GenTMB

El Raül Bonilla Vendrell va entrar a treballar a TMB l'any 2010 com a agent d'atenció al client a la línia 3 de metro i 6 anys després va guanyar una plaça com a tècnic de màrqueting al departament de gestió d'exclusives, vending i retail, feina que està desenvolupant actualment.

El Raül és músic quasi des que va néixer. Va compondre la seva primera cançó als 7 anys i no ha deixat de compondre i crear música des de llavors. Ha publicat diferents discos com a compositor, cantant i lletrista de Placton i 2in-par. La música va ser la seva professió fins l'any 2008, quan la crisi el va obligar a buscar-se un altra manera de guanyar-se la vida.

—I vas aterrar a metro com a agent d'atenció al client. Un canvi molt fort, no?

—Vaig entrar a treballar a l'estiu. El fet de treballar tot l'estiu i en caps de setmana era el mateix que havia estat fent durant anys, la diferència més gran és que com a músic acostumava a anar a dormir a les tres o quatre de la matinada, després dels concerts, i en entrar al metro em llevava a les tres per entrar a Passeig de Gràcia a les 04.27, en aquest gir de 180º. Ara mateix segueixo llevant-me molt d'hora per fer un parell d'horetes de música abans d'anar a treballar.  

—I tenen alguna cosa en comú la feina que fas a TMB i la música?

—Una part de la meva tasca és gestionar els rodatges i sessions fotogràfiques que es duen a terme a TMB. El món de la publicitat/cine és pràcticament calcat al món de la música en viu, hi ha tot de tasques pràcticament idèntiques i els problemes i incidències són molt semblants... en aquest sentit ho tinc molt per la mà. 

"Vaig començar a escriure cançons i relats curts de ben petit i el meu somni era ser escriptor, però la meva passió era més escoltar música que llegir i vaig començar a escriure cançons habitualment"

—A la teva web et presentes com un “artesà de la cançó, músic autodidacte i inquiet que ha experimentat amb tot tipus de formes de música popular”. Explica'ns qui és el Raül Bonilla músic.

—Vaig començar a escriure cançons i relats curts de ben petit i el meu somni era ser escriptor, però la meva passió era més escoltar música que llegir i vaig començar a escriure cançons habitualment. Vaig muntar un grup perquè toquessin les meves cançons i fer de mànager, però al primer assaig vaig començar a cantar i m'hi vaig quedar. La necessitat d'apropar la música que sona a les idees que tinc al cap és el que m'ha fet aprendre a cantar i a jugar amb alguns instruments, però conec la teoria musical per la pràctica i no pas per l'estudi acadèmic. La meva manera d'aprendre ha estat fer un munt de versions i muntar grups d'estils diferents per aprendre ritmes, harmonies i estructures diferents de forma empírica. 

Ara torno a concentrar-me en la cançó, torna a ser el centre de la meva tasca, és el fonament del pop. Com li vaig sentir dir al Manolo del grup Astrud, al pop s'hi arriba per la melodia i t'hi quedes per la lletra, i jo miro de fer-les totes dues tan bé com sé. 

—Publiques el primer disc amb el grup Placton l'any 1997, Life is Rara, després van venir més discos amb la banda Placton i amb 2in-par. Quants discos tens publicats?

—Quatre àlbums, un EP i diversos singles i col·laboracions en discos d’altres artistes com Macaco, Calima o Chocadelia Internacional, a més d'un grapat de cançons publicades només digitalment o demos que he venut als concerts amb grups propis com Raian, The Chinaski, Los Niños i d’altres. 

—Has treballat amb grups musicals de primer ordre com Macaco, Calima o Arangú i has viatjat per tot el món fent concerts amb ells. Tot un luxe, no?

