Imatge de la campanya de la 9a edició del Concurs de Relats Online de TMB
Imatge de la campanya de la 9a edició del Concurs de Relats Online de TMB

"La majestat de la vellesa", un relat escrit per Origami

Origami juga amb els viatges i el temps per conduir-nos fins a una destinació molt especial: "La majestat de la vellesa". Una història emotiva i solidària que és finalista en la 9a edició de Relats Curts de TMB.

Origami / 22.06.15 - 12:31h

Dins la meva immobilitat passatgera veig passar el temps darrere una finestra. Temps i moviment. Ombres que es belluguen amb destins diversos, temps que transcorren a diferents velocitats.

Veig passar la vida davant dels meus ulls, però tot em resulta aliè. No sé quant de temps porto asseguda en aquest vagó, ni quantes vegades han canviat els rostres que m'envolten.

Gent que entra, gent que surt.

Jo resto asseguda fent d'aquesta línia de tren el meu destí. El ritme frenètic que m'envolta em transporta a temps passats i em recorda que, tot i que vaig ser, no hi tornaré mai. Un estat passat.

El perpetu moviment, avui, el busco en el que m'envolta, fora de mi, perquè la lentitud ara forma part de mi. Busco el dinamisme i l'enrenou en les vides dels altres. Asseguda, perduda entre l'essència del que un dia vaig ser, una essència que encara forma part de mi, però que sembla que ja no em pertany.

Per això, m'encanta asseure'm aquí, al vagó del mig, i veure com la vida continua, com la gent embogeix i com de ràpides poden arribar a ser les passes que van amunt i avall.

Gent que puja, gent que baixa.

Crits, riures, mirades còmplices. Tot passa al meu voltant. Una realitat plena de velocitat, intensa. Una vida que no em veu, no em nota; una vida exultant i reservada que no percep la meva mirada. Una vida que segueix el seu ritme i no veu res més que allò que segueix el seu pas.

La megafonia m'avisa, a la propera estació haig de baixar. A poc a poc, m'aixeco, m'agafo a la barra metàl·lica i em recolzo al meu bastó. Són poques passes, però haig de fer-les amb cura. De sobte, tot s'atura, la gent m'ha vist aixecar-me, paren les converses i a poc a poc la majestat que té la vellesa s'obre pas entre les cares de respecte.

Algú m'agafa pel braç i m'ajuda a apropar-me a la porta. El tren s'atura. Un nen prem el botó i m'obre la porta i dignament, amb tranquil·litat, baixo del tren i somric satisfeta, plaent, perquè sé que deixo enrere un silenci ple d'admiració.

 Agafada al meu bastó, pas a pas, continuo endavant un dia més.

Compartir

Informació relacionada

Seccions
Institucions
Conceptes
Anys

GenTMBapp

Club GENTMB

Club GenTMB