GenTMB

Fa tot just 30 anys, la xarxa de metro de Barcelona creixia amb l’entrada en servei de la nova línia 2. El primer tram connectava les estacions de Sant Antoni, Universitat, Passeig de Gràcia, Tetuan, Monumental i Sagrada Família. Totes elles, formaven una nova línia a la xarxa que presentava grans avenços tecnològics mai vistos en el suburbà barceloní. 

L’L2 va ser la primera línia adaptada a les persones amb mobilitat reduïda i invidents, amb escales mecàniques, ascensors i màquines expenedores de bitllets amb pagament de monedes, paper de moneda i, fins i tot, targeta de crèdit. Uns avenços que van significar un canvi de mentalitat en els usuaris i usuàries, gràcies sobretot a la feina del personal de TMB que va formar-se i adaptar-se ràpidament a una modernitat tecnològica i innovadora per a l’època. A més, els treballadors i treballadores van veure per primer cop l’entrada en servei dels TPV a les cabines d’estació, els primers telèfons mòbils que permetien als caps d’estació moure’s per les infraestructures de metro i els nous trens ‘cuc’ que van arribar a la línia.

Per recordar aquells dies, parlem amb la Mònica, agent d’atenció al client de l’L2 i en Ramón, comandament tècnic d’operacions a la mateixa línia. La Mònica va començar la seva carrera professional a Metro amb la posada en servei de la línia 2 com a cap d'estació de 2a a temps parcial. Mentrestant, en Ramón va entrar l’any 1992 per treballar a vies i línies de tracció a Mercat Nou com a mecànic de maquinària. Fins a l’any 1995, que va passar a inspector de línia i circulació de la nova línia 2, on s’ha mantingut fins avui. Rememorem amb tots dos com van viure en primera persona fa 30 anys el naixement d’una nova línia a la xarxa de metro. 

Hola, Mònica i Ramón! Recordeu el dia que es va inaugurar la línia 2? Quin record guardeu d’aquell dia? 

Ramón: Oi tant! Jo era al panell de circulació. Recordo la presència aquell dia del president de la Generalitat, Jordi Pujol, que va anar amb un tren adornat amb flors i la senyera, inaugurant estacions des de Sagrada Família a Sant Antoni i un altre tren que anava per l’altra via amb la premsa de l’època que cobria l’esdeveniment. De fet, recordo que em van demanar que el tren no fos molt ràpid perquè sortirien les flors volant. També, em va cridar molt l’atenció aquell dia el gir de Gran Via amb Marina on els trens es creuen i canvien de costat. Va ser un dia molt especial per a tots i totes, de moltes novetats i que després va acabar a les dependències de Sagrada Família on va haver-hi una celebració a la qual vam poder assistir-hi per celebrar la inauguració de la nova línia. 

Mònica: Recordo que aquell dia tenia assignat l'horari de tancament. Els dies previs a l’esdeveniment tots i totes fèiem el servei a l'estació que teníem assignada per veure que tot funcionés correctament el dia d’entrada en servei de la línia. Aquell dia per mi l'única diferència va ser que va començar a entrar passatge a les estacions, això sí, molt curiosos i preguntant molt. De fet, hi havia gent que baixava al metro només per fer la volta completa a la línia i veure les noves estacions de la xarxa.

Com va ser començar a treballar a una línia nova del metro i quines diferències vau notar amb la resta de la xarxa?

Mònica: Va ser molt emocionant, començar a un lloc de treball tan diferent del que havia fet fins a aquell moment. A una línia nova, amb una manera de treballar molt distinta de la resta de metro. Personalment, al ser de nou ingrés no coneixia gairebé res de la resta de línies, només el que companys i companyes que ja feia un temps que treballaven ens explicaven… la diferència dels horaris, el fet d'utilitzar ordinador, les distribuïdores, els ascensors, els dies de festa també eren diferents...

Ramón: Per a mi va ser un canvi radical! Fer el pas de tallers on treballava amb maquinària i un equip reduït de companys, a la gerència de línia 2 (que era de nova creació també), amb trens nous, passatge, motoristes, personal de cotxeres, caps d’estació, personal de taquilla... Era una línia nova i, mirant enrere, penso que tots i totes ens vam esforçar molt perquè tot sortís bé. A més, en aquells moments l’L2 era molt diferent de la resta, ja que era l’única que tenia conducció ATO, el panell de control a CTC era diferent perquè era Dimetronic i funcionava amb ratolí, els trens també eren nous de la sèrie 2000 que estaven formats només per tres cotxes: dos motors i un remolc.

Recordeu què va significar també per a la ciutadania general (usuaris i usuàries) aquella nova línia? Es van organitzar visites de portes obertes aquells dies a l’L2. Ho recordeu?

Ramón: Sí, ho recordo. Hi havia molta expectació amb la nova línia 2. Crec que qui més va agrair el canvi i la inauguració de la línia van ser els veïns de Sant Martí i Bac de Roca, ja que podien connectar amb el centre de forma molt més ràpida. Anys més tard, amb l’ampliació de l’L2 la rambla Guipúscoa va canviar totalment. Abans era un carrer ple de camions i ara és un passeig llarg amb les parades del metro al mig. 

Mònica: Oi tant! La gent tenia moltes ganes de veure la línia funcionant, ja que era una reivindicació de temps enrere. Amb tantes novetats, els usuaris i les usuàries tenien molta curiositat. Recordo que venien a fer voltes per conèixer la línia i les estacions eren un reclam per tothom. Molta gent, volia veure els trens ‘cuc’ i de seguida preguntaven quan s’obriria la resta de línia perquè per tothom era un avenç molt gran arribar al centre de Barcelona en poc temps. 

