GenTMB

El 10 de juliol la Sandra, les seves dues filles, l'Alexandra i la Mireia, i jo, vam pujar al cim més alt de la península, el Mulhacén, que té una alçada de 3.482 m.

Després d’anys pujant als nostres cims: el Matagalls, el Turó de l'Home, el Puigsacalm, Sant Jeroni de Montserrat, la Mola o el Taga, havia arribat el moment de provar-ho fora de Catalunya i intentar el cim més alt de la península. Poder arribar fins allà era un repte.

La Sandra és originària d'un poblet de l'Alpujarra, concretament d’Almegíjar. Estàvem passant les vacances a Trevélez, i va ser ella qui ens va animar a tots a tirar endavant amb aquest repte i aconseguir arribar fins a aquest emblemàtic cim. 

La pujada comença a l'anomenat Alto del Chorrillo, a uns 2.600 m d'alçada, i s'hi arriba amb un microbús d'alta muntanya que surt des del poblet de Capileira, on es troba el centre de muntanya de Sierra Nevada. Un cop allà, tres hores ben bones de caminada, tota l'estona de pujada, i 900 m de desnivell, que no està gens malament, per arribar al cim més alt de la península, el Mulhacén. 

La pujada és constant, al principi per camí marcat, fins a un primer turó al qual s'arriba després d'un fort desnivell per un vessant força rocallós i incòmode de pujar. A partir d'aquí, un segon turó amb vèrtex geodèsic, des d'on ja veiem, encara força allunyat, l'objectiu final de l'ascensió. 

El darrer tram, potser per la motivació i la il•lusió que ens acompanya, es fa més curt quant al temps del que la percepció visual ens donava a entendre, amb una forta pujada al final per arrodonir la fita. 

Cal dir també que durant tota la pujada en molts punts trobem cabres salvatges, força abundants per aquests paratges, i que tres d'elles van compartir amb nosaltres l'estona de què vam gaudir al cim; i no tan sols l'estona, sinó que també vam gaudir de la seva presència compartint amb elles els entrepans. 

La baixada es fa per una altra via, per la tartera, amb més de mitja hora de força pendent fins a la llacuna de la Caldera, i des d'aquest punt es triga una mica més d'una hora i mitja fins al punt d'inici, on ens tornava a esperar el microbús per retornar a Capileira. 

Una jornada màgica i molt gratificant pel repte aconseguit, i més encara pel fet de fer-lo en família. Un dia ple de sensacions, en què vam gaudir d'un dels moments més intensos i emotius que es poden viure sent afeccionats al senderisme i a la muntanya.

Joan Carles Oller, CTO de L4 de Metro i Sandra Sáez, AAC de L4