Dilluns, 23 de setembre de 2019

Jesús Morales, mecànic i alpinista

 

Jesús Morales / M. A. Cuartero

Jesús Morales, mecànic i alpinista

INCANSABLE “No descarto tornar a l’Everest” HUMIL “La muntanya t’ajuda a saber valorar les coses”

Àngels Rodríguez / 12.06.12 - 09:36h

Procedent del cim del món, l’Everest, Jesús Morales, mecànic de revisió de la L-4 de Metro, va arribar a la T-1 de l’aeroport del Prat a les dues del migdia del diumenge 27 de maig.

Va sortir per la porta d’arribades somrient i triomfant, acompanyat d’un altre alpinista i company d’expedició, l’Agustí. L’esperava un munt de gent: la seva dona, Marian; els seus amics, els expedicionaris que van marxar amb ells a fer el trekking i, és clar, també GENTMB.

─19 de maig, cim a les 3.48 hores de la matinada a BCN. Explica’ns els teus minuts de glòria al cim.

─Van ser 15 minuts de glòria per gaudir del sostre del món en directe. Contemplar la curvatura del planeta, tenir unes sensacions úniques, recordar-te de tots els que han estat al teu costat en aquest projecte. Moltes, moltes emocions.

─Has conquerit un dels teus somnis?
─Doncs sí. No tenia previst que arribés tan ràpid.

─Què vols dir, que no tenies previst el projecte Everest 2012?
─No, no el tenia previst. En principi tenia prevista l’ascensió al Makalu, 8.463 metres. Vaig comentar amb l’Agustí que estava buscant gent per fer-ho i ell em va dir que volia tornar a intentar l’Everest, però aquesta vegada per la cara sud, i així va ser.

─Quant de temps vas estar per preparar-ho?
─Un any. No només per l’expedició a l’Everest, sinó també pel trekking que vam organitzar previ a l’ascensió. Era un trekking per a quinze excursionistes i s’havia de preparar l’itinerari, permisos, logística, preparació física, reunions, etc.

─Com va ser l’ascens al cim?
Físicament molt dur pel fred i el vent. Vaig dubtar si podríem continuar quan érem a uns 300 metres del cim, en una zona que es diu el Balcó,  ja que el vent era tan fort que ens desplaçava. Mentalment va ser una barreja de sentiments, d’emoció i por pensant que igual no surt bé. Penses en tots els que estan pendents de tu, que t’estan donant suport família, amics, companys de feina i vols arribar, vols que surti bé. Tota aquesta barreja és la que em va donar els ànims i la força per fer cim.

Com va ser el descens? És realment més difícil que l’ascens?
Sí que és més complicat, perquè vas al límit de les teves forces. A l'iniciar-lo em vaig quedar sense oxigen i vaig haver de prendre mesures d’urgència per no ofegar-me. Vaig baixar molt lentament, amb l’objectiu posat al camp 4, on disposava de més ampolles d’oxigen.

"La grandesa de l'Himàlaia no està en els seus cims, sinó en el llarg camí que t'hi porta"

L’Agustí va haver d'abandonar quan es trobava al camp 2 per un problema de salut i vas pujar acompanyat només del xerpa Lakpa. Vas pensar, en algun moment, a abandonar?
Abandonar no, ja que no era un problema greu. El problema de l’Agustí va ser l’aigua del glaciar, en concret un bacteri que li feia treure tot el que menjava. Això li va minvar les forces i no va poder continuar.

Feia fresqueta, al cim?
Una miqueta, sí. De termòmetre -30º, però amb el vent la sensació tèrmica era de -45º. La nit de l’atac al cim vaig portar les mans i els peus molt al límit. Cada 5 minuts m'havia de tocar els ulls perquè se’m feia gel a les pestanyes. Però no només feia fred al cim, al camp base també hi hem passat molt de fred. Quant sortia el sol teníem una temperatura de 15º, però quan s’amagava passaven a -15º. De nit al camp base només se sentia estossegar, com a conseqüència de respirar un aire tan fred i dels canvis bruscos de temperatura. Aquesta tos la coneixen allà com la malaltia de la tos de l’Everest.