La mitjana d’edat de la plantilla de la línia era molt jove, tant en caps d’estació i motoristes, com també en comandaments. Com era l’ambient a l’L2?

Mònica: L’ambient era molt bo a la línia. Érem tots molt joves i de seguida vam fer pinya. Molts dels comandaments també acabaven d'ascendir i també eren molt similars en edat, així que tots estàvem en el mateix punt, aprenent i ajudant-nos en tot moment. 

Ramón: Totalment d’acord, érem molt joves tots i hi havia il·lusió i molt bon ambient de treball. Recordo que moltes vegades un cop acabada la jornada laboral, quedàvem per prendre alguna cosa plegats i comentar les anècdotes del dia. 

L’L2 va significar un avenç tecnològic molt important en la feina que realitzàveu i per això es van fer formacions per exemple de distribuïdores i ascensors. Tota una novetat en aquella època. Com ho vau viure a les estacions, Mònica?

Mònica: Tot era una novetat i al principi era com “bé, no sé si m'apanyaré amb aquestes màquines”, ja que en cap treball que hagués tingut fins aquell moment feia res semblant, però gràcies a comandaments i companys/es, la formació va ser molt bona i fàcil. En aquell moment, les estacions tenien tres torns de treball i estaven cobertes des de les 4.35 del matí fins al tancament. Dos torns de 8 hores i un torn de mitja jornada. Els caps d'estació ens fèiem el relleu i ens passàvem les novetats. Si l'estació tenia dos vestíbuls, llavors també hi havia servei d'expenedor de bitllets, que eren dos torns, des de les 6 del matí fins a les 22 hores. Hi havia algú a l'estació en tot moment, ja que teníem cobert fins al descans.

Ramón, amb l’L2 es va crear la primera gerència de la Xarxa de Metro i va canviar el model. Com funcionava i què va significar?

Ramón: Sí, la gerència de línia 2 funcionava de forma autònoma, va ser com una prova pilot del que seria el futur de la resta de línies, una novetat amb les seves diferències. Per exemple, en aquell moment totes les línies tenien un calendari de cobertura comú, excepte l’L2 que tenia el seu propi. 

L’L2 tenia totes les estacions amb distribuïdores, van arribar els primers telèfons a les estacions i també es va incorporar el TPV per primer cop. Com va ser començar a treballar d’aquesta manera? Recordeu si vau haver de fer un treball molt pedagògic amb els usuaris i usuàries que estaven acostumats a comprar presencialment? 

Mònica: És cert que el passatge estava molt poc acostumat a la venda automàtica i de vegades, segons a quina estació estiguessis de servei, poder sortir de la cabina era una mica complicat. Tot i això, sí, crec que vam aconseguir que els clients comencessin a veure les màquines distribuïdores amb altres ulls. Per altra banda, amb els TPV no vam tenir gaires problemes. Crec que precisament per la joventut de tots els companys i companyes estàvem acostumats als ordinadors i ja els sentíem com a part de la nostra vida. Tot i que les primeres setmanes vam haver de fer doble feina, la manera tradicional de la resta de línies (estadillo i L-23) i la nostra amb el TPV, fins que aquesta va estar totalment certificada.

I en matèria de circulació, els 2000 i 2100 eren els trens que circulaven per la línia. A més, van arribar els famosos trens ‘cuc’. Recordeu quan van arribar? 

Ramón: Oi tant! Va ser tota una novetat a la xarxa el tren cuc. Al principi els passadissos entre cotxes eren de goma i primer van ser curts, de tres cotxes. Però després van passar a ser de cinc cotxes i recordo al passatge que es quedava hipnotitzat mirant des de dins del tren com agafava els girs i l’efecte visual que produïa. Les noves incorporacions no van ser gens complicades i tothom a circulació es va adaptar molt ràpid, des dels comandaments fins als motoristes que van acabar valorant el nou sistema ATO de conducció. 

Mònica: Sí, els famosos trens cuc! Recordo que els primers trens només tenien tres vagons, eren molt curts i la gent corria per les andanes per poder pujar-hi. Però al passatge els encantaven, era tota una novetat poder-se moure de punta a punta del tren.

Sempre heu estat a l’L2. Mònica, amb un petit pas per altres línies, tot i que ràpidament vas tornar i Ramón, que no has marxat mai de la línia des que es va inaugurar. Per què? Creieu que aquell inici us va marcar per 30 anys més tard continuar a la mateixa línia? 

Mònica: Crec que sí, començar el meu camí a metro a la línia 2 m'ha marcat.  Quan vaig passar a treballar a temps complet vaig estar dansant per la resta de línies uns mesos, i aquí si vaig notar la diferència en la forma de treballar, en els torns i els dies de festa. Així que quan em van trucar de la gerència i em van dir que tenien dues places per cobrir de 8 hores i si volia tornar no ho vaig dubtar, i aquí segueixo. És una línia curta, m'agraden (gairebé) totes les estacions, les conec com el palmell de la mà i això fa que estigui còmoda treballant. Tot i que des de llavors, amb el temps han anat canviant coses, jo no canvio la meva línia 2 per res del món.

Ramón: Penso que sí que va marcar. He vist créixer tota la línia i han passat sèries de trens diferents: 2000, 2100, 5000, 9000. A més d’ascensors moderns, modificacions, millores... I al final, coneixes tant la línia que és com si fos casa meva. Han passat 30 anys ja des que vam tenir la sort de coincidir amb la inauguració de l’L2, de vegades no ha estat fàcil, però moltes vegades mirant tots aquests anys enrere, puc dir que ha valgut molt la pena.