GenTMB

Sempre obria l'aixeta, comptava fins a vint-i-u,  comprovava la temperatura de l'aigua amb els capcirons dels dits i hi endinsava les mans fins als canells quinze segons exactament. Després, recollia la pastilla de sabó entre els palmells i els fregava amb força fins que l'escuma en cobria del tot les mans. En acabar, recomençava: fins a tres vegades. L'última era bona per ensabonar-se bé la cara.  Som-hi!

Ara ja podia continuar. Vestir-se! Mitjons, calçotets, samarreta! Camisa, pantalons, sabates! Lligar-se-les ara, subjectar-se els pantalons, acomodar-se la corbata!

L'esmorzar.  Carla, què hi ha per esmorzar? Està fet, l'esmorzar? Torrades, melmelada d'aranyons o maduixes i  galetes de gingebre, cafè amb llet amb tres cullerades de sucre. Al seu costat, la Carla i els dos nens: el Jordi i el Sergi, bessons. Poca conversa: murmuris de son, de mandra, petons a l'aire. Sobre la taula un llum amb tres focus, tan baix que il·luminava la teca i les panxes dels comensals però deixava en la penombra els rostres. Es podria dir que aquella il·luminació resultaria òptima per a una partida de PÒQUER o qualsevol altre joc en què la dissimulació fos una part essencial del seu desenvolupament.

Les notícies. Calia estar ben informat. Què li plaia més: potser la televisió, la ràdio, la tauleta? Tal vegada totes tres alhora?: Iraq, Afganistan, Israel; la corrupció, la crisi, les retallades; la borsa, l'economia, l'empresa; la societat, els esports, ELS SUCCESSOS; sobretot els successos. Ara, això sí ─pensava─, els nois de la premsa sempre anaven una passa per darrere, com els voltors, ensumant carronya.  Tanmateix, avui era 23/04;  les portades, les capçaleres i les piulades parlaven de llibres, de signatures, de premis i de roses; és a dir,  res del que el seduïa realment. Voleu callar, nens, que no sento el que diuen a la tele? ─deia  per esma, com cada matí... per poc renou que fessin, per poc que importés.

Les 8:01. No podia perdre ni un moment més. Calia comprovar encara que tot estigués en ordre. Ja duia les claus, el mòbil, la cartera? Jaqueta, bufanda, americana. Les cigarretes, l'encenedor, la PIPA? Sí, és clar! Mai no es deixava res. Tres petons glacials ─dos dels bessons i un de la Carla─ cloïen el ritual.  Hi havia quinze passes des del passadís fins a la porta; quinze més fins a l'ascensor, i quaranta-cinc des de l'eixida fins al pàrquing…

─Home, Manel! Les 8:16 del matí. Cap sorpresa, oi? Sempre tan puntual, tòpic, previsible. Així m'agrada! Deixa totes les teves coses damunt del seient davanter del  vehicle i posa't dins del maleter!  Vés amb compte amb el que fas amb les mans! Deixa-les amunt, on jo les pugui veure!  Ràpid, que no tenim tot el dia!

TRES TRETS ESMORTEÏTS AMB SILENCIADOR HAURIEN SONAT DE COP A LES 8:19. Un estol de coloms esporuguits precedirien la fuga de dues ombres, des d'un pàrquing, que saltarien com si duguessin un coet al darrere, cadascuna en direcció oposada a l'altra.

Així estava previst que havia de ser.

Però aquest sant Jordi seria diferent; avui en Manel se sent inspirat per la primavera, i en comptes d'agafar el cotxe surt per la porta del darrere, la que toca al jardí, i es decideix ─en un rampell─ pel transport públic. A la Via Júlia espera el 51 fins a Llucmajor. Allà puja a la línia 4 fins a l'enllaç amb la línia 1.  Tot seguit, camina sis minuts més fins als jutjats, on el Manel hi farà de jutge en el cas contra el mafiós més important de la ciutat. Sis minuts, ves per on! Tota una vida!