GenTMB

Cada mes d'octubre, des de fa cinc anys, TMB posa en marxa les accions de la causa solidària escollida pels treballadors el primer trimestre de l'any. Un any més, un grup de voluntaris de diferents departaments de l'empresa col·laboren donant suport i visibilitat a la causa.

Aquest any els voluntaris són Ana Maria Ortega Barrio, AMO; Carina Rodriguez Sorribes, CR; Juan Carlos Pérez Beltri, JCP; Juan Antonio Ruiz Navarro, JAR; Maira Cheto Romero, MCH; Olga-Rosario Garcia Jiménez, OG, i Sergi Goimbault Camillo, SG. 

Us presentem els set voluntaris del “Mou-te per les persones amb discapacitat”.

Quin any vas entrar a formar part de la plantilla de TMB?

AMO: L'any 2003.

CR: L'any 1999.

JCP: L'any 2000.

JAR: Vaig entrar a TMB l'any 2003.

MCH: L'any 1999, donant suport a la gestió del departament de vestuari de Metro on desenvolupava la previsió del vestuari de tot el personal d'Operacions, Material Mòbil i Infraestructures, atenció a l'empleat i seguiment del pressupost anual.

OG: El 18 de juny del 2003, a l'empresa Transports de Barcelona, SA.

SG: Vaig entrar a TMB l'any 2001.

Quina feina estàs desenvolupant?

AMO: Sóc tècnica de construcció en manteniment d'estacions.

CR: Estic a la centraleta, telefonista.

JCP: Sóc conductor de línia.

JAR: Auxiliar administratiu al departament de carteria.

MCH: Actualment estic a la unitat de Formació de TMB, col·laborant amb els responsables de TB i Metro en l'acolliment temporal (conveni) d'estudiants en pràctiques que cursen cicles formatius mitjans - superiors i també universitaris. El fet d'estar dins de l'empresa aporta als estudiants un aprenentatge constant i un acostament al món laboral.

OG: Vaig entrar a treballar com a telefonista-recepcionista, després em vaig presentar a una convocatòria interna i vaig ser secretària de direcció de serveis financers, i actualment estic al departament de comptabilitat-deutors.

SG: Serveis Centrals de Bus.

Quina és la teva discapacitat?

AMO: Jo no tinc cap discapacitat, però el meu fill de 5 anys sí. Té un trastorn de l'espectre de l'autisme.

CR: Tinc atròfia muscular.

JCP: El meu fill té síndrome de Down

JAR: Tinc hipoacúsia bilateral, és a dir, sordesa a ambdues orelles.

MCH: Tinc una discapacitat auditiva hereditària.

OG: Tinc una discapacitat o minusvalidesa del 52%, a causa d'un acccident de trànsit que vaig patir el 2-10-1997. Vaig topar amb un kamikaze al meu carril que em va canviar la vida amb 28 anys. Vaig tenir traumatismes molt greus, tota la part esquerra del meu cos va quedar aixafada, perquè quan vaig intentar esquivar el cotxe, el cop no va ser frontal sinó lateral. L'altre conductor va morir a l'acte i a mi em va trencar tota. Vaig tenir una aturada cardíaca de camí a l'hospital, vaig estar 15 dies en coma, tenia traumatisme cranioencefàlic, traumatisme toràcic (6 costelles trencades i perforació de pulmó), traumatisme abdominal (em van haver d'extreure la melsa i cosir el fetge, ja que em va quedar partit pel cop, a més de produir una hemorràgia molt gran), se'm va clavar la porta del cotxe a la cama esquerra, i tot i que no em va arribar a trencar l'os, sí que m'ha afectat la musculatura. La pelvis i el braç esquerre em van quedar destrossats, de fet el braç esquerre el conservo de miracle, ja que es van plantejar amputar-me'l sencer en dues ocasions. La fractura de la pelvis es va soldar sola i no me la van poder tocar, de manera que tinc una descompensació que m'obliga a dur plantilles i una alça de 13 mm al peu esquerre. També, i encara que a molta gent li pot semblar una tonteria, cicatrius antiestètiques per tot el cos, fet que a una noia de 28 anys l'afecta psicològicament, sobretot al començament, sempre em tapava amb roba llarga i jaquetes, encara que fos a ple estiu i fes moltíssima calor, també vaig tenir una depressió postraumàtica molt forta i atacs d'ansietat. Després ho vaig superar, igual que vaig superar la meva por a tornar a conduir.

