Dimarts, 25 de juny de 2019

Laura Ropero i Miguel Ángel Urbano, guanyadors dels 13è Concurs de Relats Curts de TMB

 

Laura Ropero / Pep Herrero

Laura Ropero i Miguel Ángel Urbano, guanyadors dels 13è Concurs de Relats Curts de TMB

Els relats Examen final i Mario y Elvira guanyen la 13a edició del Concurs de Relats Curts en la categoria Treballador de TMB.

Redacció / 26.04.19 - 08:31h

Ahir a la tarda es van atorgar els premis dels 13è Concurs de Relats Curts de TMB al vestíbul de l'estació de metro d'Universitat de les línies 1 i 2.

El relat que ha quedat en primera posició de la categoria Treballador de TMB es titula Examen final, i estava signat amb el pseudònim Berthe, sota el qual s'amagava la identitat de la Laura Ropero Marín, que treballa d'agent d'atenció al client a la L5 de metro.

El relat que ha quedat en segona posició de la mateixa categoria, signat per Sartenes, porta per nom Mario y Elvira i ha estat una creació de Miguel Ángel Urbano Sampedro, que treballa com a tècnic portacotxeres de línies automàtiques.

El jurat del concurs ha estat format per Santiago Torres, director de Comunicació i RI i director de la Fundació TMB i president del jurat; Raúl Montilla, escriptor i periodista, i Jordi Muñoz i Burzon, director de l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès. 

Els premis als guanyadors de la categoria Treballador de TMB van ser entregats per Mireia Clua, directora de l'Àrea de Persones de TMB. 

Els guanyadors de la 13a edició del Concurs de Relats Curts de TMB oberta a la GenTMB han rebut diversos premis: Laura Ropero, guanyadora del primer premi, una experiència de cap de setmana per Catalunya per a dues persones, un curs d'escriptura i un lot de llibres, gentilesa de l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès, i entrades per al festival Grec. Miguel Ángel Urbano, guanyador del segon premi, ha rebut entrades per al festival Grec i un curs d'escriptura online, gentilesa de l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès.

Els dos relats guanyadors:

Examen final, de Laura Ropero

L’impressionisme va ser un moviment pictòric que va néixer a França a finals del segle XIX i va suposar el trencament amb el mètode academicista predominant fins al moment.

Pròxima estació Paral·lel, enllaç amb línia 2 i funicular de Montjuïc

La primera ruptura va ser abandonar els tallers de pintura i sortir al carrer armats amb cavallets, pinzells i pintures per tal d’observar la naturalesa amb nous ulls i reproduir les impressions del moment amb noves gammes de colors i de llums.

Pròxima estació Poble Sec

El quadre de Monet Impressió: sol naixent va inspirar el mot impressionistes, amb el qual els crítics es burlaven del nou estil, però el nom es va quedar per definir el moviment pictòric que va canviar la manera de concebre la pintura. 

Pròxima estació Espanya, enllaç amb línia 1, línia 6 i altres línies d’FGC

Reproduir un instant real a l’aire lliure exigia noves tècniques pictòriques. Es requeria un nou tractament dels colors, l’important no era mesclar i combinar colors, ni  aplicar-los en capes sobre una base fosca, com es feia fins al moment, el que era important era posar els colors ràpidament sobre la tela amb pinzellades ràpides, emfatitzant més l’efecte general que s’aconseguia amb el conjunt que no pas destacant el detall en si.

Pròxima estació Tarragona

Aquesta nova manera de pintar, i l’efecte de mal acabat que causava en els quadres, els va excloure dels salons on habitualment els pintors exposaven, i fins al 1874 no va tenir lloc la primera exposició de pintura impressionista, que econòmicament va ser un desastre, però va servir per donar cohesió al grup i per iniciar un camí que els faria trobar la fama, encara que fos molt més endavant.

Pròxima estació Sants Estació, enllaç amb línia 5,rodalies Renfe, altres línies de Renfe i estació d’autobusos

El rebuig que causaven els impressionistes no tenia a veure només amb les noves tècniques que empraven, sinó també amb les noves temàtiques que els seus quadres reflectien, atès que aplicaven els seus principis a qualsevol escena de la vida real. Escenes de divertiment, balls a l’aire lliure a París, multituds alegres, tot era susceptible de ser pintat per un impressionista. 

Pròxima estació Plaça del Centre

L’objectiu era estudiar els diferents efectes de la llum tal com es veien al natural. L’efecte inacabat amb què s’acusava els seus quadres era conseqüència d’utilitzar una difuminació deliberada dels contorns de les figures, creant un efecte d’esbós i continuant un camí iniciat amb Da Vinci i el seu sfumato.

