GenTMB

Fernando Lobo García és conductor de bus des del 2007, any en què va entrar a formar part de la plantilla de TMB, i treballa al CON de Ponent. Acaba de publicar la seva segona novel·la, El silencio de los justos, una història d'injustícies comeses durant la Guerra Civil Espanyola i la postguerra.

—El silencio de los justos, una novel·la ambientada a la Guerra Civil i a la postguerra però que passa comptes en el present. Què narres en aquesta novel·la?

—Narro moltes coses, moltíssimes! És una història bàsicament humana. Està narrada en dues línies argumentals, passat/present, i una d'elles, la principal, està ambientada en la Guerra Civil espanyola i la postguerra. En aquesta línia del passat faig un homenatge, un record, a totes les víctimes de la repressió franquista, a aquells que van haver de mantenir el silenci durant massa anys. Parlo de les relacions personals i de com es van ajudar els uns als altres per sobreviure al naufragi col·lectiu que va representar el franquisme. Però sempre dic, perquè és veritat, que la meva novel·la va de molt més que de la guerra. Va de la Vida, en majúscules. D'amistat i, sobretot, d'amor. De perdonar-se a un mateix i de créixer per dins, que és el veritable creixement d'una persona.

—És una novel·la en la qual fas fluir els sentiments, les pors i les esperances igual que en la primera novel·la, La vida al fin y al cabo, en què parles de superar les adversitats. Què busques en aquestes històries?

—Indagar en tots i cadascun dels meus personatges. Per mi, l'important és el que senten, molt més que el que fan. Mostrar-los tal com són per dins. El que pretenc amb això és fer que el lector acabi indagant també en si mateix. El meu objectiu és convertir la lectura en un moment de reflexió, d'adonar-se de la vida, de sentir-la...

"És una història bàsicament humana, en dues línies argumentals, passat/present, i una d'elles, la principal, ambientada en la Guerra Civil espanyola i la postguerra"

—I situes part de la història a la Guerra Civil. Per què parles sobre la Guerra Civil? 

—Bàsicament per necessitat, tant personal com col·lectiva. Personal, perquè és un tema que m'atrau i em remou per dins. I col·lectiva perquè crec que com a societat encara queda molta feina per fer, molta veritat per explicar i molta foscor per il·luminar sobre tot el que va representar el feixisme a casa nostra.

—És bo remoure el passat? Vols passar comptes?

—No només és bo, és necessari. Ens urgeix reconèixer la història. El present és l'herència del passat i l'avantsala del futur. Sense saber d'on venim, ens mantindrem a la deriva de no saber cap on ens dirigim. No tinc comptes pendents, tot i que sí la ferma voluntat d'aportar el meu petit gra de sorra per dignificar tantes i tantes víctimes d'aquella barbàrie, moltes de les quals segueixen a dia d'avui en indignes cunetes.

—Els personatges de la teva novel·la són ficticis o t'has inspirat en algú per construir-los?

—Hi ha de tot, però bàsicament són personatges ficticis. Sempre dic que la meva novel·la és ficció basada en fets reals. Tot el que explico respecte a la guerra i la postguerra va succeir de veritat, encara que en un altre lloc i no exactament al mateix moment en què succeeix en la meva novel·la. 

—Abans de començar a escriure ja saps cap on aniran els personatges o ho vas descobrint mentre els construeixes?

—D'entrada sé cap a on anirà la meva història, com es desenvoluparà i quin serà el final. Amb els personatges em passa el mateix, els principals tenen el seu rol definit dins de la trama, però es desenvolupen per lliure a mesura que vaig construint-la. Algun personatge acaba tenint més pes de l'esperat per mèrit propi. 

—Què t'impulsa a escriure?

—La necessitat, moltes vegades fins i tot física, d'explicar alguna cosa. De remoure idees. De fer pensar. Quan escric ho faig per plasmar una idea, una situació, una denúncia, un cant a la vida... I fins i tot, si finalment crec que val la pena, m'atreveixo a compartir-ho.

"El volant del bus és un magnífic aparador de la realitat, de les coses quotidianes"

—Com t'ajuda la teva feina a l'hora d'escriure?

