GenTMB

Luis Cayo Pérez Bueno (Calasparra, Múrcia; 1967) es president del Comitè Espanyol de Representants de Persones amb Discapacitat (CERMI) i vicepresident del Consell Nacional de la Discapacitat. Escriptor i traductor, en la seva obra destaquen els llibres sobre discapacitat i polítiques d'inclusió. El 2011 va rebre la Creu d'Or de l'Orde Civil de la Solidaritat Social.

"Les retallades estan desmantellant els dispositius i estructures d'assistència i benestar per a les persones amb discapacitat"

─Què és el CERMI i quines són les seves funcions i objectius?

─És una entitat relativament jove, precisament hem fet 15 anys aquest 2012. És l'agregació de tot el moviment associatiu de la discapacitat a escala estatal, on hi ha les grans associacions que han vertebrat aquest sector social en l'últim segle al nostre país. La funció del CERMI és articular, cohesionar, vertebrar les demandes col·lectives d'aquest 10% de la població. A Espanya hi ha 4 milions de persones amb discapacitat, i si comptem les seves famílies són 12 milions; 1 de cada 4 llars té alguna situació de discapacitat. Som una minoria que arriba porosament a totes les classes socials i a tot arreu, estem presents en la vida de tots els ciutadans i procurem incidir políticament allà on es prenen les decisions polítiques i en l'opinió pública perquè els drets de les persones amb discapacitat es respectin, es protegeixin, es promoguin, no es produeixin retrocessos, i perquè avancem com a grup social que té problemes estructurals d'exclusió i dificultats enormes. Som una entitat d'incidència política i de canvi social.

─Quins avenços més importants s'han produït durant aquests 15 anys en l'àmbit de la discapacitat?

─Internament la discapacitat ha aconseguit entrar en l'agenda política, encara que no en un lloc preferent. Hem aconseguit tenir més presència, i això s'ha notat en més i millor legislació, més pressupost i millors dispositius d'atenció pública a les persones amb discapacitat i a les seves famílies. Ha estat una evolució lenta, i encara queda molt per reparar el dèficit que ens separa de la mitjana de la ciutadania, però ha estat possible gràcies a tot el moviment associatiu.

─Com queden afectats els drets de les persones amb discapacitat per la crisi i les retallades?

─No vull ser tràgic, però la situació té un caire gairebé de devastació. Encara no havíem trobat aquesta normalitat cívica que han de tenir les persones amb discapacitat en els millors temps econòmics, i ara, amb una situació dolenta per a tothom, en el nostre cas ho notem més. Les retallades i ajustos estan desmantellant els dispositius i estructures d'assistència i benestar per a les persones amb discapacitat que, ingènuament, pensàvem que eren un èxit irreversible. Ara descobrim que no i que tot és susceptible d'empitjorar. El retrocés és general, però a nosaltres ens afecta més.

─Falta cohesió entre les entitats del sector per aconseguir més força reivindicativa?

─No som perfectes, tenim defectes i sempre es pot avançar, però crec que en l'àmbit de la discapacitat les entitats hem donat un exemple. A Espanya i a Catalunya hi ha una densa xarxa social molt important que ha substituït l'actuació dels poders públics, de qui tenia la responsabilitat originària, i que ha hagut de fer un paper d'empresari, de gestor, de proveïdor de béns i serveis que no li corresponia. Si ens comparem amb altres països d'Europa socialment més avançats, on el sector públic ha exercit més aquest suport, amb unes polítiques de benestar més decidides i una societat civil relaxada, les entitats socials d'aquí hem donat un exemple d'unitat i cohesió, però encara queda molt camí per recórrer per arribar a una convergència social.

─Quin és el repte de futur més important que té aquest país en matèria de discapacitat?

─Normalment pensem que la solució ha de venir de fora, d'un poder públic, d'un govern, de la societat mateixa... però jo crec que el canvi necessari vindrà quan cada persona amb discapacitat, cada família, prengui consciència de la seva dignitat i dels seus drets, i, superant tots els estereotips existents, lluiti contra qualsevol discriminació i es converteixi en el seu propi agent de canvi social, de la seva inclusió. Serà un canvi social i personal profund que farà imparable la normalització.

─Hi ha avui una política comuna a Europa en l'àmbit de la discapacitat?

─Lamentablement, no. Europa no ha tingut mai una política clara de discapacitat. No hi ha un espai social europeu i cada vegada ens n'allunyem més. Sóc europeista i em dol dir que actualment Europa és de vegades una limitació per aconseguir millors polítiques per a la discapacitat a nivell nacional. No sembla que sigui una preocupació preferent.

"L'accessibilitat en el transport públic ha millorat en els últims anys, però encara necessita progressar"

─En la seva trajectòria com a representant del CERMI, és aquest el moment més difícil?

─Sí, però també és el més suggestiu perquè les coses són més difícils i no et pots permetre adotzenar-te. El passat 3 de desembre, amb motiu del Dia Internacional de les Persones amb Discapacitat, vam tenir una experiència inèdita en forma de mobilització social reivindicativa, però també d'afirmació i festiva de la ciutadania, amb més de 90.000 persones als carrers de Madrid que, davant d'una situació tan crítica com l'actual, reclamaven cívicament els seus drets. Va ser un revulsiu capaç de treure el millor de tots nosaltres i per aquesta via hem d'insistir, ja que tenim una base social amb ganes de participar i que no es resigna, un motor actiu de canvi que ens donarà una nova vitalitat.

─TMB acaba de rebre el premi CERMI en la categoria d'accessibilitat universal. En quin nivell d'accessibilitat està el transport públic?

─Ha millorat, però necessita progressar. En els últims 10 o 15 anys els mitjans de transport han evolucionat i l'accessibilitat ha millorat per a bé. TMB n'és un exemple. I s'ha fet amb certa normalitat i generant oportunitats per al negoci. És una qüestió de temps que aquest procés s'instal·li  del tot i el transport s'obri a totes les persones amb discapacitat.

─Vostè és usuari del transport públic? Quin mitjà de transport públic prefereix?

─Sí, sobretot del metro de Madrid, que és la meva ciutat. Sóc molt del metro, encara que el de Madrid no està al nivell del de Barcelona, i encara em rebel·lo quan veig un pare o una mare amb un cotxet intentat pujar escales en una estació del metro sense adaptar. Encara queda un dèficit important que s'ha de superar. De tota manera, avui l'avió segueix sent el transport més inaccessible i inhumà. I no sembla que hagi de millorar.