GenTMB

El 17 de maig l’ONG Conductors Solidaris de Catalunya va rebre el reconeixement de TMB, a través de la presidenta, Laia Bonet; el conseller delegat, Gerardo Lerxundi, i el director d’Autobusos, Jacobo Kalitovics, per la seva labor de conducció dels busos llançadora que cobreixen els desplaçaments de les persones refugiades d’Ucraïna que cada dia arriben a l’estació de Sants fins al centre d’acollida a Montjuïc.

Cinc voluntaris de CSC ens expliquen com ha estat el dia a dia conduint els busos llançadora que han cobert els desplaçaments. L'Esther Subirats, agent del CON de Zona Franca; Alfred Latorre, conductor de línia del CON d’Horta; María Paz Ambiela, conductora de línia del CON de Zona Franca; Mar González, conductora de línia del CON d’Horta, i Miguel Saperas, conductor de línia del CON d’Horta, en representació de tots els voluntaris de l’ONG que estan desenvolupant aquest servei solidari, han parlat amb GENTMB per explicar-nos com estan vivint aquests 100 dies de viatges i trasllats, alhora plens d’anècdotes, il·lusions i esperances. Des de llavors, cada minut ha estat especial.

Les 3 de la tarda del 18 de març a l’Estació de Sants. Un primer grup de refugiats són traslladats en el primer servei llançadora cap al centre d’acollida de Montjuïc. Després de dies de viatge, han arribat a l’Estació de Sants esgotats, emocionats i amb por perquè no coneixen ni l’idioma ni el país.

Imagino que aquests primers moments van ser durs. Com el recordeu, aquell primer dia de servei?

Esther. El recordo amb molta tendresa, tristesa i empatia per aquelles persones que van sortir del seu país corrent, anant a la deriva sense saber quin futur els esperava i com passarien els següents dies. Van ser moments difícils, però el millor és que ells van percebre que nosaltres estàvem allà per ajudar-los en el que calgués.

Mar. El primer dia va ser emocionant, s'entremesclaven les emocions, la tristesa per la situació que saps que aquestes persones estan vivint, i l'alegria de saber que el que estàs fent està servint per alleujar, encara que sigui en petita mesura, la seva tristesa pel que han deixat enrere.

María Paz. Estàvem informats per un grup de Whatsapp que es va crear amb tot el personal voluntari, però fins que no vaig fer el servei no vaig poder veure la realitat que transmetien les seves mirades; em va impactar. Intentes posar-te en el seu lloc i pensar el que han passat, el que estan passant i el que vindrà.

Alfred. Van arribar moltes famílies amb nens i els vam traslladar tots en dos autobusos articulats fins a la Fira i vam fer l’acompanyament. Tot estava molt ben organitzat: voluntaris de Creu Roja, intèrprets i personal sanitari; cossos de seguretat, policia i Mossos d’Esquadra que es van oferir per donar suport al trasllat.

Arriben portant un gran equipatge emocional. Parleu amb ells? Què els dieu?

Esther. Tenim a l’equip persones que parlen rus, i així és com podem parlar. Els tranquil·litzem i els orientem una mica. Alguns saben espanyol perquè no és la seva primera vegada a Espanya, però als que no saben parlar espanyol els facilitem un petit diccionari amb les frases més importants perquè puguin sortir del pas.

Mar. La barrera del llenguatge és molt gran, i l'única cosa que els pots oferir és un somriure, i paraules amables, que encara que no t'entenguis correctament, aquestes sempre es nota que surten del cor.

María Paz. He parlat amb ells i alguns et pregunten si és Barcelona, però com que no coneixen l'idioma és difícil comunicar-te. El que veus en ells és com miren cap a tot arreu, el cel, edificis… i entre ells comenten.

Alfred. Arriben molt cansats del viatge, hem de pensar que porten 7 o 8 dies de viatge… I poca cosa parlem amb ells. Els ajudem amb l’equipatge.

Algun d’ells us ha explicat la seva peripècia des que va sortir de casa fins a arribar a Sants? Què us expliquen?

Esther. Una noia anava sola, no havia hagut temps d’agafar res de casa seva i venia amb el que portava i una bossa petita amb 4 coses. Una altra havia deixat el marit allà lluitant i venia amb els seus 3 fills petits, deia que quan pogués tornaria a Ucraïna, que allà hi tenia el seu marit i la seva vida.

Mar. El que expliquen, sobretot, és la por i la incertesa que els crea el fet d'anar-se'n a un lloc desconegut, on normalment no coneixen ningú i se senten perduts.

Alfred. Ens diuen que a Ucraïna s’han quedat els seus marits i fills grans. És molt dur, així que els donem el millor de nosaltres i tota l’ajuda que ens és possible.