S.G: Tinc una discapacitat física del 36%.

Quines limitacions tens i com les superes en la teva vida laboral, social i familiar?

AMO: Juntament amb la rigidesa de pensament i la dificultat en la comunicació, la socialització és una de les àrees que es veuen afectades per aquesta condició,. Això l'afecta no solament a ell, sinó a tota la família. És un procés lent i progressiu en el qual tots hem de posar-hi de la nostra part. Ell, esforçant-se dia a dia, i nosaltres respectant les seves dificultats, No exposant-lo en excés a situacions socials molt exigents, anticipant-li (en la mesura del possible) tot allò que passarà, donant-li temps per assimilar canvis i atenent tota comunicació per la seva banda.

CR: Vaig en cadira de rodes. Tinc una treballadora contractada que m'ajuda a casa.

JCP: És una mica complicat, ja que són molt dependents dels seus familiars, jo vaig demanar la reducció de jornada.

JAR: No poder despertar-me amb despertadors acústics. Per resoldre-ho, haig de fer servir un programador de llums perquè se m'encenguin i apaguin diverses vegades. 

No poder veure pel·lícules als cinemes només doblades, llavors haig d'anar als cinemes que fan pel·lícules en versió original subtitulada.

No poder veure pel·lícules espanyoles als cinemes, llavors haig d'esperar que surtin en Blu-Ray (o DVD, però prefereixo l'altre sistema), i amb una mica de sort, incorporen subtítols. I si no, esperar que les facin a la TV, que sí que solen venir amb subtítols, tot i que moltes vegades no estan sincronitzats força segons o directament desapareixen algunes frases.

Per cert, en suport audiovisual haig de veure més pel·lícules estrangeres que espanyoles, perquè les estrangeres sí que solen posar subtítols en els nostres idiomes (català o castellà) en totes les pel·lícules, mentre que les espanyoles molt poques vegades els incorporen i quan ho fan, és quasi sempre en anglès i potser altres idiomes estrangers.

MCH: La limitació és auditiva, però, portant audiòfons hi sento al 100% com una persona que no té discapacitat.

OG: El que m'ha quedat més limitat és el braç esquerre, ja que tinc un escurçament de 4 cm de l'húmer, no tinc colze i no el puc estirar perquè tinc els ossos tan destrossats que quasi no tinc mobilitat, un 20%, i no tinc força en aquest braç, de manera que forço el dret, fet que em provoca moltes tendinitis i dolors en el braç "bo". La fractura de la pelvis m'afecta perquè tinc dolors crònics, ja que la pelvis subjecta la columna vertebral i les cames. Com que la tinc tan malament, això em produeix dolors a tota l'esquena i a les cames, a causa de les fractures els ossos tenen un desgast que no és el normal. No dormo bé, perquè el dolor em desperta i no trobo la postura, així que em llevo cansada i tinc dolor d'ossos i musculatura (tinc moltes contractures) els 365 dies de l'any, un dolor que va augmentant conforme va passant el dia. La meva feina és d'estar assegurada davant l'ordiador, així que acabo amb molt mal d'esquena, i la cosa més tonta, com per exemple rentar els plats, a mi em costa, perquè he de fer postures rares i estar torta mentre ho faig perquè tinc el braç plegat. Com això... qualsevol altra cosa del dia a dia que us pugueu imaginar (fer els llits, fregar, planxar...). Tinc una nena que acaba de fer els 5 anys, i excepte quan era un nadó i perquè no hi havia més remei, no puc agafar-la en braços, perquè no puc agafar pes. Ella ja ho sap i ho entén, tot i que moltes vegades no m'hi he pogut resistir i l'he agafat, sabent que després em trobaria pitjor, però és la meva filla. 

SG: Em costa caminar bastanta estona, pel fregament de la pròtesi amb la pell , però es qüestió de seguir.

Què n’opines que TMB s'impliqui en temes socials com aquesta campanya?

AMO: Implicar-se en temes socials sempre és positiu i poques vegades es fa prou. És fàcil caure només en un bany de publicitat.

CR: Em sembla perfecte.

