GenTMB

Era un diumenge assolellat i a les voreres sacumulaven pollen i famílies. La Marta, corrent per lacera, intentava esquivar els obstacles mentre confirmava, mirant el mòbil, que estava arribant tard. Dreta, esquerra, accelera, aturat; un nen, una bici, un cadell esbojarrat: ja estava escalfant. Va entrar a lestació de Clot quan faltaven 27 minuts pel començament de la prova, validant la T-10 i suplicant rapidesa. Patinant túnel avall, els talons de les seves bambes repicaven amb lacer de les escales mecàniques, al ritme de les seves pulsacions. Un corrent daire va refredar el seu rostre, senyal de lentrada del metro a lestació. ¿Seria el que va a Hospital de Bellvitge? Va creuar els dits i va fer un últim esprint, empesa pel xiulet insistent de la sortida imminent. Dreta, esquerra, accelera. Arribaria a landana just per entrar a lúltim vagó quan les portes ja es tancaven. Per sort no hi ha transbordament fins a la pl. Espanya, va pensar, mentre buscava un espai on recolzar-se. Va mirar al voltant. No era la única a la qual havia sorprès aquell canvi dhora. Altres dos corredors senganxaven els dorsals lun a laltre i miraven el rellotge preocupats. Amb una barreta energètica a la mà comentaven el fatal desenllaç que havia tingut haver canviat lhora del mòbil manualment, mentre el propi mòbil lhagués canviat automàticament. La Marta els escoltava, dissimuladament, i somreia: a ella li havia passat el mateix. Els minuts corrien i va arribar al seu destí 7 minuts abans. ¡Pujaré per la part de Ferrocarrils, que hi ha escales mecàniques! Dreta, esquerra, accelera. A fora, a la plaça, milers de corredors sacumulaven a la sortida. Havia de moures ràpid. Dreta, esquerra, accelera, aturat; un nen, una bici, un corredor disfressat. Amb el temps just per agafar el xip i fer dos estiraments, el tret sec de la sortida la va sorprendre bevent lúltim glop daigua. La marató començava.

Oriol Munoz Padros
Responsable Estació i conducció telefèric