GenTMB

Tant la María José Huerta com el Laureano Quer són personal de conducció de bus. Però fa temps que no realitzen només el seu recorregut habitual: hi sumen els trasllats de persones amb mobilitat reduïda de l’Institut Guttmann. Ara que es compleixen 25 anys de l’acord de col·laboració entre TMB i l’Institut Guttman, ens expliquen com han viscut aquesta experiència que dura ja un quart de segle.

L’acord amb l’Institut Guttmann busca ajudar les persones amb una discapacitat neurològica i amb problemes de mobilitat a fer servir el transport públic de forma autònoma. Hi esteu des del principi, o gairebé. Com vau decidir implicar-vos en aquest servei solidari?

Laureano Quer. Quan TMB va formalitzar l’acord de col·laboració van demanar voluntaris per fer aquests serveis i jo, motivat, em vaig oferir. Sempre m'ha agradat ajudar i col·laborar, i vaig veure que aquest servei era necessari.

María José Huerta. Me’n va parlar un company que ja els realitzava i em va semblar molt motivador poder fer aquest servei per als altres.  

I com ha estat la vostra tasca voluntària aquests anys?

LQ. La meva tasca principal era agafar un bus de la cotxera i anar a la Guttmann a recollir un grup de gent amb mobilitat reduïda i portar-los a un lloc determinat. Molts havien patit accidents de trànsit, d’altres patien alguna malaltia... Anaven amb cadira de rodes, crosses. 

Un cop allà, els monitors i les monitores els ensenyaven i practicaven la mobilitat, cadascú amb les seves limitacions, per ajudar-los a ser el més independents possible.

Els hi deixava, per exemple, en un punt de la ciutat i els agafava, a l'estona, en un altre. Així practicaven com moure's i adaptar-se a les barreres arquitectòniques. És a dir, feien rehabilitació funcional. Quan plovia, els portava a un centre comercial per practicar el mateix.

Sempre que podia, aparcava el bus i els acompanyava per ajudar-los també. T'explicaven la seva història i jo escoltava atent, els intentava animar, els feia riure i es creava un bon ambient.

- MJH. Porto 27 anys treballant a TMB i vaig començar a realitzar serveis solidaris per a l’Institut Guttmann fa uns 20. En aquest temps, he portat grups de persones que, després d’haver patit alguna lesió medul·lar, s’estaven preparant per a viure de manera autònoma en la seva nova situació. Són persones amb mobilitat reduïda que estan finalitzant el seu període de rehabilitació i els portem en autobús a diferents llocs per a què experimentin i adquireixin autonomia.

Moments que marquen

Amb quina freqüència realitzeu els trajectes?

LQ. El més habitual és anar dos dijous al mes a la Guttmann. Vaig començar anant molt sovint perquè jo treballava de tarda i aquest servei era de matí, així no calia demanar festa. Ara, com treballo de matí i tinc família, m’és més complicat i vaig menys del que m'agradaria. Recordo la primera vegada que vaig anar, em van regalar una dessuadora gris amb les lletres Guttmann i l'emblema d'una cadira de rodes, que encara conservo.

MJ. Els serveis es realitzen un cop al mes, el col·lectiu de personal de conducció que ens hem ofert per a realitzar els serveis voluntaris rebem un correu amb els serveis disponibles i acceptem aquells que podem fer. Jo en faig dos o tres l’any, aproximadament.

Segur que heu viscut moltes experiències en aquests 25 anys, però hi ha alguna anècdota en concret que us hagi quedat gravada?

LQ. Recordo com l'anècdota més impactant per a mi el cas d'una noia que havia estat mare feia poc i anava amb cadira de rodes. No sé si va ser una complicació al part o una altra cosa, però explicava que el seu desig més important era poder agafar i abraçar el seu nadó en braços... i no tenia força a les mans per fer-ho. Vaig pensar... "què dura pot ser la vida".

MJH. Un moment que m’ha quedat gravat és el dia que vaig portar un grup de persones a la platja, hi havia un noi a qui ja havia portat en bus el mes anterior i em va cridar l’atenció que estava molt més animat, i ell també em va reconèixer. Després de passar un parell d’hores a la platja, quan va pujar al bus em va dir que aquell havia sigut el dia més feliç en molts mesos, em va emocionar molt.

Què ha significat per vosaltres fer aquestes tasques?

LQ. En poques paraules, gratificació personal i agraïment. La gent és molt agraïda quan veu gestos desinteressats.

MJH. Poder dedicar el meu temps lliure a ajudar els altres m’ha fet sentir útil i, alhora, em fa gaudir de la meva feina. M’agrada conduir l'autobús i és molt gratificant fer-ho d’aquesta manera.

En serveis solidaris com aquests no s’espera un reconeixement però, si n’hi ha hagut algun, quin ha estat un reconeixement que t’ha marcat?

LQ. Un servei que vaig fer de recollir nois i noies d’Àfrica que venien a cantar en una Trobada de música gòspel. Els agafava de l'alberg i els portava al lloc on es faria la trobada. Em vaig desviar de la ruta per ensenyar-los la Sagrada Família que estava segur que els agradaria. Vaig aturar-me just al costat perquè poguessin baixar a contemplar-ho. Van quedar bocabadats... Tan contents estaven que es van posar tots al meu voltant i a cantar una cançó en el seu idioma. No entenia què dèiem, però el moment i el to va ser tan especial, que vaig començar a plorar emocionat.

MJH. El millor reconeixement és veure el somriure de la gent que porto quan puja i baixa de l’autobús i, especialment, com et donen les gràcies després de finalitzar el servei.

A part dels serveis solidaris amb Guttmann, en feu d’altres?

LQ. Sí, per exemple, traslladem gent d'escoles amb  discapacitat intel·lectual i/o lesions medul·lars, grups de la Fundació ONCE amb discapacitat visual, alguna excursió de persones grans... També portar les famílies d'acollida temporal per l'estiu a l'aeroport a recollir infants d'altres països en conflicte per gaudir d'un estiu diferent. També a l'Estació de Sants recollia els nens i mares de països en guerra.

A vegades, portàvem els autobusos donats per TMB a països com Cuba o Santo Domingo als ports de Barcelona o Tarragona per embarcar els vehicles cap allà. A més, soc un dels pioners de Conductors Solidaris de Catalunya.

MJH. Sí, també he portat persones d’altres associacions, centres d’educació especial i residències de gent gran.

Què diríeu als companys i companyes per encoratjar-los a formar part de l’equip de voluntariat?

LQ. Et sents tan bé ajudant els altres! I, sobretot, quan hi ha una necessitat real com són aquests serveis que realitza TMB solidari.

MJH. En aquests anys m’han preguntat més d’una vegada, i animo tothom a oferir-se a fer aquests serveis, perquè no implica haver-se de comprometre a realitzar-los tots i TMB s’adapta fàcilment a la disponibilitat de cadascú.

Per acabar, alguna música que us agradaria que us acompanyés quan circuleu amb el bus? 

LQ. La cançó de Simon and Garfunkel “Pont sobre aigües turbulentes”. Traduïda de l’anglès diu: "si la vida et tracta malament i perds força i moral, no t’acovardeixis, sempre tindràs una mà que donar. Si alguna llàgrima entristeix el teu somriure i els teus ulls...”.

MJH. Qualsevol de Queen, per exemple, “I want to break free”, que m’encanta!