Dijous, 20 de setembre de 2018

Leo, AAC de L4 i músic de blues

 

Leo Cayuela / Pep Herrero

Leo, AAC de L4 i músic de blues

CREATIU “Vaig escriure un blues vocal a l’estació de Passeig de Gràcia, inspirat en els manters” INQUIET “Em ve de gust formar part d’un grup que tingui arrels de blues, però no necessàriament només de blues”

Àngels Rodríguez / 28.04.14 - 11:31h

José Leonardo Cayuela Garrido és agent d’atenció al client, AAC, de la línia 4 des del novembre del 2009, que és quan va entrar a format part de la plantilla de Metro, i és músic de blues des de fa cinc anys.

El blues és originari de les comunitats afroamericanes dels Estats Units, dels esclaus negres que treballaven a les plantacions de tabac i cotó dels blancs. Són cançons tristes i melancòliques, cançons de feina i d’oració. Al seu Facebook, Bluesinthebox, Leo diu: “Blues In The Box és un viatge als inicis del blues. El blues interpretat amb les velles aromes del delta del Mississippí i el so del cigarbox guitar".

Aquest és el blues que tu fas?
Versiono el blues d’autors com Robert Johnson, Skip James, Bukha White i altres que tenen com a punt de partida els cants de feina i els espirituals de què parles. Ara incorporo cançons de Ledbelly, un bluesman molt important que va gravar molts cants de feina i de presó i també espirituals. Les cançons que escric estan inspirades en aquesta època.

Llavors, les lletres de les cançons són teves?
No totes, però en el meu primer disc hi ha quatre cançons meves.

Quines situacions o vivències t’inspiren a l’hora d’escriure les cançons?
Doncs són situacions personals, i altres d’inspirades en cançons que existeixen, com “Puedes huir pero no escapar”. Aquesta cançó me la va inspirar “You can run but you can’t hide”, de Freddy King. La vaig fer servir com a punt de partida i la vaig escriure en castellà. També escric sobre separacions que m’ha tocat viure, però procuro escriure amb distancia, és a dir, que no escriuria sobre una separació si em passés ara mateix. Vaig escriure un blues vocal a l’estació de Passeig de Gràcia, inspirat pels manters. Volia parlar dels esclaus que van ser duts a Nord-amèrica, però em semblava absurd parlar d’una cosa tan llunyana i que no havia viscut, i de sobte em vaig adonar que hi havia aquests africans que entraven a l’estació fugint de la policia i em vaig posar a escriure sobre això.

Cóm definiries tu el blues?
El blues en principi és un lament. Els grans bluesmen l’han definit de moltes maneres, però tots coincideixen en una cosa: qui pateix desamor, qui perd algú que estima, qui no té feina, qui perd la casa, té el blues. És un gènere d’arrels profundament africanes i té la qualitat que és molt melòdic i de vegades festiu, pot ser que t’estigui explicant una tragèdia però et faci ballar.

Com vas començar en el blues?
Vaig estar uns quants anys interpretant gèneres de música negra, sobretot funk, també una mica de hip-hop i de jazz. L’arrel de tots aquests gèneres és el blues. El jazz i el blues neixen junts, hi ha una primera etapa en què no podries identificar si el que escoltes és un blues o és jazz, com el ragtime, que pertany al jazz i al blues. Aleshores, de forma natural, vaig arribar al blues. En realitat vaig decidir dedicar-m’hi perquè vaig assistir a jams de blues. Em vaig adonar que s’ho passaven molt bé a l’escenari i això va fer que m’hi fiqués. Alhora hi va contribuir el fet de poder gaudir de les gravacions de l’època i fins i tot de vídeos, ja que som a l’era d’internet, en què tot s’ha digitalitzat. Vaig poder descobrir aquells primers músics i observar i estudiar com tocaven el blues.

Quins músics et van influir per triar el blues i no una altra música?
Els que t’he dit abans, Skip James, Blind Will McTell, Muddy Waters… De fet, aquests músics em van fer decantar pel blues molt més que els músics de blues elèctric com B.B. King.

Al mes d’abril vas gravar 3 vídeos a les vies de la cotxera de Trinitat Nova del Metro. Per què vas triar aquest entorn?
Moltes de les coses que faig tenen a veure amb el que em passa, tot ho veig enllaçat. En el blues el tren és un element recurrent, s’han escrit moltes cançons de trens: “The Midnight Special”, “The Down Home Special”, “I’m going home”. Pensava que el fet que m’estigués ficant de cap al blues i que portés trens tenia la seva raó de ser, que passava per un motiu. Faig el torn de tancament i les retirades les faig a les cotxeres de Trinitat Nova L4. Normalment passades les deu de la nit queda molt poc personal a les instal·lacions, i en retirar els trens em quedava alguns segons al mig de la cotxera, tot sol, envoltat dels trens i les màquines, i de vegades cantava. Em vaig adonar que l’acústica d’aquell lloc és incomparable, ni una església sona d’aquella manera. Fa molt de temps que faig música, i si vols impactar amb un vídeo has de ser molt original, perquè la competència és tremenda. L’oportunitat de mostrar un món que poca gent coneix era única, i això em va motivar a fer-los allà.