—Vaig sentir un músic que ho descrivia perfectament: "Em paguen per viatjar incomptables hores en furgoneta, esperar al hall de l'hotel, al camerino, a la sala d'espera de l'aeroport, per dormir assegut en un autocar, per menjar a deshores i tot això. Tocar, toco gratis. És més, pagaria per tocar. Viure de fer música és el veritable regal".

Els viatges en realitat són viatges de feina, tan poc romàntic com sona. Recordo un bolo a Lanzarote: vam arribar a l'illa a les 21.00 hores, desplaçament fins al concert, muntatge, prova, sopar al camerino, concert, desmuntar, ressopò i viatge en furgo fins a l'aeroport per agafar l'avió i sortir a les 08.00: tot plegat, 11 hores d'estada. Ara, vam veure la posta de sol i la sortida del sol. A vegades, però, sí que tens regals. Amb Calima vam tocar al festival de jazz del Caire tan sols 25 dies després de la revolució de la plaça de Tahrir. Encara sortia fum d'alguns edificis oficials de la plaça, hi havia toc de queda, tancs als carrers i érem 12 dels primers 30 estrangers que entraven al país... Ens van tractar de meravella, escortats per la policia, però és una ciutat magnífica i una gent molt hospitalària. Vam assistir a les primeres eleccions democràtiques i era sorprenent veure com la gent feia centenars de metres de cua per votar, l'empenta i vitalitat que donava a tot un país una democràcia acabada de guanyar.

—D'aquí a sis mesos veurà la llum el primer disc signat amb el teu nom. Està previst que surti al mercat el mes de març del 2018. En quin moment de la producció del disc et trobes?

—Ara mateix estem acabant mescles, ja està tot gravat. La idea és tenir la música acabada aquest mateix mes de setembre i fer tota la part de disseny a l'octubre, escollir un single, fer-hi un videoclip, preparar el llançament, els concerts de presentació i tota la resta. 

—I estàs comptant amb la col·laboració de gent important que t'està ajudant a fer-ho possible. Explica'ns aquesta col·laboració.

—Com has dit, vaig estar a Macaco dos anys i allà vaig conèixer el Jules Bikoko, que és baixista i productor de la banda. L'agost passat li vaig demanar una audició per ensenyar-li unes noves cançons que havia escrit amb la idea de fer un disc. Sembla que li van agradar i em va demanar que en fes una maqueta només amb guitarra i veu. Quan li vaig dur la maqueta a casa em va sorprendre posant-me el meu disc sota el pseudònim The Suburb, on vaig tocar bateries, baixos, guitarres, teclats i òbviament vaig fer les veus i els coros i em va dir: "Per què has fet una maqueta només amb guitarra i veu quan saps fer tot això?”. Tot seguit em vaig posar a fer una maqueta amb tots els instruments d'una banda sencera i és aquesta maqueta la que ha servit de “partitura” per fer el disc. El Jules m'ha ajudat a perfilar els arranjaments i la instrumentació de l'àlbum i no cal dir que és ell qui toca el baix al disc, però a més he comptat amb un altre amic als teclats, el Toni Saigi, Chupi, que és una eminència (ha tocat amb Javier Krahe, Jarabe de Palo, Els Pets i amb pràcticament tothom que hagi passat a gravar per Barcelona algun disc), i en Didak Fernández a la bateria.

"Espero que les cançons que he escrit i la música que hem manufacturat ressoni en els cors del públic, que emocioni i convidi a escoltar el disc un cop i un altre"

—Què esperes d'aquest disc?

—Espero poder seguir endavant desenvolupant la meva música rodejat de grans músics, i per això és fonamental que les cançons que he escrit i la música que hem manufacturat ressoni en els cors del públic, que emocioni i convidi a escoltar el disc un cop i un altre. Estic treballant per aconseguir l'estructura suficient per fer un bon llançament de disc, vull dir discogràfica, mànager, etc. És una part del món de la música potser no tan romàntica, però també necessària si vols que la gent a qui pot agradar la teva música arribi a escoltar-la. D'aquest disc n'espero sobretot que em serveixi per fer un bon grapat de concerts amb aquesta magnífica banda i gaudir-ne tant com hem gaudit fent el disc. 