Pròxima estació Les Corts

Els espectadors que observaven els quadres impressionistes no estaven preparats per percebre la seva màgia, es veien sorpresos per la poca definició de tantes pinzellades, era necessari canviar la manera d’observar aquest nou art. Calia allunyar-se del quadre i aleshores les taques desendreçades prenien forma i mostraven la realitat que l’autor volia transmetre.

Pròxima estació Maria Cristina

Dues ajudes van esdevenir essencials per a l’acceptació de l’impressionisme: la fotografia que mostrava que la realitat era reproduïble i els gravats japonesos que prioritzaven la idea de menys és més en la reproducció d’escenes diàries de la vida a la ciutat i posteriorment de paisatges.

Pròxima estació Palau Reial

- Palau Reial!! Ja hi soc!! 9.35 vaig bé. Encara falten 20 minuts. Monet, desitja’m sort!

 

Mario y Elvira, de Miguel Ángel Urbano

Mario y Elvira no se conocieron hasta septiembre de 2011, cuando sus vidas confluyeron en un azar del destino. Ella, a punto de cumplir 19 años y con todos ellos viviendo en Santa Eulalia. Él, sin llegar a la veintena, y con una residencia temprana de seis meses en Badalona.

 Ambos decidieron empezar ese año una carrera en la Universidad de Barcelona. Matemáticas, para ser más exactos. Aun por motivos diferentes de cada uno, el azar quiso que cruzaran sus vidas en un preciso instante en un momento determinado. El 12 de septiembre de 2011 a las 8:17 de la mañana, en la estación de metro de Universidad, Mario y Elvira chocaron accidentalmente al intentar ocupar ambos el mismo escalón de la misma escalera del mismo vestíbulo de la misma estación de la misma ciudad. Las probabilidades de que eso ocurriera eran ínfimas, pero las prisas por no llegar tarde eran lo más importante en aquel momento y ninguno de ellos le dio más importancia de la que merecía con un simple «disculpa» y con un sencillo «perdón».

 La Fortuna quiso que ambos escogieran la misma puerta de acceso a la universidad. Mario, cortésmente, sujetó la puerta para permitir el paso a Elvira. Elvira, educadamente, se lo agradeció. Ambos subieron por las escaleras, evitando las colas del ascensor y juntos accedieron a la misma clase con el mismo profesor. Cuando fueron a sentarse cada uno escogió un extremo diferente de la clase y, aunque coincidieron aun en dos clases más,  los nervios del primer día fagocitaron el resto de sensaciones de la jornada.

A la mañana siguiente, la casualidad quiso que volvieran a encontrarse ante la misma escalera mecánica en el mismo momento en el que ambos pretendían acceder a ella. Era el momento justo y el lugar indicado para que aquello fuese algo más que simple azar y diese pie a que ambos se conocieran. Esta vez fue Elvira quien le cedió el paso a Mario, quien gentilmente volvió a cedérselo a Elvira. Y como ella insistió y él insistió, una tercera persona, desconocida para ambos, decidió saltarse los formalismos sociales y usurpar el puesto que el destino tenía reservado para los futuros amantes.

Elvira, con un simple gesto hecho con la cabeza, le invitó a subir por las escaleras fijas. Y así fue cómo ella y él ascendieron felizmente por un recorrido que les mantendría cuatro años juntos. 

Durante esos años tuvieron muchas risas, innumerables confidencias, abundante sexo y algún que otro enfado. Pero la chispa nunca llegó a prender. El cariño y el contacto hicieron bien su trabajo. Pero la Fortuna, caprichosa en sus designios, no quiso que Cupido acertase con sus flechas. Al menos no con ella.

Tras esos cuatro años pasados, un día de julio que Mario siempre quiso olvidar, Elvira le confesó que lo único que sentía por él era afecto, pero nada más. Se lo dijo en la estación de Plaza Cataluña, lugar en el que convergen muchos caminos, pero en el que los suyos se separaron. Cada uno en una dirección: ella, hacia Hospitalet; él, hacia Badalona.

Y así, aunque el azar quiso unirlos, el tedio quiso separarlos. Nada ni nadie quiso escribir nunca unas líneas sobre su futuro juntos. Ni siquiera ellos mismos. Ananké y Cronos impusieron su voluntad y así fue como sus vidas se separaron: bajo una confesión sincera y sobre un corazón hecho pedazos.

 

Compartir:

Informació relacionada

Seccions
Institucions
Anys

GenTMBapp

Club GENTMB

Club GenTMB