Segurament teniu moltes anècdotes; expliqueu-nos-en alguna.

Esther. Una vegada van arribar dues noies amb un gos que havia menjat alguna cosa en mal estat en el trajecte i vam parlar amb un veterinari perquè poguessin portar-hi el gos. Estaven molt perdudes i fins i tot els vaig fer jo les gestions de parlar amb el centre veterinari per telèfon, amb l’ajuda dels traductors, perquè poguessin portar al gos perquè el curessin.

Mar. Utilitzant els traductors del telèfon mòbil t'expliquen moltes coses. Una cosa bastant recurrent que he sentit en algunes persones, és la necessitat de saber on dormiran. En un dels trasllats que vaig fer, una noia que anava amb dos nens amb edats de 8 a 10 anys, després d’acompanyar-los fins a Maria Cristina, a la zona de la Creu Roja, quan ja marxava, va venir corrent per fer-me una pregunta. Estava preocupada per si podrien descansar bé a la nit, li preocupava haver de dormir en la nau on els havia deixat. El meu primer pensament va ser pensar on devien haver dormit tots aquells dies.

María Paz. Vaig preparar unes bosses amb llapis, retoladors de colors, llibretes, bosses de llaminadures i vaig afegir, per a les nenes, unes capsetes amb gomes, pinces, diademes, clips de colors per al cabell. Tots i totes et donaven les gràcies, però recordo especialment dues germanes, de 6 i 4 anys, que al moment de donar-los les bosses els va canviar la cara. Aquest somriure, les abraçades i els petons no se m'oblidaran mai de la vida, me les hauria emportat a casa i a la seva mare també.

Alfred. Són molt agraïts en arribar a Barcelona, en el viatge cap al recinte de la Fira. Quan pugen amb el bus per Maria Cristina agafen els mòbils i fan vídeos de tots els voltants de Montjuïc. Com a anècdota, puc explicar que dues noies es van allunyar una mica abans d’entrar al pavelló 7 de la Creu Roja, vaig haver d'anar a buscar-les gairebé a la porta del MNAC.

Des d’aquell primer dia heu traslladat més de 4.000 persones refugiades. Què en destacaríeu?

Esther. Són persones que veus en la seva cara una mirada perduda, un estat neguitós, en alguns casos, ja que no saben què els espera en un futur. No demanen res, són gent educada i molt amable, encara que estan en la situació en què estan.

Mar. Moltes coses, persones amb una expressió en la cara de tranquil·litat i alegria i d’altres amb l'expressió trista per tot el que han viscut. Però sobretot destacaria el somriure dels nens, allunyats de la por d'una guerra que ningú comprèn.

María Paz. Hi ha una mica de tot, però el més impactant és que la gran majoria tenen la mirada perduda i estan desorientats, veus les famílies amb fills, la mare, l'àvia, però pocs homes.

Alfred.- El silenci… cares amb desconfiança.

Estàs orgullós/a que la teva empresa estigui ajudant?

Esther. Estic molt orgullosa que la meva empresa s’involucri en coses com aquestes, ja que demostra la gran qualitat humana de les persones que treballen a TMB.

María Paz. Molt, no hi ha dubte que TMB és una gran empresa, amb grans professionals, i estic molt orgullosa de pertànyer-hi i tenir l'oportunitat de realitzar aquests serveis i molts altres.

Alfred. Moltíssim, per a mi és un orgull ser empleat d’una empresa que té molt en compte la solidaritat I els valors, com TMB.

Finalment, per tancar l’entrevista fem aquesta pregunta al Miguel Saperas, president de l’ONG. Esteu col·laborant amb sor Lucia Caram en el transport d'ambulàncies a Ucraïna, què ens en pots explicar?

El primer que vull dir és que sor Lucia no deixa indiferent a ningú, és una monja singular que sorprèn des del primer minut que parles amb ella, transmet molta energia positiva. És admirable el seu esforç per ajudar les víctimes de la guerra, ha establert uns contactes a Ucraïna a nivell militar/sanitari que faciliten tant el trasllat de famílies, de mares i menuts, com de ferits de guerra.

Ha estat capaç de coordinar una xarxa de col·laboracions amb entitats potents, com la Fundació la Caixa, i altres com nosaltres, Conductors Solidaris de Catalunya (CSC).

Hem col·laborat amb ella, amb quatre dels nostres voluntaris, en el comboi de trasllat de 10 ambulàncies carregades amb ajuda humanitària fins a Ucraïna. La nostra col·laboració va consistir en la reparació de les ambulàncies durant el trajecte de Manresa a Ucraïna.