GenTMB

Juan Pedro Casamayor Ruiz, Juanpe, va entrar a TMB a finals de maig del 2004 com a conductor de bus al CON de Triangle. Dos anys més tard va començar a treballar de delineant a les oficines del CON, al departament d’infraestructura i obra civil. Juan Pedro és campió de Catalunya i d'Espanya  en salt d’alçada i el sisè d’Europa el 2013.

─S’ha de ser alt, per fer salt d’alçada? Quina estatura fas?
─No necessàriament, però és recomanable ser alt. És més fàcil. La meva alçada és de metre vuitanta.

─Des de quant ets atleta?
─Des dels dotze anys. L’any 1996 ho vaig deixar. Estava esgotat de tanta competició i entrenament i necessitava fer un descans. El descans es va convertir en 15 anys de practicar altres esports com el futbol o el tir amb arc. El 2010 vaig tornar a l’atletisme.

─Els vas practicar professionalment, com l’atletisme?
─El tir amb arc, sí. Vaig guanyar el campionat de Catalunya. Vaig ser cinquè d’Espanya i l’any 1999 em vaig presentar als campionats d’Europa Indoor, on vaig quedar el 35. Em van donar una beca per anar a viure a Madrid, al centre d’alt rendiment Blume, però la vaig rebutjar perquè no volia deixar tot el que tenia aquí, família, amics, em va fer una mica de por apostar-ho tot i que després no sortissin les coses.

“Ser olímpic és la satisfacció més gran que qualsevol esportista pot endur-se”

─I des de quan saltador d’alçada?
─Des de sempre. He tocat totes les modalitats que hi ha dins de l’atletisme, però la meva és el salt d’alçada. Després dels Jocs Olímpics de Barcelona 92 vaig canviar al decatló ─10 proves en 48 hores─, va ser molt divertit i dur a la vegada, s’ha de treballar molt el físic.

─M’imagino que durant la teva infantesa devies practicar esports més populars entre el nens, com per exemple el futbol...
─Evidentment jugava a futbol, però, com que vaig començar molt petit, tenia 12 anys, també jugava a fer atletisme, carreres, a salt de longitud, etc. Mira, quan Barcelona va ser nomenada per als Jocs Olímpics l’any 1986, ens van posar a l’abast dels col·legis, centres esportius, etc., instal·lacions noves, entrenadors, roba, materials, tot el que es necessitava per  formar els futurs atletes dels Jocs del 92. I jo vaig ser un dels que es van beneficiar de tot això. No vaig tenir la sort d’arribar a dalt de tot, és a dir, a participar als Jocs Olímpics de la meva ciutat, però sí que he de reconèixer que en vaig treure molt de profit.

─I quan vas començar a prendre-t’ho seriosament, a dedicar-hi més temps, a entrenar...?
─A partir dels quinze anys. Físicament és quan més ens desenvolupem els nois, quan estem més àgils, llavors trobes una millora i és quan et planteges fer les coses una mica més seriosament.

─Has estudiat INEF?
─No. Vaig estudiar Formació Professional i, concretament, delineant, que és el que sóc.

─Quant saltes en aquests moments?
─Sóc molt competitiu i no m’agrada parlar de marques, però et diré que salto per sobre de la meva alçada. S’ha de dir també que tot depèn del dia i de com et trobis.

─Quants dies a la setmana entrenes?
─Entre 5 i 6 dies a la setmana, amb una mitjana de dues hores al dia. Si estic a prop d’una competició, tres o quatre dies a la setmana 1 o 2 hores per dia d’entrenament.

─Segueixes alguna dieta alimentària?
─Sí, deu mesos a l’any segueixo dieta. Menjo en funció dels entrenaments que faig. La dieta me la marquen el meu entrenador i el meu dietista.

─Quins objectius tens per a aquest any?
─És una pregunta difícil, perquè estic tenint molts problemes físics. Al juliol tinc el campionat d’Espanya a Vitòria i ja ho veurem. El meu objectiu és a dos anys, pel 2015, que vull guanyar medalla als campionats del món que se celebraran a Lió. La meva categoria es diu M35, que es per a atletes entre 35 i 40 anys.

─Què és millor, competir en pista coberta o descoberta?
─Hi ha diferència. La pista descoberta té 400 metres, la coberta només té 200 metres. Jo prefereixo competir en pista coberta perquè sents més el públic. L’atletisme no és un esport de masses i no veus gaire públic a l’estadi. En la pista coberta, com que és més petita, el públic està més concentrat i el sents més a prop. Però, curiosament, a l’hora de competir me’n surto millor a la descoberta.