Després de baixar des del camp base ens vas enviar una fotografia teva al cim. Què és tota aquella roba que es veu darrere teu allà dalt?
Són banderoles d’oració. Abans de pujar els xerpes fan una cerimònia per demanar a Buda que els protegeixi durant l’ascensió. Quan arriben al cim les pengen en agraïment. No es poden treure d’allà, ni tan sols es poden tocar, això és sagrat per als budistes. Cada banderola té una oració escrita i el moviment que fan amb el vent significa que estan resant.

Proper repte?
Encara no ho sé. Primer hauré d’esperar uns dos anys per recuperar-me econòmicament. Però el Makalu podria ser el pròxim, encara que no descarto tornar a l’Everest per pujar-lo per la cara nord.

Del subterrani del metro als cims més alts del planeta...
Sí. En podríem dir passar de 0 a 8.000 metres. Ja fa dies que estic treballant, però, moltes vegades, tinc la sensació que encara estic baixant l’Everest, o tinc flaixos d'estar creuant el Khumbu, ─la cascada de gel del glaciar Khumbu─, que és una de les etapes més perilloses. Com que el glaciar està constantment en moviment, forma grans esquerdes i grans torres de gel que en qualsevol moment es poden col·lapsar.

Què t’aporta l’alpinisme al teu lloc de treball?
Doncs aporta molt. Aporta companyonia, compromís, treball en equip, valors humans. La companyonia i el treball en equip són, sobretot, el més important, tant a la feina com a l’alpinisme.

"La companyonia i el treball en equip són importants, tant a la feina com a l’alpinisme"

Com t’han rebut els companys de feina?
Molt bé, amb molt d’interès i amb moltes preguntes, i tot això em demostra el bon rotllo que hi ha a l’equip. A part, també em satisfà saber que hi ha hagut una bona transmissió del projecte, per a mi és fonamental que totes les persones que m’envolten en formin part.

Quant ets allà dalt, amb un vent i un fred impossible, un paisatge inigualable, amb unes sensacions úniques, realment te'n recordes, de treure la bandereta de TMB per fer la foto?
És clar que sí. És la meva empresa. Fa vint anys que hi treballo, que són molts, i me l’estimo i estic orgullós de pertànyer a l’equip de professionals que formen part de TMB.

Quines han estat les teves fites?
Vaig començar a escalar fa disset anys. La meva primera fita va ser als Andes argentins, al volcà Maipo (5.500 m). Poc després van arribar l’Aconcagua (6.962 m), l’Urus (5.400 m), l'Ishinca (5.300 m), el Tocllaraju (6.034 m) i el Huascarán nord (6.655 m), tots a la Serralada Blanca, al Perú. A la Xina he fet l’ascensió amb esquís al Muztagh Ata (7.500 m). Fa quatre anys que he començat amb els 8.000. L’any 2008 vaig arribar el cim del Dhaulagiri (8.167 m), i el 2010 vaig intentar l’ascens al Manaslu (8.163m), també a la serralada de l’Himàlaia, però el mal temps no ho va permetre.

No fa més de 20 anys que va començar la teva afició per la muntanya i has dit, en més d’una ocasió, que la muntanya enganxa... Què et dóna, que et fa sentir aquesta passió tan forta?
Molta humilitat, saber valorar les coses. L’alpinisme no és només un esport, és també un art del qual s’ha de saber treure l’essència. És un estil de vida, és lluitar per aconseguir alguna cosa, un somni que es fa realitat, l’esforç... Si saps fer-ho, pots arribar al cim de qualsevol muntanya. En l’alpinisme no has de competir amb ningú, ets només tu i la natura. No hi ha guanyadors ni perdedors, i això fa gran aquest esport. També em permet conèixer gent fantàstica, amistats de molts llocs del món. La grandesa de l'Himàlaia no està en els seus cims, sinó en el llarg camí que t’hi porta.

