GenTMB

David Anthony Naylor va dedicar-se, des del 2002 i durant tres anys, exclusivament a la pintura Actualment, compagina l’art amb la feina d’agent d’atenció al client de la línia 4 del metro. Va entrar a TMB fa quatre anys.

Has nascut al Regne Unit, has viscut a Zimbàbue, Barcelona, Londres i, des del 1983, vius a Barcelona. Una vida molt moguda, no?
La veritat és que la vida dóna moltes voltes i el fet de viure en diversos punts geogràfics ha estat casualitat. La meva mare, catalana, era ballarina, i el meu pare, anglès, estava fent el servei militar a Istanbul, on es van conèixer; es van casar a Xipre, es van traslladar al Regne Unit, on vaig néixer, i poc després vam anar tots a Zimbàbue, que en aquella època era colònia britànica. Poc després es van divorciar i la meva mare va decidir tornar a Barcelona. Quan tenia una edat una mica complicada, a l’adolescència, va pensar que seria bo per a mi acabar els estudis a Anglaterra i ens vam traslladar uns anys a Londres.

Quan va començar la teva inquietud per l’art?
És una pregunta que no m’havia fet mai, la veritat. Des de sempre, que jo recordi, m’ha agradat l’art en general i la pintura en concret. Recordo que, quan era petit, copiava les làmines d’Emilio Freixas, aquelles làmines que venien amb dibuixos per aprendre a dibuixar.

"Pintar forma part de mi d’una manera totalment involuntària"

I vas decidir fer-te pintor?
No és una decisió que hagi pres. Simplement pintar em fa sentir bé, és una activitat que necessito fer, perquè forma part de mi d’una manera totalment involuntària.

Has pintat algun quadre relacionat amb la teva feina al metro?
No, el més semblant és el quadre que acabo d’iniciar amb una locomotora de vapor cubana, però sempre ha estat un projecte trobar la manera de contactar amb TMB per poder fer bones imatges de trens i autobusos històrics que em recorden la meva infantesa i, potser, fins i tot fer alguna exposició.

Què té d’artístic treballar al metro?
L’hiperrealisme t’obliga, com a pintor, a tenir un projecte clar, a analitzar tots els problemes que puguin sorgir i a tenir molta paciència i precisió, de manera que la teva feina pugui ser entesa per tothom, fins i tot per profans en matèria d’art. En les tasques que desenvolupo com a agent d’atenció al client, hi ha gent que et presenta problemes, inquietuds i, a vegades, frustracions, i totes les habilitats que em requereix la meva faceta de pintor són, tot i que pugui semblar mentida, extrapolables a tots els àmbits de la vida i, en el meu cas, a la meva feina. M’ajuda molt poder preveure i analitzar les situacions que se’m presenten, tant amb els clients com en les tasques de conducció de trens.

Com ve a parar un pintor anglès a treballar al metro de Barcelona?
Per una casualitat. Estava a l’atur i la meva dona em va comentar que estaven buscant gent al metro per treballar a l’estiu. Un estiu va portar a una Setmana Santa, a un altre estiu, a un Nadal...I aquí estic! Tinc la sort que el meu horari de feina em permet compaginar la vida professional amb la família i amb l’art.

Què pintes? Olis, gravats, aquarel·les...?
Excepte gravats, ho he provat gairebé tot, però amb la tècnica que em sento més còmode és amb la pintura acrílica sobre metall. També he trobat la meva eina ideal: l’aerògraf. Em resulta una eina molt polivalent que, jugant amb l’aire i la densitat de la pintura, em proporciona una versatilitat que no trobo en altres eines.

"Amb la pintura busco ser jo mateix. Si no pinto, no estic en el meu estat natural"

Quines sensacions tens quan estàs pintant?
Pintar requereix un exercici mental previ de previsió i una concentració portada a l’extrem en l’execució. Cada segon és un repte, perquè qualsevol moment és crític: si la tècnica pictòrica i la precisió no estan en sintonia, pots arruïnar moltes hores de feina, fins i tot mesos! Pot semblar una paradoxa, però és com gaudir caminant sobre una corda fluixa sobre el Grand Canyon i, quan arribes al teu destí, la satisfacció és indescriptible i insuperable. Amb la pintura busco ser jo mateix. Si no pinto, no estic en el meu estat natural.

Tens alguna preferència a l’hora de triar els temes que portes a la tela?
Em guio per l’instint. M’agrada també molt la fotografia i, si tinc la meva càmera a mà i la possibilitat d’una bona instantània, aquesta imatge pot convertir-se fàcilment en un quadre. Després té molta importància la qualitat de la imatge de referència: com incideix la llum, el color, la qualitat de la imatge... A vegades, veig una fotografia i, sense voler, ja imagino el quadre acabat.

Com definiries la teva obra?
Persegueixo la realitat amb peces hiperrealistes.

Quines tècniques utilitzes abans de començar un quadre?
Anàlisi, previsió i preparació. Analitzo la imatge i, si ho considero necessari, l’adapto a les meves preferències; miro de preveure tots els problemes que em puc trobar en el procés de creació del quadre; i finalment, preparo el que acabarà sent el quadre: primer faig les mescles de pintura per tenir preparats tots els colors el més exactes possible, després aplico imprimació sobre la superfície de metall i la frego amb paper de vidre, a continuació la netejo per treure-li la pols i altres partícules i començo amb el procés de dibuix, que em servirà com a referència per començar a pintar.

Quant de temps pots dedicar a una obra?
Cada cop perfecciono més la tècnica i sóc més exigent amb mi mateix, la qual cosa requereix més i més dedicació. Depèn molt del que estigui pintat: de les mides i, sobretot, de la quantitat de detall que presenta la imatge (o que m’exigeixo). En resum, el temps de dedicació me’l dicta el quadre.

Tens algun pintor que admiris? Has rebut influència d’algun pintor?
Admiro molts pintors clàssics i contemporanis, però n’esmentaré un parell: Marià Fortuny i Antonio López. Si aquests pintors famosos m’han influenciat, no en sóc conscient, però sí que et puc dir que m’han influenciat pintors contemporanis que utilitzen aerògraf, que són ben coneguts en el món de l’aerografia i als quals considero grans amics: Alberto Ponno i Dru Blair.

Van Gogh no va vendre cap quadre. Tu quants n’has venut?
Pocs més que Van Gogh... Però conservo l’orella!