GenTMB

L'Àfrica va entrar a TMB d'agent d'atenció al client, AAC, l'estiu del 2008 i actualment és AAC de la L5.

L'any 2000, l'Àfrica va publicar la seva primera novel·la, "Els fantasmes de Vilafoscant", i des d'aleshores la seva creativitat i productivitat ha anat creixent amb novel·les, relats, una obra de teatre i articles per a diferents revistes.

─Abans de conèixer-nos en persona, per correu electrònic et vaig demanar dues línies de presentació i em vas escriure: "Vaig néixer al Poblenou i allà continuo perquè no puc viure lluny del mar ni del barri. Sóc filòloga catalana i màster en creació literària. Des que era petita m'agrada imaginar altres vides, per això necessito escriure. La meva primera novel·la la vaig escriure amb 19 anys. He guanyat algun premi literari com el Ciutat de València per l'obra de teatre 'Àtic', el Manel Cerqueda i Escalder de narrativa per la novel·la 'Els fantasmes de Vilafoscant', el Paraules a Icària per la novel·la juvenil 'Thesaurus. Ombres a Barcelona', etc. El 2008 vaig publicar 'La moneda del malfat', en la qual un dels seus protagonistes treballava com a AAC a l'estació de Poblenou de la L4. Aleshores, jo encara no sabia que acabaria sent AAC com ell. Tinc cinc fills que em donen l'energia suficient per continuar estudiant, col·laborant en diferents revistes, donant classes de creació literària, fent correccions i conduint trens a la L5".

─Impressionant, el teu currículum. Com va dir una companya del despatx, on és la trampa per fer tantes coses?
─No té cap mèrit especial, simplement el secret està a saber trobar temps per fer el que t'agrada i, quan una cosa t'agrada i la vols fer, sempre trobes el moment. No hi ha excuses, si les busques i les trobes, és perquè allò que vols fer no t'omple prou. El temps existeix, és qüestió de prioritzar.

"Al metro es viuen tantes històries novel·lesques i coneixes tanta gent especial que la meva jornada laboral acaba sent la meva font d'inspiració"

─Et resulta difícil escriure i al mateix temps dedicar-te a una altra activitat professional com ara treballar al metro?
─Al contrari, treballar al metro m'ajuda a tenir una obligació per tornar a la vida real i deixar de parlar amb els meus personatges. A més a més, al metro es viuen tantes històries novel·lesques i coneixes tanta gent especial que la meva jornada laboral acaba sent la meva font d'inspiració. Per altra banda, saber que la teva supervivència i la dels teus no depèn de la teva literatura et dóna la llibertat necessària per escriure el que vols i això no té preu.

─Quan vas començar a escriure, ho recordes?
─El meu avi, que era mariner, es passava gran part de l'any fora de casa, quan tornava m'explicava històries i aventures que a mi m'apassionaven. Dedueixo que l'home hi afegia molta inventiva i guarnia la dura realitat del mar, però a mi em van servir per animar-me a inventar les meves pròpies històries, i a vuit anys vaig començar a escriure relats curts, tots molt dramàtics, amb finals tràgics.

─Quin llibre et va marcar de petita o adolescent?
─De les lectures obligatòries de l'escola no en compto cap; que m'obliguessin a llegir un llibre o l'altre no m'agradava gens. El que sí que recordo és el primer llibre per a adults que em vaig comprar, va ser "Niétoschka Nezvanova" de Dostoievski. El vaig comprar en una llibreria de vell, jo devia tenir dotze anys i, si he de ser sincera, ho vaig fer perquè em van cridar l'atenció els daurats de la seva enquadernació. El que no sabia era que el que hi havia a l'interior encara m'agradaria més. Encara el conservo.

─Quins són els teus escriptors favorits?
─Triar-ne un és molt difícil, m'agrada llegir coses de tota mena, tot depèn del moment. Però els que mai m'han fallat han estat Mercè Rodoreda, Xavier Benguerel, Irène Némirovsky, Thomas Mann, Dostoievski, Dickens i Poe, el que més.

─Les lectures que fas, troben un lloc a les teves novel·les o relats?
─Sí, per descomptat. Per a mi és inevitable la influència de les meves lectures en la meva literatura. Quan llegeixo sóc com Jack l'Esbudellador; busco l'estructura, el temps, el ritme, la gramàtica, el missatge... Per escriure has de llegir molt, tot i així, mai acabes d'aprendre prou. Els llibres que he llegit estan plens de marques i anotacions al costat, no em deixeu mai cap llibre!

─La novel·la "La moneda del malfat" està ambientada al teu barri del Poblenou i narra el retrobament de quatre amics que reviuen el passat. Un dels personatges, el Sergi, treballa d'AAC a la L4, a l'estació de Poblenou. Com sorgeix la idea que un dels personatges sigui AAC?
─Quan vaig escriure "La moneda del malfat" jo només coneixia el metro com a passatgera i pel que m'explicava la meva cosina, que és AAC de la L4. Volia crear un personatge, el Sergi, un home amb una sensibilitat especial, tímid, aïllat, incapaç d'intervenir en el seu destí, d'aquells éssers que es deixen dur per la vida acceptant-la tal com ve, com quan puges en un tren i et deixes portar. El vaig ficar dins la cabina de l'estació de Poblenou i vaig fer que la vida li passés pel davant en forma de dona.

