.

Ser dona marca el teu estil de lideratge?

Sí, crec que hi influeix. Treballar en espais amb majoria d’homes m’ha ajudat a liderar des de l’empatia, marcant límits i escoltant molt per buscar el consens. Això m’ha ajudat a construir equips més cohesionats i a afrontar els reptes amb una mirada més humana, anant més enllà del gènere, on totes les persones tinguin el mateix valor i puguin ser elles mateixes. 

Vas estudiar Educació Social i després vas fer un màster en gestió de projectes. Què has pogut traslladar a TMB de cadascun d’aquests aprenentatges? 

La meva formació en Educació Social m’ha donat una base molt humana: escoltar, entendre i acompanyar. Això ho aplico cada dia com a cap de projectes, sobretot en la gestió d’equips i en la comunicació amb diferents àrees. El màster m’ha aportat eines concretes per planificar, coordinar i fer seguiment de manera eficient, especialment en entorns tècnics com el de la Xarxa Bus. 

També m’ha servit el món de l’esport: des de ben petita sempre he estat vinculada a diferents disciplines que m’han ensenyat a esforçar-me, a treballar en equip i a liderar pensant en col·lectiu. No voldria deixar d’esmentar que arbitrar durant més de 10 anys em va fer aprendre a prendre decisions ràpides i justes, però també a acceptar que em puc equivocar i que no serà acceptat per tothom. 

Trencar el sostre de vidre

Creus que el fet de ser dona ha jugat a la teva contra o al teu favor en algun moment de la teva carrera?

Podria dir que m’ha jugat en contra, però no tant pel fet del gènere, sinó pel conjunt de ser una dona jove que no prové de l’àmbit de l’Operació. Aquest fet m’ha exigit haver de demostrar més per guanyar credibilitat, sobretot en entorns tècnics o operatius. Però amb aquests tres anys i escaig a Bus, considero que he aportat una manera de liderar més empàtica i col·laboradora que ha estat molt valorada. La prova és que, tant els meus companys com els col·laboradors que he tingut en els meus projectes, em coneixen pels resultats d’aquests, que han estat satisfactoris, tant per a les persones involucrades que han vist les seves necessitats cobertes com per a la Direcció. 

Sovint es parla del sostre de vidre amb què topen algunes dones a la feina, també del conegut com a ‘síndrome de la impostora’. Els has sentit alguna vegada?

Els he viscut algun cop, sobre tot el síndrome de la impostora, quan he assumit nous reptes amb grans projectes que he liderat, com per exemple el tancament del CON Ponent. Una fita històrica que tothom em deia que no ho aconseguiríem i al final, amb treball i constància, va ser una realitat.

Hi ha un moment que em va fer canviar la mentalitat respecte al sostre de vidre. Fa temps, vaig felicitar una dona, referent per a mi dins l’organització, per haver assolit un nou lloc de responsabilitat. Ella em va dir clarament que el sostre de vidre ens el posem nosaltres mateixes, per tant, només cal mirar cap amunt i seguir pujant escales! 

Algun moment que recordis com un punt d’inflexió a la teva vida professional? 

Considero que la vida professional i personal van de la mà, moltes vegades separar-les no és possible. Com a punt d’inflexió, recordo un moment molt dolç de la meva carrera professional que es va veure eclipsat per la pèrdua inesperada de la meva mare. Al desembre de fa sis anys, es van donar els dos successos amb pocs dies de diferència. Malgrat va ser un moment molt trist, recordo amb molt d’escalf com van respondre totes les persones que ens coneixien de TMB, vaig sentir el seu suport i, a dia d’avui, han passat de ser companyes de feina a ser amigues. 

Quines metes, professionals o personals, et marques? 

Com a futur immediat, vull continuar aprenent i coneixent tota l’estructura de Bus. Considero que és un àmbit professional immens, cada cop que adquireixo més coneixement de diferents departaments, més es desperta la meva curiositat sobre aquest món. 

Pel que fa l’àmbit personal, seguir evolucionant en el pàdel, conèixer món i estar envoltada de les persones que em fan feliç. 

Vols afegir alguna cosa?

Agrair-vos l'oportunitat de participar en aquest cicle d'entrevistes i encoratjar totes les companyes a continuar lluitant per les vostres fites.