—El metro t'ha inspirat alguna cançó?

—Quan feia d'AAC a la L3 acostumava a cantar durant les hores de conducció, dins la cabina, i com a cap d’estació en moments de poca feina he escrit relats curts o petits poemes, segurament alguna frase o imatge ha passat a formar part d'alguna cançó, però no sóc capaç de dir-ne una en concret. Sí que puc dir que el metro és un escenari excepcional per observar el comportament humà i aquesta observació és la mare de qualsevol escrit.  

—D'on treus la inspiració per a les lletres i la música de les teves cançons?

—Toco i escric cada dia, i mentre escrius i toques surten idees, les treballes, les estires, les arronses, les mates i els tornes a donar vida, i pas a pas van quedant cançons fetes. 

—I d'on treus l'energia per compaginar la vida laboral, familiar i musical?

—Per viure només cal respirar, per tenir forces només cal menjar i dormir. La resta és establir prioritats. 

—A part de la guitarra, quins altres instruments toques?

—Tocar és molt lleig, en anglès o en francès se’n diu jugar i jugar jugo amb qualsevol cosa que es posi a tret, però sóc capaç de cantar amb certa solvència i fer sonar la guitarra mínimament. El que és xampurrejar, xampurrejo la percussió, la bateria, el baix, el piano i l'harmònica.

"D’aquest disc n'espero sobretot que em serveixi per fer un bon grapat concerts amb aquesta magnífica banda i gaudir-ne tant com hem gaudit fent el disc"

—Quines són les teves influències musicals i quina música escoltes habitualment?

—De petit sentia flamenc a casa, heavy i rumba tipo Chichos al barri, i rock psicodèlic i punk espanyol a casa d'alguns amics amb pares progres. Vaig créixer escoltant Paco Ibáñez, Beck i Nirvana, bàsicament, i després de passar per una etapa de música electrònica, hip-hop inclòs, he fet una estranya regressió i escolto un 75% de música dels 60 i 70 i les últimes publicacions d'artistes indies. Els primers discos de Bob Dylan i tots els de Nirvana són una constant.  

—Per anar acabant, quins plans de futur tens?

—Ara mateix acabar el disc, preparar la publicació i construir un bon espectacle i una gira de concerts per presentar-lo. Fins que arribi la publicació també he pensat de fer algun vídeo filmant una interpretació en viu d'alguna versió que vull tocar als directes.

—I quan tindrem un concert de Raül Bonilla?

—Vaig fent, vaig actuar al Mercat de la Música Viva fa uns dies; el 13 d'octubre toco a Vallbona, en una festa privada; cap al 21 toco a l'edifici Calàbria 66, un equipament municipal a l'Eixample, en la celebració del seu segon aniversari d'existència, etc. Com que estic preparant la sortida del disc, només faig concerts sol o a duo, gairebé tot són festes privades que surten del boca-orella. Si algú vol un concert a casa o en un espai privat pot contactar amb mi per la web, ens posem d’acord i tanquem data i hora. És una experiència molt xula. 

El Raül acaba de publicar un video per la llibertat de pensament, contra la massa monolítica, pel diàleg i contra l'autoritarisme. Traducció/cover de La Mala Reputació de Georges Brassens. 

https://www.youtube.com/watch?v=rDI8M5puUq8

Currículum discogràfic:

Discos propis:

• Placton Life is Rara (1998)
• Placton  A (2001)
• 2in-par 2in-par (2005)
• Placton Paroxismo EP (2011)
• The Suburb Shiny indie pop songs (2015)

Amb altres bandes:

• Macaco Raíces y antenas (2004)
• Calima Azul (2007)
• Chocadelia Internacional Anartismo y Chocadelia (2007)