GenTMB

José Pérez Pulido va néixer un 14 de desembre de l'any 1917. Va entrar a treballar a l'empresa Ferrocarril Metropolità de Barcelona, FMB, l'1 d'octubre de l'any 1942 i es va jubilar el 29 d'abril de 1980, amb 62 anys i 38 de servei a Ferrocarril Metropolità de Barcelona.

─El 14 de desembre va ser el seu aniversari, 97 anys, i l'endemà va estar convidat al Gran Teatre del Liceu a l'acte institucional de celebració dels 90 anys del metro de Barcelona, que va estar presidit pel president de la Generalitat, Artur Mas. Quin regal d’aniversari!
─De fet em va fer molta il·lusió, perquè després de tants anys jubilat, que pensessin en mi per a aquesta celebració va fer que fos un aniversari diferent dels altres!

"Les imatges que vaig veure a la pantalla em van recordar el metro que jo vaig conèixer"

─En el transcurs de l'acte es va presentar el llibre "90 anys del metro de Barcelona. 1924-2014", que conté una síntesi històrica i abundant material gràfic procedent dels fons de la Fundació TMB i de l'Arxiu Fotogràfic de Barcelona, del qual vostè en va rebre, de mans del president de TMB, Joaquim Forn, el primer exemplar. S'esperava tota aquesta festa?
─No, la veritat és que no. I el llibre va ser un gran regal, com també la festa. Les imatges que vaig veure a la pantalla em van recordar el metro que jo vaig conèixer.

─Va entrar a l'empresa l'any 1942. Com recorda aquell primer dia?
─Em van dir que seria conserge i així va ser durant els 38 anys que hi vaig treballar, en el torn de tarda. El lloc era Santa Eulàlia, on hi havia aleshores les oficines centrals. I al matí treballava en una empresa de plàstics. En aquells anys s'havia de treballar molt perquè els sous eren molt baixos i si no tenies una altra feina la família se'n ressentia.

─Recorda el seu número d'empleat?
─No, no el recordo, però les meves filles em diuen que era el 198. És un número molt baix, i elles el tenen alt.

─I quina va ser la feina que va desenvolupar?
─Agafar encàrrecs i paqueteria, rebre els cotxes del director i d'altres persones, revisar totes les portes i llums a l'hora de tancar les plantes superiors, i moltes més coses.

─Quan vostè va entrar a l'empresa, l'FMB estava requisat per l'Estat ─l'any 1941 el govern va crear Renfe, on va integrar, nacionalitzar, totes les vies de tren de via ampla─. L'empresa va recórrer la decisió als tribunals adduint que el Transversal era un ferrocarril urbà i que ni el Gran Metro ni el Metro de Madrid no havien passat a Renfe. El setembre del 1943 un decret ministerial va resoldre el conflicte i la línia va ser retornada a FMB. Com recorda aquells mesos?
─El que m’expliques va passar l'any 1941 i jo encara no hi treballava. I del decret ministerial no en recordo res, no feia ni un any que estava en aquesta empresa.

─Els seus primers anys laborals segurament no van ser fàcils. Acabàvem de sortir d'una guerra civil, hi havia molta fam, existien les cartilles de racionament, estàvem sota el règim polític de la dictadura. Com es vivien tots aquest canvis a l'empresa?
─Doncs tenint en compte que jo vaig lluitar a la Guerra Civil, doncs sí, no van ser fàcils. Veníem d’una situació molt difícil i perillosa. Però m’agrada pensar en positiu i oblidar el temps de la guerra. Després de 3 anys d'intenses lluites al front i a continuació 1 any de mili a la vall de Núria,  prefereixo oblidar.

─Expliqui alguna anècdota d'aquell temps.
─Del que més me'n recordo és del meus companys, que trobo a faltar, sobretot dels companys que treballaven als tallers de Santa Eulàlia. I també recordo alguns dels caps que teníem, els senyors Planell, Massip i Vicenç.

"L'empresa d'aquell temps era molt familiar. Gairebé tots ens coneixíem"

─Ha viscut el creixement de les línies 1 i 3 i el naixement de les línies 4 i 5. Van ser anys de molta feina, inauguracions i creixement del metro i de la ciutat de Barcelona. Com era l'empresa aleshores, el metro dels anys 60, 70 i 80?
─No recordo gaire bé com va anar això del creixement, però segur que em va ser molt profitós. Jo visc al final de la línia 5 (Virrei Amat-Vilapicina). L'empresa d'aquell temps era molt familiar. Gairebé tots ens coneixíem. Teníem escoles per als fills, un supermercat més econòmic i un cercle social per a la gent, on es feia teatre.

─Es va jubilar l'abril de l'any 1980 i ara, quasi 35 anys després, quin record té dels 38 anys de servei a Metro?
─En tinc un bon record. Treballar a Santa Eulàlia no se’m va fer llarg. Suposo que si hagués treballat a vies, sí. La feina no era pas complicada. Els caps m'encarregaven coses per fer i jo, que no podia moure'm d’allí, els hi manava als ordenances de les plantes.

─Quin moment de la seva vida ha estat el més emocionant a l'empresa?
─Evidentment quan em vaig jubilar, perquè ja en tenia moltes ganes. Necessitava descansar. Treballar durant tants anys en dues empreses és dur. Em llevava a les 5 del matí per entrar a les 6 a la fàbrica. I al Metro entrava a les 2 de la tarda i plegava a les 10 de la nit. Gràcies a aquest esforç vaig poder tirar endavant la meva família.

─Quin és el secret per arribar als 97 anys tan guapo i eixerit com vostè?
─Menjar bé i fer exercici. Jo faig bicicleta estàtica durant 30 minuts diaris, que m'activen la circulació. I també faig algunes flexions per a la meva edat. Fa molts anys que vaig deixar de fumar i no he tornat a fer-ho. I mai he begut alcohol.