GenTMB

Dona de números ─com ella mateixa es defineix─ mare, esposa i àvia. La seva trajectòria professional ha estat lligada a l’àrea financera de TMB, però els seus inicis a Metro a primers dels anys setanta no van ser fàcils. S’incorporava en una empresa masculinitzada i trencava així un veto existent fins aleshores.     

─Vostè va ser la primera dona que es va incorporar com a administrativa a Metro, i d’això només en fa 40 anys. Com recorda aquella entrada?
─Vaig entrar al departament de seguretat social, amb el Sr. Vila, que ja està jubilat, després de passar tot un matí asseguda a la quarta planta de Santa Eulàlia, perquè ningú volia treballar amb mi, ja que no volien dones. Recordo que els dos ordenances, el Sr. Emilio Ruiz i el Sr. Revenga, els dos ordenances que hi havia, van estar tot el matí animant-me i m’anaven dient:  "Enseguida le dirán donde va", i això va ser tot el matí. Ho explico com una anècdota, ja que després m’hi he trobat molt bé i amb tota la gent que vaig treballar tots aquells anys vaig estar molt bé.

─Compatibilitzar la vida personal i professional mai ha estat una tasca fàcil, però en una societat masclista con la dels anys 70 segur que no li va ser fàcil trencar amb els estereotips. Quin va ser el seu truc?
─Tenir molt clar que no volia deixar de treballar i que no volia renunciar a tenir les meves filles, de manera que havia de compaginar totes dues coses. Vaig organitzar-me per poder donar sortida a les meves inquietuds professionals però també a la meva faceta com a mare. Així doncs, els primers anys a TMB, coincidint amb l’edat més primerenca de les nenes, vaig tenir una jornada de 8 a 14h, i això em va permetre passar la tarda amb les meves filles. A poc a poc, la jornada es va anar allargant, tot i que vaig poder-ho compatibilitzar molt bé.

─Vostè sempre ha treballat amb homes, i només en aquesta darrera etapa ha tingut una dona com a cap. Quins elements diferencials ha trobat en la generització de la gestió?
─He treballat amb homes i la veritat és que mai he tingut cap problema. El que sí que és cert és que dependre d’una dona m’ha permès tenir-hi més complicitat, que amb un home no la tens. I això de vegades en moments de molta pressió és molt important. 

─Com valora els passos que TMB ha fet en matèria d’igualtat d’oportunitats entre homes i dones?
─Doncs ho trobo molt positiu, perquè realment no m’he sentit mai discriminada pel fet de ser dona dintre del món laboral. El que compta és tenir una bona formació. Recordo fa uns deu anys que vam fer una jornada de les dones directives de TMB, que llavors érem molt poquetes, i recordo una d’elles, l’Asun Santolaria, que avui és la directora de l’àrea d’administració i finances i recursos humans, amb qui he treballat molt a gust. Si tens una bona formació, jo crec que no hi ha cap problema en ser home o dona.    

“Recordo fa uns deu anys que vam fer una jornada de les dones directives de TMB, que llavors érem molt poquetes”

─Durant la seva trajectòria professional a TMB ha viscut moments molt importants: l’absorció del Funicular, la unificació de Metro i TB, la crisi de mitjans dels noranta, i és clar, l’actual. Quin ha estat per a vostè el moment més dur?
─La crisi dels noranta la vam patir bastant. El finançament de les dues empreses era molt diferent. Així com a metro els pressupostos generals de l’Estat preveien unes partides pressupostàries, a TB no, i això va fer que TMB arribés a un endeutament molt gran. Els mesos que les subvencions es retardaven teníem problemes de liquiditat, però el més important és que mai es van deixar de pagar les nòmines. 
  
─També va participar en l’elaboració de l’esborrany del primer contracte programa i del primer pla d’empresa. Què va suposar per a TMB poder disposar d’un marc financer estable? 
─Va suposar poder-nos posar al dia de tot l’endeutament que teníem, i fer un marc financer que a més de garantir-nos el finançament ordinari de les dues empreses, ens permetés eixugar tot l’endeutament que teníem, en un període de 15 anys.   

─Un dels darrers encàrrecs que ha tingut ha estat la posada en marxa, financerament parlant, d’una entitat sense ànim de lucre, la Fundació TMB, que vetllarà pel patrimoni cultural i artístic de la companyia. Un projecte molt engrescador!
─Doncs sí, la veritat és que m’ha agradat molt perquè era una cosa completament nova per a mi. Sempre havia estat amb les empreses: Metro, TB i Projectes i Serveis per a la Mobilitat, però un tema d’una fundació no l’havia viscut mai.

─Inicia ara una nova etapa vital, amb una energia i unes ganes de viure envejables. Quins plans té?
─Tinc tres néts i un altre que està de camí, i a més tinc la sort que el meu marit també s’ha jubilat. Tots dos hem estat molts anys treballant i ara tenim molts projectes en comú per fer. Ens agrada viatjar, passejar, llegir... i ja ho anirem veient.

“Tota la gent de TMB la portaré sempre amb mi, és un record que tindré sempre“

─Després de més de 40 anys a la companyia, se sent orgullosa de TMB?  
─Sí! Estic molt contenta. En aquests 40 anys he passat moltes coses, he viscut moltes etapes i direccions, però sempre m’ho he passat molt bé. Amb tota la gent que he treballat he tingut molta sort, tant amb els meus caps com amb les persones que han col•laborat amb mi, sempre he tingut la sort que m’han ajudat molt i m’he sentit sempre molt recolzada. Tota la gent de TMB la portaré sempre amb mi, és un record que tindré sempre.   

─Parlant de la gent de TMB, ens han explicat una història d’un llenguado en un restaurant...
─Ah sí!! Estava dinant en un restaurant i mentre treia l’espina del llenguado, no sé què em va passar que em va sortir disparat del plat i va anar a parar al cap d’una persona que treballa amb nosaltres. Vaig haver de treure-li les espines del cap; vermella i de tots colors, em vaig posar!