GenTMB

Retrobaments

Portava sense trobar-me-la al metro des del dijous 12 de març. Per la carpeta que sempre duia a sobre, sabia que estudiava a l’Autònoma. Així que, per a ella, com per a la resta d’alumnes, el curs normal havia arribat a la seva fi. Jo trigaria poc més en començar a desenvolupar la meva feina des de casa.

El confinament m’agradava, i a voltes em sentia culpable. Tot i que patia per la gent que traspassava sola als hospitals, no podia evitar que em plagués la idea de restar a la meva campana de vidre. Amb 20 anys, em van llegir les mans. Ho tens tot de cara, però compte amb la inclinació a la malenconia, em revelà l’endeví. Potser no la melangia, però la meva capacitat de badar, d’endinsar-me als meus pensaments, o a les pàgines d’un bon llibre, m’havien salvat tot sovint dels perills del món exterior.

Només comptava amb una finestra, però era ampla i hi tocava molt el sol. El pis, que havia estat de la meva àvia, i els meus pares em deixaven ocupar gratis, acollia les meves lectures, la meva música, els records (sí, també tendia a la nostàlgia).

Tot hauria estat perfecte si no fos per l’absència d’ella. És clar que no l’havia acaronat mai, ni abraçat, ni molt menys besat. Tanmateix, ara ja no ho podria fer. Ens havíem somrigut desenes de vegades al llarg dels mesos, això sí. Hi havia hagut també moltes mirades. De tant en tant, els nostres ulls es reptaven, còmplices. D’altres ocasions, s’esquivaven, porucs. I aquell 12 de març, lluitant contra temences i melangies, li vaig passar una nota amb el número de mòbil.

Mentre el coronavirus guanyava batalles, i nosaltres semblava que les perdíem totes, uns dies la imaginava ingressada a un hospital, sense telèfon ni capacitat de trucar-me. D’altres, em sentia imbècil. Per què coi voldria posar-se en contacte amb mi, si ni tan sols havíem arribat a parlar. Ambdues idees em regiraven l’estómac. Si hagués estat creient, hauria resat per ella, per la seva salut i per tenir una oportunitat junts.

Per ella, per l’Anna. Havia descobert el seu nom sentint com la cridava una amiga amb qui es va creuar una mica abans de baixar a Catalunya. També sabia que es mossegava les ungles. Que llegia novel·les de misteri. Que tenia els pits petits i els ulls enormes. Que fruïa escoltant les converses alienes, perquè era curiosa. No sé com, però això també ho sabia. I que quan somreia, el món ho feia també.

Sortir de la meva closca protectora no va ser senzill. No tant per la por del contagi, que ja quedava lluny, ara que no calia portar mascareta i que els hospitals s’havien buidat dels <malalts<, els únics que semblaven haver existit durant la pandèmia. Tampoc pel meu caràcter solitari. Els amics i companys de feina em trobaven a faltar, i jo a ells. La pregunta era: i si no la tornava a veure?

Vaig ser ben curós de pujar al mateix tren de sempre i de fer-ho a la mateixa hora. Em vaig descobrir cercant-la amb els ulls i, en una de les batudes, hi va aparèixer, buscant també a algú. A mi? La mare sempre deia que tenia les mans tan calentes que podria covar pollets i, tot i així, les vaig notar gelades. Va venir cap a mi i es va avançar a parlar:

Perdona que no t’hagi trucat, en tenia moltes ganes, de veritat, però no volia fins que pogués fer això.

I això va ser agafar les meves mans entre les seves, uns segons preciosos, per després tibar-me cap a la porta. L’Anna em va fer baixar a la següent estació per començar el que, d’ara endavant, esdevindria la nostra nova normalitat.