—Soc una persona que gaudeix de tots els petits detalls que m'envolten. L'objectiu és que la vida no passi de llarg davant dels meus nassos. El volant del bus és un magnífic aparador de la realitat, de les coses quotidianes. Això és el que intento reflectir en els meus escrits. Però, sobretot, la principal ajuda que representa treballar a TMB, no només per escriure sinó per tot plegat, és que la feina deixa de ser una preocupació. La meva feina m'encanta i l'estabilitat laboral al final es tradueix en estabilitat emocional.

—Les lectures que fas, troben un lloc a les teves novel·les? T'ha marcat alguna lectura, escriptor o algun llibre?

Per descomptat. El meu repte com a escriptor és escriure una història que m'agradés llegir com a lector. Les meves lectures són la meva font d'inspiració i el lloc on renovo diàriament el meu amor cap a la literatura. Llibres que m'han marcat n'hi ha molts, «El diari d'Anna Frank» és un d'ells, per dir-te'n un relacionat amb la meva segona novel·la. Però la llista seria interminable...

—Ara mateix en tinc una d'acabada, en ple procés de revisió, correcció i maduració. I una altra començada sobre el paper que vola, de moment, més en el meu cap... 

—De què va la tercera novel·la? 

—La tercera serà una novel·la curta. Per la mznera com escric, els meus lectors sempre em comenten que les meves històries es llegeixen molt bé, ràpides i fluïdes. Una altra cosa són els recursos que utilitzo, que són molts i variats. Avanço en el temps sense previ avís, anticipo personatges de la trama presentant-los en aparicions sobtades, centenars de pàgines abans de la seva hora... Tots aquests recursos, la meva germana, que és una lectora incondicional, els va batejar com fernandades. Doncs bé, la tercera novel·la serà una fernandada total, difícil d'explicar. És un projecte molt personal, extremadament íntim. I no perquè parli de mi, sinó perquè l'objectiu és que el lector empatitzi tant amb el personatge protagonista que el senti proper, seu. Que faci seus els seus plors, els seus riures, la seva alegria i la seva pena. I esclar, jo com a escriptor ja ho he fet i sento la història dins meu. I fins a aquí puc llegir, que deia la presentadora. Ja veus que tampoc desvelo gaire res...

—I comentes que en tens en ment una quarta... no pares. De què anirà, aquesta quarta?

—La quarta, si arriba, que està per veure, serà una novel·la més convencional. Almenys tan convencional com ho puc fer... Serà una barreja de la meva primera novel·la i aquesta que et presento avui. Tractarà de la vida amb una mica de memòria històrica. Però la veritat és que encara és aviat per aventurar-me a explicar coses tan llunyanes. Donem-nos temps per degustar aquest Silencio.

—Com et deia abans, tinc iniciada una quarta novel·la, encara que el correcte seria dir que ara em dedico a corregir aquesta tercera que camina per aquí reclamant la meva atenció...

—I llegint?

—El violí d'Auschwitz, de Maria Àngels Anglada. 

—El teu escriptor/a preferit?

—M'agrada molt l'estil d'Albert Espinosa.

—Quin és el moment idoni per escriure?

—Qualsevol en què em vingui la inspiració. Un moment tranquil, tot sol a casa, amb música de fons...

—Per tancar l’entrevista, tens històries o anècdotes de clients del bus?

—Moltíssimes! Però com que sóc un optimista, em quedo només amb les bones. Les que fan riure.

Recordo un dia, durant unes festes de Nadal, que va pujar un senyor gran molt seriós al bus, acompanyat del que suposo que era el seu net.

–Dona-me'n un pel nen –em va demanar seriós, molt seriós, gairebé enfadat.

–En quina terminació? –vaig contestar jo sense pensar-ho.

–Com? –va dir sense entendre res.

–Em demana un número pel sorteig del nen, no?

De sobte li va canviar la cara i va deixar anar una bona rialla. El sentit de l'humor és el que ens fa feliços, una mostra de felicitat encara que sigui momentània. No podem perdre'l mai!

Obres publicades:

• El silencio de los justos (Ediciones Hades, 2018)
• La vida al fin y al cabo (Autopublicada, 2016)