GenTMB

Joan Galí Montfort va néixer un 23 d’octubre de l’any 1913. Va entrar a treballar a la Companyia General d’Autobusos, CGA, el 15 de juliol de l’any 1929, l’any de l’Exposició Universal a Barcelona, de la modernització de la ciutat i del naixement del primer bus turístic, que durant els mesos de l’exposició va tenir dues línies. Es va jubilar de l’empresa l’1 de maig de 1974, amb 61 anys, després de 45 anys de servei a la companyia d’Autobusos. Avui compleix 100 anys.

─Farà festa d’aniversari?
─Sí, avui és el meu aniversari i faig 100 anys. Ho celebraré amb un berenar amb les nenes, i el dissabte 26 faré un dinar amb tota la família.

─Va entrar a l’empresa l’any 1929, l’any de l’exposició universal. Com recorda aquell primer dia?
─El recordo perfectament. Vaig entrar pel meu tiet Ricard. El cap de les oficines de la Companyia General d’Autobusos, CGA, el senyor Pac, li va preguntar si sabia d’algun noi per fer de meritori. El meu tiet li va dir que sí, i aquell mateix dia vaig anar a la tarda a les oficines acompanyat de la meva mare i van estar parlant amb el senyor Pac, que em va dir que l’endemà ja podia entrar a treballar. Així és com el 16 de juliol de 1929 vaig entrar a treballar a la Companyia General d’Autobusos.

─I quina va ser la primera feina que va desenvolupar?
─Obrir la porta al director. Em van dir que quan el porter piqués al timbre obrís la porta perquè arribava el director, i això és el que vaig fer aquell primer dia i els successius. Jo era llavors un noi de setze anys estudiant de francès, música i càlcul mercantil.

“La meva primera feina va ser obrir la porta al director general”

─Els seus anys laborals van ser anys d’agitació i amb molts canvis polítics: república, Guerra Civil i dictadura. Com es vivien tots aquest canvis a l’empresa?
─Sí, van ser anys molt moguts, monarquia, dictadura... però a l’empresa no es notava res. Els moviments estaven al carrer, hi havia moltes tensions polítiques i sindicals, vagues, atemptats contra directius d’empreses, etc. Hi va haver un fet clau abans de la Guerra Civil que va tranquil·litzar la població: va ser la baixada de tarifes, de manera que es va fer accessible el transport públic, es va posar a l’abast de la majoria del poble. Durant la Guerra Civil el transport va ser col·lectivitzat i això va permetre que funcionés amb relativa normalitat. Al final de la guerra va ser pitjor perquè no hi havia recanvis i els autobusos no podien sortir al carrer. L’any 1940 la CGA va ser absorbida per la Companyia de Tramvies i les coses dins de l’empresa van canviar molt. L’ambient es va enrarir i polititzar molt.

─Es va jubilar l’any 1974 quan la dictadura s’estava acabant, exactament l’1 de maig, el Dia del Treball. Com ho recorda?
─Ho recordo amb molta alegria. Em vaig jubilar molt content perquè la companyia et deixava un bon record.

─Va treballar amb algun ordinador?
─No, amb ordinador no hi vaig treballar mai. Treballava a nòmines i vaig treballar amb les primeres màquines IBM, que eren perforadores de targetes i que contenien el fitxer amb les dades personals dels 8.000 empleats que llavors tenia la companyia.

─Recorda el seu número d’empleat?
─Sí, el 265. Aquest va ser el meu número fins que em vaig jubilar.

“Vaig treballar amb les primeres màquines IBM, que eren perforadores de targetes”

─Continua vinculat a l’empresa?
─No, l’única vinculació que tinc és amb l’Associació de Jubilats d’Autobusos.

─Quin moment de la seva vida ha estat el més emocionant?
─En tinc uns quants, i no sabria quin triar. Un d’ells és el 14 d’abril de 1931, quan Francesc Macià va proclamar la república federal catalana, perquè, juntament amb el meu germà, que era polític, érem al seu costat al balcó del Palau de la Generalitat.

─Per acabar, expliqui’ns quin és el secret per arribar als 100 anys.
─No morir-se abans.