“Necessitem que es tornin a donar incentius econòmics i que a les escoles es torni a fomentar l’atletisme”

─Com valores l’estat actual del salt d’alçada a Catalunya? I a Espanya?
─Molt fluixet. No hi ha incentius de cap tipus. Els atletes professionals no estan ben pagats, falten patrocinis com hi ha en altres països d’Europa. En aquest país sempre hem tingut bons atletes, sobre tot migfondistes, gent de la talla de Fermín Cacho, Abascal, Abel Antón, Reyes Estévez, etc., que ara són llegenda. Amb ells vam aconseguir podis i medalles. Ara ja queda molt poc, de tot això. Tenim bons atletes, i una bona base, però si els grans estatuts i Federacions no s’impliquen a ajudar, difícilment farem de l’atletisme un esport amb molts seguidors.

Necessitem que es tornin a donar incentius econòmics i que a les escoles es torni a fomentar l’atletisme. En aquest país necessitem un atleta del tipus Usain Bolt, perquè, a part de ser el número 1 mundial, és molt conegut per tot el món, té molt de ganxo amb la gent i, a Jamaica, tots els nens de grans volen ser com ell. Aquesta és una de les maneres de crear esportistes d’elit i seguidors.

─És difícil compatibilitzar la feina i l’entrenament?
─Quant ets a l’alta competició si, és difícil.

─Per anar als Jocs Olímpics, quant hauries de saltar?
─2 metres 30 centímetres, més o menys, amb aquesta marca ja pots participar en uns Jocs Olímpics. Ara com ara en aquest país ningú salta això. En noies tenim la gran Ruth Beitia, que sí que és una estrella mundial en salt d’alçada, campiona d’Europa i 4a als Jocs Olímpics de Londres.

─Quan vas començar a practicar, en algun moment vas pensar que podries ser campió d’Espanya i campió de Catalunya?
─No, mai. Ha estat un somni.

─Qui és el teu ídol en aquest esport?
─Estefan Holm, que amb una alçada d’1,81 ha estat capaç de saltar 2,4. Ara ja està retirat, però ha estat campió olímpic i campió del món.

─Com et concentres en un estadi davant de tanta gent que t’observa?
─Intento no posar-me nerviós. Per mi és una motivació per fer-ho bé, i si hi ha la meva família a les grades, encara més.

─Deus fer entrenament psicològic...
─No, molt poc. Només ho fem quan s’acosta un campionat: analitzem els rivals, les seves marques, i afrontem la competició amb moltes ganes.

─Quin ha estat el moment més dur en aquest esport?
─Quan m’he lesionat, O quan, després de molt entrenament i esforç, et presentes a un campionat i no aconsegueixes la marca per a la qual t’has estat entrenant, però en aquest esport això es dóna molt sovint, no sempre surten les coses com un vol.

─El millor record ha estat...
─Guanyar el campionat d’Espanya.

─Què et faria més il·lusió, anar a uns Jocs Olímpics o ser el millor saltador de tots els temps?
─Si ets el millor saltador del món això significa que vas a uns Jocs. Ser olímpic és la satisfacció més gran que qualsevol esportista pot endur-se.

─Quins són el beneficis d’aquest esport?
─D’econòmics, molt pocs, als professionals espanyols els costa viure bé d’això. Jo, com a atleta veterà, si no tinc patrocinador o ajudes del meu club, puc fer poqueta cosa. De beneficis personals, tots. M’obliga a estar físicament bé i a cuidar-me. Sóc un amant de l’esport i un enamorat de l’atletisme. L’atletisme permet que qualsevol persona, sense distinció de sexe o físic, el pugui practicar. Tothom hi té cabuda. Una persona prima pot ser fondista, una persona més grassa pot ser llançador, etc. Això en altres esports és impossible.

Currículum esportiu de Juanpe d’aquests tres últims anys
Febrer 2011 : 3r classificat Campionat de Catalunya de Pentatló (Sabadell)
Juny 2011 : Campió de Catalunya AL (Calella)
Febrer 2012 : Campió de Catalunya PC (Sabadell)
Març 2012 : 6è Campionat d’Espanya (Saragossa)
Juny 2012 : Subcampió de Catalunya AL (Calella)
Juny 2012 : Campió d’Espanya (Múrcia)
Març 2013 : 6è Campionat d’Europa (Sant Sebastià)