GenTMB

Avui fa un dia trist, mig plujós, humit, gris… Fins i tot el passatge sembla capcot.
Sóc a Drassanes, són les 8.56 del 22 d’abril de 2014… i fas el pas definitiu, marxes per sempre més, el teu alè ens va deixar fa dos dies i avui (probablement en aquests moments mentre jo estic escrivint això) el teu cos s’està reduint a cendres.
No me’n faig la idea, no me’n sé avenir que ja no hi siguis, Ana.
Hi ha tristor en l’ambient, hi ha buidor, hi ha dolor.Prepareu-vos, àngels, arcàngels, serafins i altres éssers celestials, que puja l’Ana Pi. I no és una mortal més, us ho ben asseguro!
L’Ana és especial, propera, “amb una qualitat humana estratosfèrica”, com va dir algú a la sala de vetlla.
L’Ana ens feia sentir importants: per ella no érem agents amb número i prou, érem gent amb nom de pila, amb família, amb vida més enllà dels serveis de metro. Passés el que passés, ella era allà, no tenia recança a l’hora d’agafar el telèfon i fer-te un truc:
“Com estàs? Com et trobes? Què necessites? Com et puc ajudar?”
Us sonen, aquestes frases? Segur que sí, en els moments difícils l’Ana sempre hi era.
Si tothom posés en aquest text una de les moltes vegades que es va sentir especial gràcies al seu tracte, podríem fer una obra amb molts volums.
Avui l’únic consol que ens resta és mantenir el teu record. Per a mi el teu nom, Ana Pi, estarà per sempre més lligat a les teves rialles escandaloses, enèrgiques, plenes d’alegria i optimisme, al teu entusiasme, la teva vitalitat i la teva força.Diuen que mentre algú encara t’estima no acabes de morir del tot. Si això és cert, tens assegurada la immortalitat, perquè aquí som moltes, som molts els que t’estimem.

Dolors Masdeu