JCP: Em sembla molt bé.

JAR: Que està molt bé.

MCH: Està bé, encara que s'hauria d'implicar més i tenir més sensibilitat a nivell general, començant per la direcció, serveis, etc. Com a treballadora penso que seria important equilibrar les oportunitats de promocions per poder arribar, sempre que es compleixin els requisits professionals, a tenir un càrrec amb responsabilitat a l'empresa.

OG: Em sembla molt bé qualsevol tema social en què s'impliqui l'empresa, ja que moltes vegades no som conscients de la sort que tenim fins que ens passa alguna cosa. A mi en particular m'afecta aquest tema, però em sensibilitza qualsevol altre tema social, i sempre que em demanen ajuda, si és al meu abast i puc, ho faig.

S.G: Em sembla perfecte. Sort que hi ha algú que se'n preocupa.

Què t’ha portat a participar en aquest projecte?

AMO: La necessitat de donar a conèixer a la societat els trastorns de l'espectre de l'autisme, dels quals normalment es té una visió molt errònia i estigmatitzada.

CR: M'ho van proposar i vaig acceptar. No em costa gens i crec que és important que la gent conegui altres maneres de viure.

JCP: Va ser parlant amb la Raquel.

JAR: M’ho van proposar i ho vaig acceptar, ja que sento la necessitat de donar visibilitat a la gent amb disminució. 

MCH: Demostrar que tot i tenint la discapacitat, he avançat progressivament en la meva trajectòria professional dins de l'empresa. Les limitacions que es puguin tenir no impedeixen desenvolupar correctament la feina sempre que es disposi de voluntat per aprendre i treballar molt, molt....

OG: Posar cara i veu a aquestes persones que, com jo, pateixen cada dia, encara que no tinguin una discapacitat visible (com pot ser una ceguesa o anar en cadira de rodes, per exemple). Ningú es posa al teu lloc,  no hi ha empatia. En el meu cas, només veuen l'exterior, i com que sóc una persona molt presumida i m'agrada arreglar-me, tothom em diu que "estic molt bé", i jo ho agraeixo, perquè no és la meva intenció que tinguin llàstima de mi, de cap manera, però quan et diuen: "no et queixis, que tu estàs molt bé" i a tu et fa mal tot i penses totes les coses que encara has de fer durant el dia i com et resultarà de dur, la veritat és que sents incomprensió i impotència.

S.G: Fer que la gent s'adoni de les dificultats arquitectòniques que té una ciutat. Ningú tria tenir una discapacitat, però la gent només veu que podem aparcar on volem i que podem seure al bus.

Com creus que els companys es poden implicar amb la causa?

AMO: Interessar-s'hi ja és una manera d'ajudar. El coneixement afavoreix la convivència, tant en aquest cas com en altres discapacitades o situacions. Quan coneixes les situacions t'adones que sí que hi ha unes dificultats, però també uneixes capacitats.

CR: Crec que per implicar-t'hi has de conèixer i tenir curiositat i ganes d'obrir la teva ment a altres maneres de viure. L'única manera de saber és participant i apropant-te a persones amb alguna discapacitat.

JCP: Estaria bé compartir experiències entre tots els companys de TMB que tenen algun familiar afectat.

JAR: Ni idea, no tinc experiència en aquestes coses, així que no ho sé.

MCH: Que s'impliquin els responsables i companys del treball, afavorint l'acceptació de la diversitat, fent veure la importància del seu paper respecte a prestar al company l'ajuda necessària perquè sigui capaç d'executar les seves tasques amb el major grau d'autonomia possible, convidant-los a implicar el company en activitats socials dins i fora del lloc de treball, fent-los veure que no deixa de ser un company més, amb les mateixes aspiracions, interessos, objectius, necessitats i problemes, i afavorir la figura d'un professional més en l'empresa.

OG: Intentant posar-se en el lloc de l'altre, donar gràcies per la sort d'estar bé i conèixer gent que tingui alguna minusvalidesa, parlar amb ells ajuda molt a entendre'ls, pensar que li pot tocar a qualsevol, que hi ha persones que no ho tenen tan fàcil per passar el dia a dia perquè necessiten ajuda, i cadascú implicar-s'hi tant com pugui o vulgui.

SG: Normalment la gent només s'implica quan té un motiu personal.