GenTMB

L'equip de TMB que treballa per fer que el transport públic de la ciutat de Barcelona sigui un transport públic accessible per a totes les persones usuàries, ha aconseguit una modificació del Reglament 107 UNECE de la fabricació de nous bussos. El Raul Casas, l'Ana Vieitez, la Mireia Garrido, el Rafa Reyes, el Xavier Peradalta i la Júlia Remesal ens han explicat com ha sigut el procés i què ha significat per l'equip aconseguir una fita com aquesta. Però la feina no acaba aquí, ja han començat a treballar en el següent projecte d'accessibilitat.

Què ha suposat per l'equip assolir un repte com aquest?

Ana V.: Per mi ha sigut un treball conjunt, des que vam començar amb un petit esbós fins a la part de buscar una auditoria que ens va enganxar en plena pandèmia. I a poc a poc, hem anat aportant el nostre gra de sorra, cadascú dins dels seus coneixements que teníem. Estic superfeliç. 

Raul C.: Té tanta rellevància aquest acte, perquè té molt de pes. Però diguem que aquest ha estat el tarannà d'aquest equip de treball durant els últims 10 anys que més o menys hem estat junts configurant aquesta situació. El que passa és que això té una rellevància internacional, hem modificat una norma de Nacions Unides, però des del detall més petit al detall més de vista llarga, ha actuat tot aquest equip. És mèrit de tot l'equip que hem confiat cadascú en la seva especialitat i cadascú posant el seu gra de sorra i col·laboració. A més, cadascú de nosaltres hem buscat aliats externs que han ajudat que això estigui millor. Aquesta aliança, d'altres grups que s'han sumat a aquest projecte ha estat l'èxit total. Aquesta és la forma de funcionar d'aquest equip des que va començar a l'inici, fa 10 anys.

Com ha estat aquest procés durant aquests 3 o 4 anys? Amb quines aliances, amb quines sinergies, amb quines entitats heu col·laborat per poder arribar a aquest punt?

Ana V.: La primera connexió va ser amb Cocemfe España, que és una confederació que representa en l'àmbit estatal a les persones de mobilitat reduïda i ens va fer l'enllaç amb CERMI (Comitè Espanyol de Representants de Persones amb Discapacitat) que, a més, aglutina a molts representants de diferents tipus de discapacitat. Amb la qual cosa, en el món associatiu, estàvem en contacte a través d'aquest enllaç que ens feia Cocemfe. I també havíem d'estar en contacte amb el sector del transport. D'una banda, operadors de transport a través de la ATUC, i d'altra banda, associacions de fabricants, que anàvem tenint contacte directament amb tots ells. Això en l'àmbit estatal. Vam fer el salt internacionalment a través de la UITP (Unió Internacional de Transports Públics), que ens va obrir les portes a altres operadors d'altres ciutats en l'àmbit europeu per poder portar formalment la sol·licitud a Ginebra, a les Nacions Unides. 

Raul C.: Ampliant la informació, Cocemfe s'ha dedicat al sector social, tant local de Catalunya com en l'àmbit estatal. I TMB s'ha dedicat a la part institucional, a les diferents entitats UITP, ATUC, Asociación de Carroceros, Asociación de Fabricantes, etc. I la part d'operadors i entitats del nostre sector. 

Ana V.: I després la part d'administració pública, a través de la presidenta de TMB, Laia Bonet, que va fer el contacte directament amb el Ministeri d'Indústria, que era com el pas final, ja que el Ministeri d'Indústria és qui representa Espanya en les Nacions Unides en aquest grup de treball específic per a les regulacions. El Ministeri va ser la institució vehicular que ens va permetre arribar aquí amb veu i vot i amb tots els alineaments d'entitats i associacions que hem explicat. Al final és un projecte que comprèn moltes entitats. 

Amb quins reptes us heu trobat al llarg d'aquests anys? Quines barreres heu hagut de superar institucionalment, pel que fa a l'equip, o quin entrebanc us heu trobat i heu superat?