─A través del Sergi, el metro té un paper important a la novel·la. Les hores de solitud a la taquilla i les hores de foscor al túnel serveixen per pensar molt?
─Jo no m'atreveixo a pensar gaire quan sóc a la feina perquè podria perdre el món de vista i perdre algun tren. Bromes a banda, sí, la solitud i la foscor del túnel són provocadors de pensaments, però ho són molt més els moments de llum i de contacte amb les persones.

“Els meus companys són els que més detalls i paraules em regalen sense saber-ho”

─Els personatges que apareixen a les teves novel·les són ficticis o t'has inspirat en algú per construir-los?
─La seva història és fictícia, però ells no. Són una mena de petits Frankensteins, fets amb trossets de gent real. Per exemple, els personatges de la novel·la en la qual estic ficada ara tenen detalls d'algú; la manera que té un passatger de torçar el llavi quan la T-10 no li funciona, la mirada perduda del que espera el tren amb els peus tocant el final d'andana, el gest ràpid de la noia que es pinta els llavis en el mirall de capçalera d'andana, o els meus companys, ells són els que més detalls i paraules em regalen sense saber-ho.

─Ets una escriptora que sap on van els seus personatges o ho vas descobrint mentre els construeixes?
─Organitzo molt les meves novel·les abans de posar-me a escriure. Al principi, fa anys, no ho feia, potser és l'edat que em demana una mica d'estabilitat en el meu caos mental. Ara sé què ha de passar, com ha de passar, quan ha de passar i com ha d'acabar. Però els personatges, que són els primers que apareixen quan sorgeix una idea, viuen per si sols abans que jo els faci passar les mil i una i sempre acaben fent el que volen, són indomables.

─El 2008, a part de publicar la novel·la “La moneda del malfat” també et vas estrenar com a directora de teatre dirigint la teva obra teatral, "Àtic", guanyadora del premi Ciutat de València de teatre. Com va ser l'experiència de dirigir?
─Amb els actors em va passar el mateix que amb els meus personatges literaris, acabaven fent el que volien, sort que el grup era fantàstic i ens en vam sortir. El dia de l'estrena em van fer fora de les bambolines perquè estava molt nerviosa, em vaig haver de mirar l'obra des del galliner. Va ser una experiència molt enriquidora, però em vaig adonar que escriure textos dramàtics és una cosa i posar-los en marxa damunt d'un escenari una altra de molt diferent. La direcció teatral la deixo per als que en saben.

─Escrius novel·la, relats, teatre... Amb quin d'aquests gèneres et sents més còmoda?
─En tots m'hi sento bé, depèn del que vulguis dir i en quin moment ho vulguis dir. Però la novel·la és el gènere narratiu on se'm fa més fàcil mostrar al lector els pensaments i les debilitats dels personatges.

─Tens sis obres publicades, però quantes en tens d'escrites?
─Tinc dues obres de teatre més, una de les quals ja ha estat posada damunt de l'escenari però no s'ha publicat; publicar teatre és molt més difícil. I de novel·les en tinc tres d'acabades que són dins del calaix, en realitat dins del llapis de memòria, a l'espera de veure la llum al més aviat possible.

─Quin és per a tu el moment idoni per escriure?
─El meu moment idoni és a la nit, que és quan estic més activa. Però com que no depèn de mi, sinó de l'entorn i les circumstàncies, he d'aprofitar el matí de 9 a 13, quan ja no queda ningú a casa i hi ha silenci. El silenci i la tranquil·litat són indispensables per poder escriure. Tot i que tinc facilitat per abstreure'm de la realitat encara que estigui caient una bomba al meu costat.

“Si escric, és per ser llegida; aquest és l'objectiu”

─Què estàs escrivint ara?
─Estic acabant de polir una novel·la per a nens, la meva primera novel·la infantil. I també estic amb els darrers detalls d'una altra per a adults, que pren com a punt de partida un fet real, l'ajusticiament al garrot vil d'Isidre Montpart el 16 de gener de 1892. I en tinc moltes altres al cap, bullint, a més dels articles que escric per a les revistes on col·laboro.

─Perspectives professionals de futur en el món literari?
─Publicar més i més i seguir publicant. Si escric, és per ser llegida; aquest és l'objectiu. Intentar posar damunt del paper allò que m'agradaria llegir a mi.

─Per acabar, què estàs llegint?
─Ara, en aquest moment, estic llegint molta novel·la victoriana, i si són gòtiques, encara molt millor.

Obres publicades

• Els fantasmes de Vilafoscant (Egües Roges) (Solsona Comunicacions, 2000)
• Àtic (Solsona Comunicacions, 2000)
• Tarda de tapes (Solsona Comunicacions, 2001)
• Bon cop de falç (Solsona Comunicacions, 2002)
• La moneda del malfat. (Edicions Saragossa, 2008)
• Thesaurus. Ombres a Barcelona. (Edicions Saragossa, 2011)

Premis literaris

• Frederica Montseny de Manlleu, 1996: Escac al rei
• Premi Ciutat de València Teatre - Eduard Escalante de teatre, 1999: Àtic
• Nit Literària Andorrana - Manuel Cerqueda i Escalder de narrativa, 2000: Egües roges
• III Certamen Paraules a Icària, en la categoria Relats, 2011: Thesaurus. Ombres a Barcelona
• Premi Punt de Llibre, 2011