"Passar molta part de la jornada totes soles marca molt les persones que tenen un món interior i sensibilitat artística"

El Metro deu inspirar musicalment, perquè sou bastants els companys que us dediqueu a la música.
Sí, és curiós, però no només inspira els músics. Conec companys fotògrafs, pintors, escultors, joiers, artesans. Crec que passar molta part de la jornada totes soles marca molt les persones que tenen un món interior i sensibilitat artística.

Veig que toques en directe. És més agraït?
És el millor, és el que hi dóna sentit, i l’experiència te la donen els directes. Toco en llocs petits i de moment toco tot sol, no hi ha artificis, només cançons i guitarra. I el públic ho agraeix, vénen i escolten una cosa diferent.

Has tocat al carrer?
No, no he sigut mai músic de carrer, tot i que l’espectacle que faig està molt inspirat en els cantants de carrer de blues de ciutats com Nova Orleans. O de ciutats ubicades al llarg del delta del riu Mississippí.

Quants discos has gravat?
Aquest és el meu primer CD de blues, i ara l’estic promocionant. Es titula “Gotta get over You”. Com a element interessant respecte al que em preguntaves al començament, he gravat tres cançons vocals, dues són de Son House i l’altra és meva. Aquestes cançons les he gravat a les instal·lacions antigues de la línia 4, com ara una cambra de ventilació de Passeig de Gràcia. És un dels elements que més m’interessen dels primers temps del blues. Els primers blues es gravaven en qualsevol lloc on es cantava o s’interpretava el blues, podien ser unes golfes, el pati d’una casa, un garatge, una carretera en construcció, una via de tren que s’estava construint, una capella. Això em va fer gravar els meus blues al lloc on treballo. Ho vaig gravar durant els descansos dels divendres i els dissabtes.

Mantens relació amb altres músics de blues?
Sí. A Barcelona hi ha una escena de blues de molt nivell, i jo vaig bastant a tocar a les jams, que és on vaig coneixent els músics.

Diuen que del blues, una vegada t'hi sents atret, ja no te'n desenganxes i comences a investigar. Què hi ha de cert?
És el que et deia al principi, i és veritat. El blues vol dir arrels, i és únic en la seva manera d’expressar-se, és com el vi, envelleix molt bé. Sempre m’ha interessat la música amb textura i grapa, i el blues ho té, tot això. Quan aprens a interpretar l’slide, o a tocar l’harmònica, pots estar anys sense avorrir-te. És sorprenent que l’estructura del blues de dotze compassos, que es va inventar el 1920, es manté invariable a través del temps.

Et construeixes les guitarres tal com ho feien els originaris bluesmen, que es construïen les seves amb capses de cigars havans.
Sí. Això va passar de manera casual. Els que toquem la guitarra o el baix sempre estem mirant anuncis d’instruments de segona mà, això és així, he, he. Un dia, mirant, vaig descobrir un anunci en què venien aquestes guitarres, i em vaig quedar molt parat. A més de músic, sempre he estat relacionat amb l’art d’alguna manera. En aquell moment tenia una associació cultural amb uns amics i estàvem restaurant el local, que era una botiga antiga del Raval. Estava treballant amb la fusta quan vaig descobrir la guitarra i em vaig ficar de cap en el tema. Vaig descobrir a internet fòrums, tutorials, col·lectius de constructors, etc. Em vaig adonar que amb les eines que tenia al local i el que estava fent podia construir-la. Això no és exactament ser un lutier, és una construcció primitiva d’un instrument que, ben feta, dóna bons resultats.

Es pot parlar d’un blues espanyol o català?
En espanyol n’hi ha moltíssims. Estic segur que hi ha d’haver alguns blues en català, és inevitable, hi ha músics de blues amb un gran nivell que són catalans.

"Estic estudiant tota l’obra del reverend Gary Davis, per molts el millor guitarrista nord-americà de tots els temps."

Com veus el futur?
Aquest projecte que tinc el penso mantenir per sempre, no hi veig un límit. Alhora aniré tenint convidats i col·laboradors de l’escena del blues de Barcelona. Aquesta ciutat té una cosa molt bona i és que és un lloc de pas de grans músics, sempre hi pot haver la possibilitat de conèixer artistes i tenir-hi intercanvis. Paral·lelament, em ve de gust formar part d’un grup que tingui arrels de blues, però no necessàriament només de blues, de psicodèlia, per exemple.

Què et continua inspirant musicalment?
El blues de la primera època és inacabable, cada bluesman d’aleshores té la seva pròpia manera d’interpretar el blues i tots són molt complexos. Ara estic estudiant tota l’obra del reverend Gary Davis, un bluesman cec que per molts és el millor guitarrista nord-americà de tots els temps.

Model de guitarra feta pel Leo / Pep Herrero
Model de guitarra feta pel Leo / Pep Herrero
Leo Cayuela tocant la guitarra / Pep Herrero
Leo Cayuela tocant la guitarra / Pep Herrero

Compartir:

Informació relacionada

Seccions
Institucions
TMB
Servei
Conceptes
Anys

Canal TMB

Captura video

Club GENTMB

Club GenTMB