Raul C.: A casa nostra, tan operadors, institucions, entitats, associacions del sector de la mobilitat, tothom es va alinear. Fins i tot els altres operadors, quan va arribar la proposta de modificacions de TMB, ens van dir "ja era hora, perquè nosaltres tenim el mateix problema". I vam aglutinar una veu silenciosa que tothom tenia, però va ser TMB qui va aixecar la mà. És quan vam començar a negociar on van arribar els problemes.

Ana V.: Ens vam trobar en llargs debats en el moment en què es va crear un grup de treball específic dins del gran grup de Ginebra. Aquest grup estava format per governs de diferents països, la representació dels operadors que veníem per part de la UITP i els fabricants. Havíem de discutir punt per punt totes les modificacions que portàvem i hi havia certa resistència per part dels fabricants a acceptar les nostres modificacions.  
Eren discussions molt llargues. Van ser sis sessions de treball amb dues jornades per cada sessió de treball en què podíem dedicar quatre hores a discutir un sol punt de modificació. De 52 punts que portàvem originalment vam aconseguir acordar-ne 32. Era dur. La discussió era molt complicada.

Quins objectius d'accessibilitat teniu ara a futur?

Raul C.: Ja tenim un punt de partida, amb aquesta modificació aconseguida, que a partir d'ara tots els fabricants mundials, per encàrrecs de qualsevol operador a nivell de qualsevol país del món, ja tindran uns estàndards d'accessibilitat mínims que són els que s'acaben de negociar, però encara queden moltes coses... Les parades de bus solen ser un mobiliari municipal que és propietat dels ajuntaments respectius de cada municipi i els operadors tenim el repte de fer les parades més accessibles. Igual que un operador quan fa una estació de tramvia, està molt ben definida, té l'espai reservat, el tramvia no té cap obstacle... volem que els autobusos en la seva circulació per les ciutats tinguin un espai molt diàfan, molt accessible. Fora contenidors, fora mobiliari urbà, fora terrasses urbanes, fora arbres, fora qualsevol element que impedeix l'accessibilitat plena a una parada. Això és un projecte que afecta cada municipi. Per això també hem pres una altra iniciativa per iniciar un grup de treball per homologar un tipus de parada d'autobús ideal perquè cada municipi de tot l'Estat tingui aquesta referència de la parada ideal.

Rafa R.: Un altre projecte és la capa d'accessibilitat cognitiva. Que és tota la informació, la senyalització, tot el que es mostra de cara al passatge, que sigui efectiva aquesta comunicació i que les persones puguin comprendre els mapes per poder moure's dins de la ciutat, els diagrames de línia, etc.

Què creieu que ha suposat aquest assoliment internament per a TMB?

Raul C.: Confirmar, una vegada més, que alineant els interessos de la ciutadania amb una proposta tècnica potent, una negociació amb les parts implicades i un empoderament del col·lectiu i els tècnics, som capaços de donar solucions a totes les barreres que tenim a la societat. S'acaba de demostrar ara que som una eina de transformació amb el vistiplau de les autoritats, de la part política i de la part institucional.

Xavier P.: Hem après a buscar sinergies dintre i fora d'empresa. Per altres reptes futurs, com això de la parada de bus ideal, no depèn només de TMB, la solució està a buscar sinergies entre l'Ajuntament, els diferents operadors, els diferents agents públics...

Mireia G.: Jo vull aprofitar per dir que aquí a Barcelona tenim la sort que treballem molt l'accessibilitat i l'accessibilitat en el transport públic. Aquesta modificació (del Reglament 107 UNECE) no només és per busos de ciutats i de grans ciutats, sinó que és per la fabricació de tots els vehicles. I això significa, que al món rural també hi entra. I és una afectació molt important perquè a vegades no som conscients del transport accessible en una gran ciutat com és Barcelona i d'altres que hi ha a la resta d'Europa. Però hi ha un món rural molt gran on viuen persones amb discapacitat i que no tenen ni reconegut el dret a una mobilitat accessible. O sigui, no tenen ni un autobús accessible. I han de ser les entitats les que posin uns vehicles perquè es puguin traslladar. Amb aquesta modificació de la norma, significa que el món rural també es veu beneficiat.