Carai, t’ha quedat rodó.
Gràcies, és meva la frase. En tinc alguna més: “Com la música fa tancar el ulls, de la mateixa manera els obren els cims”.

A part d’alpinista, poeta. Quin alpinista és el teu referent?
─Ningú en concret, però sí que vull mencionar Carlos Soria, que té 73 anys i continua pujant 8.000. El vaig conèixer al Manaslu. Ja m’agradaria a mi, amb la seva edat, continuar escalant.

Qualsevol expedició a l’Everest interessa als mitjans de comunicació, i la teva gesta no ha estat una excepció. Entrevistes a BTV, TV3, Ràdio Badalona, ONA FM, COM Ràdio, Cadena SER, Ràdio Barcelona, La Vanguardia, GENTMB, etc. Et sents aclaparat?
Tinc pendent una entrevista a Catalunya Ràdio i una altra a Mundo Deportivo. Al contrari, és un orgull, i no precisament per mi, sinó per la gent que em coneix i m’aprecia. M’agrada que tingui repercussió, perquè els alpinistes anònims com jo malauradament només sortim als mitjans de comunicació quan la muntanya s'emporta algú de nosaltres, i en aquesta ocasió el que faig és divulgar una activitat increïble i amb èxit.

Què penses d’alguns alpinistes mediàtics que et pugen al cim de l’Everest si guanyes el concurs?
Em ve a la ment la tragèdia de l’Everest del 1996, en què van morir unes vint persones de la mateixa expedició. Hi ha agències comercials que, si tens diners, et pugen al cim. L’any 1996, després de fer cim i quan ja estaven fent el descens, de sobte va canviar el temps i hi va haver un esllavissament de neu, es van trencar les cordes fixes i aquests expedicionaris, sense cap experiència, van morir perquè ningú sabia baixar, ni tan sols utilitzar un piolet.

Què vols explicar i no t’hem preguntat?
No vull passar per alt que es qüestiona que molts alpinistes pugen al cim amb oxigen i es diu que això comporta massificació a la muntanya. Jo crec que és una modalitat d’ascensió totalment respectable. Edmund Hillary va pujar amb oxigen. És una mesura de seguretat. Si ho prohibeixen, serà pitjor, perquè les persones ho continuaran intentant i hi haurà més desgràcies. El problema no és l’oxigen, sinó el fet que és una font d’ingressos molt alta per al govern del Nepal: només el permís per pujar a l’Everest costa 5.000 euros per persona, i el que s’hauria de fer és regular el nombre de permisos.

Explica’ns alguna anècdota de la teva estada a l’Everest.
─En tinc unes quantes, però una de les que m’ha deixat marca per sempre ha estat una allau que ens va enxampar a 6000 m, al Khumbu.  Vam veure perfectament com es trencava per damunt nostre un gegantesc bloc de gel i l’ona expansiva ens va deixar completament blancs. Per intentar fugir de l’esllavissada vaig sortir corrent i gairebé caic per una esquerda.

Finalment, per als que no hi hem estat mai, com és el camp base? Hi ha espai per a tothom?
És un caos de blocs de pedres i gel. És un glaciar viu ─cada cert temps has de canviar la tenda de lloc per les esquerdes que es formen─, que trigues 45 minuts a creuar-lo. Sí, hi ha espai per a tots, és una muntanya que absorbeix tot el que li donis.

http://gentmb.tmb.cat/seccio/actualitat/jesus-morales-corona-leverest

Vegeu l’entrevista de GENTMB número 81.

Jesús al Khumbu / J. Morales
Jesús al Khumbu / J. Morales
Camp base / J. Morales
Camp base / J. Morales
A l'esglaó de Hillary / J. Morales
A l'esglaó de Hillary / J. Morales
Al cim / J. Morales
Al cim / J. Morales

Compartir:

Informació relacionada

Seccions
Institucions
TMB
Llocs
Servei
L4 / Metro
Conceptes
Anys

GenTMBapp

Club GENTMB

Club GenTMB