GenTMB

TMB i la conselleria de Cultura han signat un conveni de col•laboració per establir accions que ajudin a difondre l’obra, el llegat i la figura de Salvador Espriu, amb motiu de la commemoració del centenari del seu naixement. Totes les activitats que es desenvolupen s’emmarquen dins del programa de l’Any Espriu 2013, del qual és responsable l’escriptor Xavier Bru de Sala (Barcelona, 1952).

—Quin és l’objectiu de l’Any Espriu?
—El principal propòsit és fer arribar Espriu als que no solen llegir, als que no són lectors habituals. Hem de ser fidels al seu esperit; ell volia mantenir un diàleg i una relació amb tots els seus conciutadans, no només amb els cercles culturals i literaris. Per això, busquem la frase del dia que, entre altres, TMB ens ajuda a difondre, i també vull destacar esforços com  que els grups musicals actuals tornin a musicar Espriu. Ho estan fent, i molt bé, aviat ho veurem.

"Amb l’Any Espriu voldríem fer arribar l’autor als que no són lectors habituals"

—Fa 30 anys Espriu era més popular que no pas ara?
—Espriu va ocupar molt d’espai en el seu temps, però com passa sovint amb els grans autors després de morts, hi ha un moment en què aquests desapareixen per tornar més tard a ressorgir i quedar-se. Ara, en l’actual situació de crisi moral i econòmica, d’insatisfacció, amb la problemàtica de la relació de Catalunya amb Espanya, els missatges d’Espriu tornen a estar d’actualitat i a adquirir importància per als catalans.

—Espriu té fama de pessimista. Com creu que veuria la situació actual si visqués?
—Espriu venia a dir que el pessimisme era benvingut perquè, si més no, sempre suscitava una sèrie de reaccions contràries immediates. Jo crec que ell era molt propositiu, i així va escriure "La pell de brau" i reprendre l’iberisme de Maragall i Unamuno, la idea d’una península, Portugal inclosa, organitzada de forma que tothom pugui sentir-se a gust a casa seva i a la dels altres, no unitarista ni assimilacionista, i molt respectuosa amb cada una de les seves cultures. Espriu reprèn aquest vell somni. Fins i tot el lema que hem triat, "Ens mantindrem fidels", està tret dels seus versos i no és gens pessimista, és de confiança dels catalans en nosaltres mateixos.

—I quin és el balanç d’aquests primers mesos?
—De moment, crec que està sortint tot molt bé. Però el mèrit és d’Espriu, i amb un personatge com ell, tothom s’hi apunta. Espriu era una persona que es feia estimar i en la seva obra, tot i que no és fàcil, et parla de tu a tu. Espriu és el poeta de la veritat i és important que algú, s’equivoqui o no, et digui sempre la veritat.

—Com definiria Espriu?
—Era una gran defensor de la veritat. Espriu pensava que tothom té la seva veritat i que cadascuna d’aquestes veritats reflecteix una mica de llum de la gran veritat que ara no existeix. Però també té una altra concepció de la veritat en majúscules, que consisteix a no enganyar, no mentir, no posar només una part de la veritat, sinó posar-la tota encara que costi i sigui dur. Això és insòlit i d’una grandesa extraordinària, i no conec cap altre escriptor que ho faci. Espriu és el poeta de la veritat, és un compromís seu.

—I què destacaria de la seva obra?
—Amb tots els meus respectes per tots els autors, que n’hi ha de molt bons i genials, els dos grans pilars de la literatura catalana del segle XX són Pla i Espriu. Tots dos molt diferents, completament oposats. Els catalans sempre oscil•lem entre dos pols, entre el cinisme de Pla i aquesta moral estricta d’Espriu, i potser creiem que ara toca una mica més d’aquest últim. No podem dir de cap altre escriptor que proposi amb la seva obra una manera de ser catalans, com ho fan Espriu i Pla, amb una influència enorme, i que tot i que es respectaven molt van acabar picant-se la cresta. Els grans escriptors transcendeixen la seva literatura i la seva influència va més enllà i arriba als que no són lectors i els determina.

—Com està resultant per a vostè aquesta experiència de comissari de l’Any Espriu?
—Apassionant. Quan m’ho van proposar ho hauria deixat tot per Espriu. Ell em va dedicar moltes hores quan jo era molt jove, com també a altres joves poetes, i haver tingut aquest privilegi i haver-lo estimat i comprès tant no em permetia dir que no. És una manera de retornar una mica de tot el que ell em va donar.

"Espriu aprofitava els trajectes en metro per perfeccionar els seus poemes"

—Diuen d’Espriu que es desplaçava sovint en metro per la ciutat i que aprofitava els seus trajectes per fer poemes...
—Sí, els feia de memòria. Espriu tenia una cultura i una memòria increïbles. A la mort del seu pare, després de la guerra, i amb una situació econòmica difícil, es va veure obligat a treballar en una notaria del principi del passeig de Gràcia. Ell vivia a dalt del mateix passeig i sempre es desplaçava des de casa seva a la feina en el metro. Segons m’explicava el mateix Espriu, durant les dues parades que hi havia entre casa i la feina s’abstreia i treia del calaix de la seva memòria els poemes que tenia, per repassar-los i ajustar-los. És un dels avantatges de la poesia, i ell sempre que tenia un moment ho aprofitava per perfeccionar els poemes. Era molt perfeccionista i exigent.

—El transport públic és un àmbit cultural i de lectura molt important?
—Molt. Sense cap mena de dubte. La gent quan viatja ho aprofita per fer coses, i jo quan vaig en metro o en bus sempre em fixo en quanta gent llegeix. Per cert, moltes més dones que homes. També és veritat, i aquí vull fer un reconeixement a les autoritats de TMB, que hi ha una política deliberada de l’empresa per afavorir els transports com a espai cultural. S’ha d’agrair, perquè això no passa a tot arreu, i que passi a Barcelona és un mèrit dels seus gestors.

—És usuari d’algun transport públic? Quin prefereix?
—Depèn del trajecte. Jo sóc de bus i de metro, els trio indistintament segons el que em porti més ràpid, i també la bicicleta si no són trajectes llargs.